Mercè Rodoreda: la princesa del Farró

La resposta a la pregunta d'aquest més - 8 encerts sobre 11 respostes- ens la dona la pròpia protagonista.


"Sóc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon, que encara conserva." (1). 


La casa era propietat del seu avi matern, Pere Gurguí, que va batejar-la amb el nom de "Casal Gurguí". Era una casa acollidora i oberta a amics i veïns, on s'hi feien festes, actes poètics, jocs florals. 

Mª Saludes ens diu "Nascuda i educada per una família de lletraferits que li va saber transmetre un gran amor per la literatura…. Mercè Rodoreda escriptora va cultivar de viva veu o per escrit, la celebració constant d'aquella infantesa agombolada sobre tot per l'avi matern, Pere Gurguí" (2).

                         La casa de la família Gurguí al carrer Manuel Angelón, vista pel darrera

Aquest avi havia estat corresponsal de La Renaixença, amic personal de Verdaguer i va ser durant tota la seva vida un gran amant de la llengua. És amb ell amb qui Rodoreda es recorda passejant pels carrers del barri els vespres d'estiu, arribant fins a la placeta dels arbres o fins al carrer Elisa.

En aquesta fotografia veiem a la petita Mercè amb el seu avi.
  
"El meu avi era antiquari i tenia una botiga al carrer de la Palla. Quan es va retirar, va omplir la casa d’antiguitats. Hi havia tants plats antics, que no va tenir més remei que col·locar-los al voltant de la casa, per la part de fora. Quan feia molt de vent, els plats es movien, i feien molt de soroll. Sempre se’n trencava algun. La façana donava al carrer de Manuel Angelon, paral·lela al torrent de Sant Gervasi; per allí no passava gairebé ningú, a tot estirar mitja dotzena de persones l’any. Però tothom es parava a mirar els plats. Llavors, el meu avi els feia entrar perquè veiessin el bust d’en Verdaguer. Una vegada fins i tot va fer entrar una parella de guàrdies civils." (3) 

En els seus records d'infantesa l'escriptora insisteix en la importància que tenia per ella aquesta casa, el seu jardí i tot el que s'hi esdevenia. 

"He explicat més d’una vegada que el meu avi havia estat amic de mossèn Jacint Verdaguer. El que potser no he explicat massa és que el meu avi, quan mossèn Cinto va morir, va fer ampliar una fotografia de mossèn Cinto, al peu hi va fer posar unes lletres amb caràcters gòtics que deien Sant Jacint Verdaguer i la va fer emmarcar de negre i or. Quan venien visites noves, l’avi s’aturava a mig rebedor i, alçant el braç enlaire, assenyalava amb aire de triomf l’ampliació de la fotografia penjada a dalt de l’arcada que donava pas a l’avantmenjador i deia: jo l’he fet sant. Sant Jacint Verdaguer.

Al jardí de davant de la torre, l’avi hi va fer construir un monument al gran poeta; una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig, on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres i duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer. El Canigó, L'Atlàntida... A dintre del monument, que havia fet el jardiner Batlle del carrer de Septimània, hi havia aigua, hi flotaven nenúfars, hi nedaven tres o quatre peixos vermells, i a les nits d’estiu hi aücaven granotes."(4)
 

                 La família i uns veins retratats davant del monument a Jacint Verdaguer al casal Gurguí.

Aquestes descripcions ens porten l'aire de les cases del barri en aquell temps. Tanmateix si en Pere Gurguí ens ha se servir d'exemple, no sembla que a l'època es tingués gaire consciencia del Farró com a barri. L'avi solia anomenar a la menuda Mercè "la princesa del Putxet" i ella mateixa es refereix en diferents ocasions al Putxet com al seu barri. 

Una anomalia curiosa

Segons la seva partida de naixement, publicada per Portavella (5), Mercè Rodoreda va nèixer el 17 d'octubre del 1908 al carrer Rosselló, 158, principal, domicili dels seus pares Andreu Rodoreda i Sallen i Montserrat Gurguí i Guàrdia.  Aquest document contradiu així als biògrafs de l'escriptora i a ella mateixa, de manera que hem de pensar que es tracta d'una anomalia administrativa. Molt probablement el matrimoni Rodoreda Gurguí va tenir per algun temps el seu domicili al carrer Rosselló, sense que això impedís que fessin vida a casa dels pares de la Montserrat, especialment quan va néixer la seva filla.

