diumenge, 25 d’octubre de 2015

Putxet-Farró, un barri sense arquitectura?

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el festival d'arquitectura de Barcelona que es coneix com a 48 h. Barcelona Open House.

Aquest festival segueix el moviment internacional que va començar a Londres al 1992. A Barcelona des del 2010 uns 150 edificis obren les seves portes durant un cap de setmana d'octubre per mostrar als ciutadans la seva arquitectura. Hi participen més de 900 voluntaris, 22 entitats col.laboradors i més de 100 propietaris públics i privats. 

La xifra de visitants a anat creixent a cada edició i al 2014 ja van ser 50 660 les persones que van dedicar un tems d'aquest cap de setmana a conèixer millor, per dins i per fora els edificis de la nostra ciutat.


Tanmateix, com es pot veure en aquest mapa, ni al Putxet ni al Farró hi ha hagut cap casa oberta. No deixa de ser estrany sent com és una zona amb un patrimoni arquitectònic més que notable.

Esperem que una propera edició el patrimoni arquitectònic del Farró i també el del Putxet s'hi vegin més reconeguts.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1)

El passat Sant Jordi va sortir el número 3 de la revista COSES DEL FARRÓ. En aquest número es publicà com a dossier el meu treball "El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró".

Des d'una perspectiva de geografía cultural, l'article explora els espais reals i literaris on transcorre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda, al Farró. 

Inicialment, el treball estava pensar com a un itinerari circular que parteix de la casa on l'autora va viure la seva infància, i s'acaba a la seva darrera casa a Barcelona, gairebé al mateix lloc. 

Un retorn obsesiu, com la memòria, com els records que van bastir el seu món de ficció i que tenien com a escenari el pais de la infància, transcorreguda al nostre barri.

 Degut a aquest caràcter geogràfic del treball, em venia molt de gust presentar-vos-el com a mapa de llocs que, si voleu, podeu convertir en un itinerari per passejar amb una novel.la o amb la revista a la ma. 

Així que aquí el teniu:





Si doneu la volta al barri seguint aquest recorregut anireu perseguint fantasmes. Efectivament, amb l'excepció del pis del carrer Balmes, a cap dels punts de l'itinerari podreu veure allò que hi haguè a principis del S. XX. La força de la transformació urbana s'ha endut els jardins i les roses, la quietut dels carrers, les rialles dels infants que hi jugaven i que nomès els textos de la Mercè Rodoreda ens poden retornar.  

En aquestes notes faig una petita descripció de cada lloc, que complementa la informació de l'article. En algún cas incloc noves informacions o alguna cita complerta de l'autora, que no són a l'article per raons d'espai, així que finalmente m'ha sortit molt llarg i us el presento en dues parts.

En aquesta primera part trobareu les informacions de les primeres parades, que fan referència als llocs de la infància de l'escriptora:

1. El mirador del Timbaler del Bruc, carrer Corint
2. El Casal Gurguí, carrer Manuel Angelón 15
3. La Torre Farriols, carrer Ríos Rosas 25
4. La Placeta dels Arbres, Jardins Josep Amat
5. El Col.legi Nuestra Señora de Lurdes, carrer Vallirana cantonada Pàdua
6. La botiga de la Sra. Matilde, carrer Saragossa entre Pàdua i Septimània
7. El roser de les Amandes, carrer de La Gleva, cantonada Francolí
8. Marbres J. Barba, carrer Saragossa cantonada Guillem Tell

1. Mirador del Timbaler del Bruc


Per fer-nos càrrec de la gran transformació que ha sofert el barri només ens cal començar l’itinerari enfilant-nos al primer tram de la passarel.la que puja pel carrer Corint i mirar cap al carrer Pàdua.

El paisatge que sens ofereix a la vista no té res a veure amb el que devia veure l'autora als anys de la seva infància, quan pel que ara és el carrer Balmes baixaven les Aigües de la riera de Sant Gervasi.

Gracies al pintor Josep Amat podem tenir una visió d’aquest lloc l’any 1944 – trenta anys més tard del naixement de l'autora – quan encara conservava molts elements de ruralitat.


Josep Amat 1944

2. El Casal Gurguí

La segona parada us portarà a la façana del darrera del garatge que hi ha a la cantonada Balmes/ Pàdua. Allí trobareu una discreta placa que assenyala el lloc on hi hagué el famós Casal Gurguí, la casa de l'avi de la Mercè, on ella va viure la seva infància i part de la seva joventut. A l'article "El Jardí perdut" i al post "Mercè Rodoreda, la princesa del Farró" trobareu amplia informació sobre la casa i també sobre la família que hi visqué. 


3. La Torre Farriols

Gairebé al davant de la casa de la Mercè, al número 26 del carrer, hi havia el gran reixat que tancava el jardí de la torre Farriols. La façana del la casa donava al carrer Rios Rosas 25. La part alta de la reixa  duia el nom de Nuestra Senyora del Patrocinio i una data, 1879.