El jardí perdut

Fins als 20 anys Mercè Rodoreda va viure en aquesta casa del carrer Manuel Angelon. La casa, i sobre tot el jardí, van quedar inscrits a la seva memòria com a un l'espai de poesia, felicitat i somni. 

En sortí el 1928 per casar-se a l'esglèsia dels Jossepets amb el seu oncle, Joan Gurguí, germà de la seva mare. L'avi ja havia mort i l'oncle havia tornat de l'Argentina relativament enriquit. Alguna cosa es va trencar aquell dia en els somnis de la jove Rodoreda, alguna cosa que la faria enyorar per sempre més aquell jardí i aquella casa que va perdre juntament amb la infantesa.

A moltes de les seves obres - Aloma, la Plaça del Diamant, Jardí vora el mar, Mirall trencat - la casa i el jardí són el personatge més important de la narració o, més ben dit, formen un escenari perfecte fora del qual cap dels personatges tindria sentit. Per això en la trama de moltes de les seves obres perdre la casa, perdre el jardí, equival a una ferida de la que el personatge no s'arribarà a refer mai més. 

 Aquesta dolorosa pèrdua és ben present al paisatge del Farró, especialment al carrer Manuel Angelon, per molt que una trista làpida, aferrada a la paret posterior del garatge de Balmes/Pàdua, ens recordi el lloc on hi hagué el "Casal Gurguí" i el seu jardí.

MÉS POSTS SOBRE LA MERCÉ RODOREDA A AQUEST BLOG


Itinerarí Mercè Rodoreda al Farró (1)

Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)

El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, nº 3, Sant Jordi 2015. 



FONTS

(1) RODOREDA, M., 1991, La plaça del Diamant, Ed. 62, Barcelona, p.8

(2) SALUDES, A Mª, Juventut i República a: VVAA, 2010, Una novel.la són paraules. Vint invitacions a la lectura en ocasió del centenari de Marcé Rodoreda 1908-2008, Institució de les Lletres Catalanes, Generalitat de Catalunya, pag. 37

(3) NADAL, M., 2001, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda, Ed 62, p. 40

(4) RODOREDA, M., 2008, Imatges d'infantesa a: Rodoreda M., Narrativa complerta, Barcelona, Ed. 62, 2 vol, pag.29

(5) PORTAVELLA, J. 2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal, Districte de Sarrià-Sant Gervasi. p.181

Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1)

El passat Sant Jordi va sortir el número 3 de la revista COSES DEL FARRÓ. En aquest número es publicà com a dossier el meu treball "El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró".

Des d'una perspectiva de geografía cultural, l'article explora els espais reals i literaris on transcorre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda, al Farró. 

Inicialment, el treball estava pensar com a un itinerari circular que parteix de la casa on l'autora va viure la seva infància, i s'acaba a la seva darrera casa a Barcelona, gairebé al mateix lloc. 

Un retorn obsesiu, com la memòria, com els records que van bastir el seu món de ficció i que tenien com a escenari el pais de la infància, transcorreguda al nostre barri.

 Degut a aquest caràcter geogràfic del treball, em venia molt de gust presentar-vos-el com a mapa de llocs que, si voleu, podeu convertir en un itinerari per passejar amb una novel.la o amb la revista a la ma. 

Així que aquí el teniu:

Si doneu la volta al barri seguint aquest recorregut anireu perseguint fantasmes. Efectivament, amb l'excepció del pis del carrer Balmes, a cap dels punts de l'itinerari podreu veure allò que hi haguè a principis del S. XX. La força de la transformació urbana s'ha endut els jardins i les roses, la quietut dels carrers, les rialles dels infants que hi jugaven i que nomès els textos de la Mercè Rodoreda ens poden retornar.  

En aquestes notes faig una petita descripció de cada lloc, que complementa la informació de l'article. En algún cas incloc noves informacions o alguna cita complerta de l'autora, que no són a l'article per raons d'espai, així que finalmente m'ha sortit molt llarg i us el presento en dues parts.

En aquesta primera part trobareu les informacions de les primeres parades, que fan referència als llocs de la infància de l'escriptora:

1. El mirador del Timbaler del Bruc, carrer Corint
2. El Casal Gurguí, carrer Manuel Angelón 15
3. La Torre Farriols, carrer Ríos Rosas 25
4. La Placeta dels Arbres, Jardins Josep Amat
5. El Col.legi Nuestra Señora de Lurdes, carrer Vallirana cantonada Pàdua
6. La botiga de la Sra. Matilde, carrer Saragossa entre Pàdua i Septimània
7. El roser de les Amandes, carrer de La Gleva, cantonada Francolí
8. Marbres J. Barba, carrer Saragossa cantonada Guillem Tell

CONSULTAR I DESCARREGAR COSES DEL FARRÓ, nº 3

1. Mirador del Timbaler del Bruc

Per fer-nos càrrec de la gran transformació que ha sofert el barri només ens cal començar l’itinerari enfilant-nos al primer tram de la passarel.la que puja pel carrer Corint i mirar cap al carrer Pàdua.

El paisatge que sens ofereix a la vista no té res a veure amb el que devia veure l'autora als anys de la seva infància, quan pel que ara és el carrer Balmes baixaven les Aigües de la riera de Sant Gervasi.

Gracies al pintor Josep Amat podem tenir una visió d’aquest lloc l’any 1944 – trenta anys més tard del naixement de l'autora – quan encara conservava molts elements de ruralitat.

Josep Amat 1944

2. El Casal Gurguí

La segona parada us portarà a la façana del darrera del garatge que hi ha a la cantonada Balmes/ Pàdua. Allí trobareu una discreta placa que assenyala el lloc on hi hagué el famós Casal Gurguí, la casa de l'avi de la Mercè, on ella va viure la seva infància i part de la seva joventut. A l'article "El Jardí perdut" i al post "Mercè Rodoreda, la princesa del Farró" trobareu amplia informació sobre la casa i també sobre la família que hi visqué. 

3. La Torre Farriols

Gairebé al davant de la casa de la Mercè, al número 26 del carrer, hi havia el gran reixat que tancava el jardí de la torre Farriols. La façana del la casa donava al carrer Rios Rosas 25. La part alta de la reixa  duia el nom de Nuestra Senyora del Patrocinio i una data, 1879.



Gracies a l'obra "De foc i de seda" de la Marta Nadal (1) coneixem aquestes fotografies on es mostren dos dels espais més emblemàtics de les torretes del barri: el jardí i la porta vidriera que hi dona accès, i que trobarem evocats una i altre vegada a les obres de Rodoreda.

L'autora manllevà el nom d'aquesta torre per construir un dels principals personatges de la seva obra "Mirall Trencat": L'Eladi Farriols.

4. La Placeta dels Arbres

La cruïlla entre els carrers Elisa, Putxet i Julio Verne - l'antic carrer Ample -, atropellada avui pel pas de la ronda General Mitre, és un dels indrets del barri més transformats per l'urbanisme modern.  Avui hi ha un petit jardí i un espai de joc infantil que porta el nom del pintor Josep Amat que, fins a l'obertura de la ronda, als inicis dels anys 70, hi va tenir la seva casa i el seu taller. 

Aquest lloc, es evocat en diferents novel.les de la Rodoreda, especialment a "Jardí vora el mar". 

5. Una escola al carrer Pádua cantonada Vallirana

De nena, la Mercè Rodoreda no va anar gaire a escola. El seu avi creia que aprenía més a casa. Tanmateix, despès d'anar un temps a les monges de nuestra Senyora de Loudes que encara hi ha a la Via Augusta, durant un parell de cursos (1916-19179) va anar al col.legi que hi havia al barri, a una torre situada a la cantonada de Pàdua amb Vallirana.

 Aquí teniu la cita complerta que a l'article surt molt reduïda:

“Durant una temporada havia anat a les monges de Lourdes (2). Més endavant, perquè la meva mare trobava que el col·legi era massa lluny i perdia massa temps acompanyant-me i anant a buscar-me, em va fer anar a un col·legi que hi havia al carrer de Pàdua cantonada Vallirana. El dirigien dues germanes,  ja  grans,  filles  de  militar.  L’una  es  deia  doña  Teresita  i  l’altra  doña   Dolores. Doña Dolores ens ensenyava francès, geografia, i ens feia fer una mica de gimnàstica quan sortíem al jardí a jugar una estona. Doña Teresita portava la classe; aritmètica, labors, gramàtica, doctrina, etc. La classe era en el primer pis de la torre on les dues professores vivien amb la seva mare i un germà. La classe era molt gran i tenia moltes finestres. Al costat, tan gran com la classe, hi havia la sala dels penjadors i damunt dels penjadors un rengle de ganxos on penjàvem els coixins de fer puntes. Per penjar-los ens havíem d’enfilar  en  un  tamboret. Al  fons  d’aquesta  sala  hi  havia  una  porta  que  donava  a   una  galeria  coberta  i  a  un  costat  els  lavabos.  A  mi  m’agradava  anar-hi per poder-me quedar una estona a la galeria amb el nas encastat als vidres mirant torres i jardins. Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi. ” (3) 