Gracies a l'obra "De foc i de seda" de la Marta Nadal (1) coneixem aquestes fotografies on es mostren dos dels espais més emblemàtics de les torretes del barri: el jardí i la porta vidriera que hi dona accès, i que trobarem evocats una i altre vegada a les obres de Rodoreda.


L'autora manllevà el nom d'aquesta torre per construir un dels principals personatges de la seva obra "Mirall Trencat": L'Eladi Farriols.


4. La Placeta dels Arbres

La cruïlla entre els carrers Elisa, Putxet i Julio Verne - l'antic carrer Ample -, atropellada avui pel pas de la ronda General Mitre, és un dels indrets del barri més transformats per l'urbanisme modern.  Avui hi ha un petit jardí i un espai de joc infantil que porta el nom del pintor Josep Amat que, fins a l'obertura de la ronda, als inicis dels anys 70, hi va tenir la seva casa i el seu taller. 

Aquest lloc, es evocat en diferents novel.les de la Rodoreda, especialment a "Jardí vora el mar". 

5. El Col.legi Nuestra Señora de Lourdes

De nena, la Mercè Rodoreda no va anar gaire a escola. El seu avi creia que aprenía més a casa. Tanmateix durant un parell de cursos (1916-19179) va anar al col.legi que hi havia a una torre situada a la cantonada de Pàdua amb Vallirana.

 Aquí teniu la cita complerta que a l'article surt molt reduïda:

“Durant una temporada havia anat a les monges de Lourdes (2). Més endavant, perquè la meva mare trobava que el col·legi era massa lluny i perdia massa temps acompanyant-me i anant a buscar-me, em va fer anar a un col·legi que hi havia al carrer de Pàdua cantonada Vallirana. El dirigien dues germanes,  ja  grans,  filles  de  militar.  L’una  es  deia  doña  Teresita  i  l’altra  doña   Dolores. Doña Dolores ens ensenyava francès, geografia, i ens feia fer una mica de gimnàstica quan sortíem al jardí a jugar una estona. Doña Teresita portava la classe; aritmètica, labors, gramàtica, doctrina, etc. La classe era en el primer pis de la torre on les dues professores vivien amb la seva mare i un germà. La classe era molt gran i tenia moltes finestres. Al costat, tan gran com la classe, hi havia la sala dels penjadors i damunt dels penjadors un rengle de ganxos on penjàvem els coixins de fer puntes. Per penjar-los ens havíem d’enfilar  en  un  tamboret. Al  fons  d’aquesta  sala  hi  havia  una  porta  que  donava  a   una  galeria  coberta  i  a  un  costat  els  lavabos.  A  mi  m’agradava  anar-hi per poder-me quedar una estona a la galeria amb el nas encastat als vidres mirant torres i jardins. Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi. ” (3) 

L'Elvira Farreras (4) és la que ens diu que aquesta escola,on anava el bo i millor de les senyoretes del barri, es deia Nuestra Señora de Lourdes i que les propietaries eren Dolores i Teresa Sala, dues "grans pedagogues" filles de militar. 

6. La Botiga de la Sra. Matilde

Aquesta botiga, que tenia la seva entrada al carrer Saragossa, baixant a ma dreta, entre Pàdua i Septimània, és recordada per Mercè Rodoreda en una escena que marca la fi de la seva infantesa: la malaltia de l'avi. Us deixo també la cita complerta: 


“Un any o any i mig després d’haver fet la primera comunió l’avi es va ferir.  A mig matí la meva mare, plorosa, em va donar una ampolla i em va dir que anés corrent a casa de la senyora Matilde a comprar el remei per als ferits. Ho  hem  de  provar  tot.  S’ha  de  procurar  que  l’atac  no  es  repeteixi.  La senyora Matilde tenia una verduleria al carrer de Saragossa, aleshores Sant Felip, entre Pàdua i Septimània. Era una dona vella, baixeta i grossa, que sempre anava de negre i duia un davantal blau fosc molt arrugat a la cintura, molt ample. La botigueta era un desori. Plena de coves que amb  prou  feines  si  t’hi  podies   bellugar;   si   volies   patates   havies   d’enretirar   el   cove   de   les   cebes   i   si   volies   tomàquets   havies   d’enretirar   les   caixetes   del   raïm   o   els   coves   de   les   bledes   i   les cols. A més a més de verdures la senyora Matilde venia ous de les seves gallines,  acabats  de  pondre; i  embotits.  Aquell  desordre  m’agradava;  el  terra  de   la botiga estava cobert de fulles arrancades de tota mena de verdures, tot trepitjat i moll. Era un terra perillós. Quan vaig entrar, la botiga estava plena. Hi havia arribat corrent i panteixava. Tot esperant que arribés el meu torn, em moria   d’angúnia.
“L’avi   s’ha   ferit”,   vaig   dir   així   que   la   senyora   Matilde   em   va   preguntar què volia. Es va acostar a la porta de la rebotiga, tot cridant a la seva filla, “Francisqueta,   Francisqueta,   el   senyor   Gurguí   s’ha   ferit!   Corre,   corre...!”.   Van   agafar   una   garrafa   entre   totes   dues   i   van   omplir   l’ampolla   d’un   líquid   emboirat.  L’ampolla,  entre  el  tap  i  el  brec,  feia  olor  d’herbes.” (5)

L'Elvira Farreres ens diu que el marit d'aquesta senyora Matilde era tot un personatge. 