L'Elvira Farreras (4) també parla d'aquesta escola i ens diu que hi anava el bo i millor de les senyoretes del barri i que les propietaries eren Dolores i Teresa Sala eran dues "grans pedagogues". El més curiós és que l'Elvira Farreras ens diu que  l'escola de Pàdua-Vallirana es deia Colegio de Nuestra Señora de Lourdes i que a l'inici de la guerra s'hi van fer diversos registres potser per portar aquest nom religios. De moment no sabem si aquesta coincidencia amb el nom de l'escola de monges de Via Augusta és una casualitat real o hi ha alguna confusió (5). 

6. La Botiga de la Sra. Matilde

Aquesta botiga, que tenia la seva entrada al carrer Saragossa, baixant a ma dreta, entre Pàdua i Septimània, és recordada per Mercè Rodoreda en una escena que marca la fi de la seva infantesa: la malaltia de l'avi. Us deixo també la cita complerta: 

“Un any o any i mig després d’haver fet la primera comunió l’avi es va ferir.  A mig matí la meva mare, plorosa, em va donar una ampolla i em va dir que anés corrent a casa de la senyora Matilde a comprar el remei per als ferits. Ho  hem  de  provar  tot.  S’ha  de  procurar  que  l’atac  no  es  repeteixi.  La senyora Matilde tenia una verduleria al carrer de Saragossa, aleshores Sant Felip, entre Pàdua i Septimània. Era una dona vella, baixeta i grossa, que sempre anava de negre i duia un davantal blau fosc molt arrugat a la cintura, molt ample. La botigueta era un desori. Plena de coves que amb  prou  feines  si  t’hi  podies   bellugar;   si   volies   patates   havies   d’enretirar   el   cove   de   les   cebes   i   si   volies   tomàquets   havies   d’enretirar   les   caixetes   del   raïm   o   els   coves   de   les   bledes   i   les cols. A més a més de verdures la senyora Matilde venia ous de les seves gallines,  acabats  de  pondre; i  embotits.  Aquell  desordre  m’agradava;  el  terra  de   la botiga estava cobert de fulles arrancades de tota mena de verdures, tot trepitjat i moll. Era un terra perillós. Quan vaig entrar, la botiga estava plena. Hi havia arribat corrent i panteixava. Tot esperant que arribés el meu torn, em moria   d’angúnia.
“L’avi   s’ha   ferit”,   vaig   dir   així   que   la   senyora   Matilde   em   va   preguntar què volia. Es va acostar a la porta de la rebotiga, tot cridant a la seva filla, “Francisqueta,   Francisqueta,   el   senyor   Gurguí   s’ha   ferit!   Corre,   corre...!”.   Van   agafar   una   garrafa   entre   totes   dues   i   van   omplir   l’ampolla   d’un   líquid   emboirat.  L’ampolla,  entre  el  tap  i  el  brec,  feia  olor  d’herbes.” (6)

L'Elvira Farreres ens diu que el marit d'aquesta senyora Matilde era tot un personatge. 

"Es deia Pere Font, però tothom el coneixia per en Peret, i era l'ordinari del Putxet, feina que ja havia heretat del seu pare. Rebia els encàrrecs a la botiga de verdura i després d'haver proveït la tenda amb els productes hortícoles i fruites que havia comprat al Born, feia de recader de Sant Gervasi. Amb el carro, que junt amb un cavall guardava en una quadra que tenia al darrera de la botiga-habitatge amb entrada pel carrer de Ríos Rosas, transportava tota mena d'embalums…" (7) 

En aquell temps el carrer de la Gleva quedava tallat una mica més amunt de Sant Hermenegild i per això els horts de la Sra. Matilde, amb les seves gallines i els seus ous, anaven des del carrer Saragossa fins a Ríos Rosas.

Es veu que en Peret era molt bona persona i deixava pujar a la part del darrera del seu carro a tota la canalla del barri ajudant, fins i tot, als més petits i vigilant que no fessin cap entremaliadura. 

Ens explica l'Elvira Farreras que una filla d'aquest matrimoni, qui sap si seria la Francisqueta de la que parla la Mercè, estava delicada de salut i va morir poc desprès de començar la guerra per manca de medicaments.

7. El roser de les Amandes

A la cantonada del carrer la Gleva i Francolí hi vivien unes germanes que feien de modistes. La gran es deia Amanda i devia tenir molta personalitat perquè la mare de la Mercè, que n'era clienta, els deia les Amandes. Aquí teniu la cita complerta:

“La meva mare es feia fer els vestits per unes modistes valencianes; tenien bon gust i cosien com els àngels. Com que la més gran de les germanes -eren tres- es deia Amanda, a casa els dèiem les Amandes. Vivien en una torreta al carrer  de  Francolí  cantonada  al  carrer  de  la  Gleva.  L’escala  de  pujar al terrat de la torreta, tocant al carrer de la Gleva, tenia un emparrat cobert per un roser centenari que feia roses de color de carn. Deuen ser les roses, suposo, dels rosers plantats al peu de la caseta dels safaretjos dels Valldaura a Mirall trencat" (8)

Tot i el vincle evident entre l'Armanda de Mirall trencat, a qui tan agraden les roses, i aquesta Amanda que tenia un roser a l'escala, l'autora ha explicat que la figura de la fidel serventa prové d'una dona, carregada amb els cabassos de la plaça, que es va creuar un dia passejant per Viena.

8. Marbres J. Barba

Al carrer Saragossa cantonada Guillem Tell, on ara hi ha una farmàcia, hi havia hagut el taller d'una anomenada família de marbristes (9). 

La visió de les seves escultures és present en moltes referencies a l'art funerari i en els nombrosos àngels que habiten les obres de la Mercè.

"Em pasejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m'estimava." (10)

En el proper post, seguirem aquest recorregut al llarg de la vida de l'escriptora, la veurem marxar i tornar al barri per escriure la seva gran obra de maduresa: "Mirall trencat".

Aquest post continua a Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)

(1) NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(2) Aqui es refereix al Col.legi de monges que encara hi ha a la Via Augusta

(3) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa.  Serra  d’Or,  núm. 270, març 1982; núm. 
273, juny 1982.

(4) FARRERAS, Elvira, 1982, Adèu Putxet, rèquiem per un barri, Ed set i 1/2, 2ª ed., Barcelona, pag 119

(5) He refet aquest apartat, fent més explícit aquest dubte, despés del comentari de Quíxol del 2-1-2020, a la resposta del qual podeu llegir la cita complerta de l'Elvira Farreras.

(6) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(7)FARRERAS, Elvira, 1982, ob., cit., p. 144

(8) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(9) Dec aquesta fotografia al blog Pisolabis Librorum que escriu en Galderich, un besnet de'n Jaume Barba.

(10)  RODOREDA, M., 1974, Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 33

Alumbrando hasta el amanecer

Aquest mes -quin desastre..- s’ha espatllat el link de l’enquesta i hem perdut els resultats. Quan això va passar n’hi havia uns 9 o 10 i, pel que jo recordo, pràcticament totes les respostes eren encertades: el carrer Saragossa és l'únic del barri que conserva els fanals modernistes.

La historia de l’enllumenat de les ciutat és d’allò més interessant. Especialment per la basarda que ens fa als urbanites d’avui imaginar una ciutat completament a les fosques. Tanmateix així va ser durant molt temps.

Fins al S. XVII no es produeix una il·luminació regular de la via pública a base de llanternes que eren fanals de vidre amb espelmes a l’interior. Solien situar-se a les finestres dels habitatges i eren els mateixos veïns els encarregats d’encendre-les, apagar-les i subministrar les espelmes necessàries. Es tractava dons d’un enllumenat de la via pública de caràcter privat.

A principis del S. XVIII comencen a aparèixer llanternes que es pengen de les façanes amb politges i cordes, i cap a mitjans de segle es canvien les espelmes per llums d’oli potenciats amb reflectors. En aquestes dates també comença el costum de penjar els fanals a uns 5 metres d’altura, suspesos amb cordes al mig del carrer.

Un segle més endavant és quan la il·luminació fa un gran salt endavant amb l’enllumenat amb gas. A Barcelona aquest s’inicia el 1842, amb la substitució de l’enllumenat d’oli que hi havia a Les Rambles per 53 fanals de gas (1).  El Diario de Barcelona d’aquell dia ( 3 de novembre del 1842) se’n feia ressò dient:

“Las calles de Barcelona han estado cuajadas de gente. Al anochecer La Rambla ha aparecido alumbrada por la primera vez por el gas y el resplandor de los candelabros daba a este paseo el aspecto de una iluminación de fiesta.”