"Es deia Pere Font, però tothom el coneixia per en Peret, i era l'ordinari del Putxet, feina que ja havia heretat del seu pare. Rebia els encàrrecs a la botiga de verdura i després d'haver proveït la tenda amb els productes hortícoles i fruites que havia comprat al Born, feia de recader de Sant Gervasi. Amb el carro, que junt amb un cavall guardava en una quadra que tenia al darrera de la botiga-habitatge amb entrada pel carrer de Ríos Rosas, transportava tota mena d'embalums…" (6) 

En aquell temps el carrer de la Gleva quedava tallat una mica més amunt de Sant Hermenegild i per això els horts de la Sra. Matilde, amb les seves gallines i els seus ous, anaven des del carrer Saragossa fins a Ríos Rosas.

Es veu que en Peret era molt bona persona i deixava pujar a la part del darrera del seu carro a tota la canalla del barri ajudant, fins i tot, als més petits i vigilant que no fessin cap entremaliadura. 

Ens explica l'Elvira Farreras que una filla d'aquest matrimoni, qui sap si seria la Francisqueta de la que parla la Mercè, estava delicada de salut i va morir poc desprès de començar la guerra per manca de medicaments.

7. El roser de les Amandes

A la cantonada del carrer la Gleva i Francolí hi vivien unes germanes que feien de modistes. La gran es deia Amanda i devia tenir molta personalitat perquè la mare de la Mercè, que n'era clienta, els deia les Amandes. Aquí teniu la cita complerta:


“La meva mare es feia fer els vestits per unes modistes valencianes; tenien bon gust i cosien com els àngels. Com que la més gran de les germanes -eren tres- es deia Amanda, a casa els dèiem les Amandes. Vivien en una torreta al carrer  de  Francolí  cantonada  al  carrer  de  la  Gleva.  L’escala  de  pujar al terrat de la torreta, tocant al carrer de la Gleva, tenia un emparrat cobert per un roser centenari que feia roses de color de carn. Deuen ser les roses, suposo, dels rosers plantats al peu de la caseta dels safaretjos dels Valldaura a Mirall trencat" (7)
Tot i el vincle evident entre l'Armanda de Mirall trencat, a qui tan agraden les roses, i aquesta Amanda que tenia un roser a l'escala, l'autora ha explicat que la figura de la fidel serventa prové d'una dona, carregada amb els cabassos de la plaça, que es va creuar un dia passejant per Viena.



8. Marbres J. Barba

Al carrer Saragossa cantonada Guillem Tell, on ara hi ha una farmàcia, hi havia hagut el taller d'una anomenada família de marbristes (8). 

La visió de les seves escultures és present en moltes referencies a l'art funerari i en els nombrosos àngels que habiten les obres de la Mercè.





"Em pasejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m'estimava." (9)

En el proper post, seguirem aquest recorregut al llarg de la vida de l'escriptora, la veurem marxar i tornar al barri per escriure la seva gran obra de maduresa: "Mirall trencat".




(1) NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(2) Aqui es refereix al Col.legi de monges que encara hi ha a la Via Augusta

(3) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa.  Serra  d’Or,  núm. 270, març 1982; núm. 
273, juny 1982.

(4) FARRERAS, Elvira, 1982, Adèu Putxet, rèquiem per un barri, Ed set i 1/2, 2ª ed., Barcelona, pag 119

(5) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(6)FARRERAS, Elvira, 1982, ob., cit., p. 144

(7) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(8) Dec aquesta fotografia al blog Pisolabis Librorum que escriu en Galderich, un besnet de'n Jaume Barba.

(9)  RODOREDA, M., 1974, Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 33


divendres, 2 d’octubre de 2015

L'independentisme al Farró. Analisi dels resultats de les eleccions del 27 S

Recomano molt el mapa preparat per Vilaweb sobre els resultats de les eleccions del 27 S.

Si ens apropem al Farró-Putget veurem com els electors del nostre barri s'han situat a la banda alta de l'independentisme barceloní i podrem constatar també les lleugeres diferencies internes.




Efectivament, en totes les zones del barri el vot independentista supera el 50%, però aquest vot és més elevat de Saragossa cap a Gràcia que de Saragossa cap a Galvany.

Si situem aquesta informació en el context del mapa de Barcelona comprovarem com el nostre barri, una vegada més, s'uneix més a Gràcia, en aquest cas nucli de l'independentisme barceloní, que ha Sant Gervasi on, excepte al nucli antic de Sarrià, són majoritàries les forces no independentistes. 

Es interessant constatar, una vegada més, com el carrer Balmes actua de barrera sociològica i, en aquest cas, ideològica.