Però xarxa de gas encarà trigarà a estendre’s més enllà de l’eixample, especialment pel cost que el gas suposava per l’Ajuntament.

Els municipis del Pla, com Gracia o Sant Martí de Provençals, amb una forta empenta industrial ho tenen més fàcil perquè la demanda de les fàbriques fa més rentables les instal·lacions.

Però en el cas dels municipis residencials com Sant Gervasi la cosa és més difícil perquè la demanda privada és molt feble. Tanmateix  el 1866,
l’Ajuntament de Sant Gervasi acorda  substituir els fanals d’oli  per fanals de gas i en col.loca 176;  64 a la Bonanova,
 38 a  Lledó i 74 al Putxet. (2)

El nombre de fanals, així com el nombre de dies i hores en que aquests s’encenien era una conquista que els veïns es guanyaven pam a pam. N’he trobant dos exemples referits a Sant Gervasi molt il.lustratius.

El 2 d’agost del 1898, es a dir, només un any després de l’annexió, uns veïns inicien un expedient al Negociado de Fomento del Ajuntament de Barcelona (3)…..

“sobre las condiciones en que viene prestándose el alumbrado público por gas en los pueblos agregados a esta ciudad, resultando que  mientras en Gracia, S. Martin de Provençals, Las Corts, San Andrés del Palomar y Sans todo o parte del material alumbra hasta el amanecer en San Gervasi de Cassoles se apagan parte de los faroles a las diez o las once de la noche, según los meses, y los restantes a las dos de la madrugada…. “

Es curiós constatar la diligencia amb que aquest expedient passa per les informacions de diferents tècnic fins que el mateix 25 d’agost “el Ingeniero Jefe de Inspeccions Indústrial” informa de l’acord municipal del dia 19 d’agost  de que:

“las 241 farolas existentes en la barriada, que fue pueblo de Sant Gervasi de Cassoles continúen alumbrado hasta el amanecer”.

Al mateix any, molt a prop del Farró, Enrique Casas, veí del carrer Brusi, presenta una instancia per demanar la col·locació d’un fanal entre el carrer del Carril i el de Sant Eusebi (4)….

“que se halla falto del alumbrado correspondiente, quedando el centro de dicho trozo de calle completamente a oscuras en prejuicio de la moral y de la seguridad de los transeúntes y vecinos, como lo demuestra que en menos de un mes hayan sido asaltadas tres veces las tapias de los jardines por malhechores amparados por la falta de alumbrado”

Els fanals que avui veiem al carrer Saragossa hi van ser col·locats el 1912 corresponent ja a una ampliació de l’enllumenat que va afectar a tot el Pla.

Es tracta d’un fanal de ferro fos, molt comú, de disseny de inspiració francesa, que es defineix com a Fanal Mural amb globus penjat coronat (5). En el seu disseny cal destacar l’harmònica estructura de l’escaira amb la que s’agafa a la paret, sovint a l’alçada del primer pis; la corona que llueix al cim del globus i l’escut de la ciutat a l’anella. Aquest mateix tipus de fanal el podem veure al carrer Gran de Gracia, i al  carrer Princesa.

El mateix model de globus s’utilitzava com a base pels models amb dos i tres globus penjats que enllumenaven carrers més principals.

Fanals de la Plaça Sant Jaume

Amb el temps els fanals van ser adaptats per l'electricitat però aquest va ser un procès molt llarg. Jo encara recordo la figura del fanaler que engegava el gas, així que això debia durar fins als anys cincuanta.

FONTS:

(1)         Arroyo Huguet, m., La industria del gas a Barcelona 1841-1933, Ed. Serbal, 1996, Barcelona

(2)       Arisa, J., Apunt i records per a la història del barri: el carrer Saragossa, A: Coses del Farrò, n 1, Sant Josrdi 2014, AVV i Comissió de Festes del Barri del Farró i col.laboradors.

(3)         Comissions de Fomento. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Años 1898-99, Expediente  nº 2727

(4)         Comissions de Fomento. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Años 1898-99, Expediente nº 2805

(5)         Garcia, M., Els fanals de gas, nostalgia d’una Barcelona pretèrita, Catalana de Gas y Electricidad 1976