Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

13.10.15

Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1)

El passat Sant Jordi va sortir el número 3 de la revista COSES DEL FARRÓ. En aquest número es publicà com a dossier el meu treball "El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró".

Des d'una perspectiva de geografía cultural, l'article explora els espais reals i literaris on transcorre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda, al Farró. 

Inicialment, el treball estava pensar com a un itinerari circular que parteix de la casa on l'autora va viure la seva infància, i s'acaba a la seva darrera casa a Barcelona, gairebé al mateix lloc. 

Un retorn obsesiu, com la memòria, com els records que van bastir el seu món de ficció i que tenien com a escenari el pais de la infància, transcorreguda al nostre barri.

 Degut a aquest caràcter geogràfic del treball, em venia molt de gust presentar-vos-el com a mapa de llocs que, si voleu, podeu convertir en un itinerari per passejar amb una novel.la o amb la revista a la ma. 

Així que aquí el teniu:





Si doneu la volta al barri seguint aquest recorregut anireu perseguint fantasmes. Efectivament, amb l'excepció del pis del carrer Balmes, a cap dels punts de l'itinerari podreu veure allò que hi haguè a principis del S. XX. La força de la transformació urbana s'ha endut els jardins i les roses, la quietut dels carrers, les rialles dels infants que hi jugaven i que nomès els textos de la Mercè Rodoreda ens poden retornar.  

En aquestes notes faig una petita descripció de cada lloc, que complementa la informació de l'article. En algún cas incloc noves informacions o alguna cita complerta de l'autora, que no són a l'article per raons d'espai, així que finalmente m'ha sortit molt llarg i us el presento en dues parts.

En aquesta primera part trobareu les informacions de les primeres parades, que fan referència als llocs de la infància de l'escriptora:

1. El mirador del Timbaler del Bruc, carrer Corint
2. El Casal Gurguí, carrer Manuel Angelón 15
3. La Torre Farriols, carrer Ríos Rosas 25
4. La Placeta dels Arbres, Jardins Josep Amat
5. El Col.legi Nuestra Señora de Lurdes, carrer Vallirana cantonada Pàdua
6. La botiga de la Sra. Matilde, carrer Saragossa entre Pàdua i Septimània
7. El roser de les Amandes, carrer de La Gleva, cantonada Francolí
8. Marbres J. Barba, carrer Saragossa cantonada Guillem Tell

1. Mirador del Timbaler del Bruc


Per fer-nos càrrec de la gran transformació que ha sofert el barri només ens cal començar l’itinerari enfilant-nos al primer tram de la passarel.la que puja pel carrer Corint i mirar cap al carrer Pàdua.

El paisatge que sens ofereix a la vista no té res a veure amb el que devia veure l'autora als anys de la seva infància, quan pel que ara és el carrer Balmes baixaven les Aigües de la riera de Sant Gervasi.

Gracies al pintor Josep Amat podem tenir una visió d’aquest lloc l’any 1944 – trenta anys més tard del naixement de l'autora – quan encara conservava molts elements de ruralitat.


Josep Amat 1944

2. El Casal Gurguí

La segona parada us portarà a la façana del darrera del garatge que hi ha a la cantonada Balmes/ Pàdua. Allí trobareu una discreta placa que assenyala el lloc on hi hagué el famós Casal Gurguí, la casa de l'avi de la Mercè, on ella va viure la seva infància i part de la seva joventut. A l'article "El Jardí perdut" i al post "Mercè Rodoreda, la princesa del Farró" trobareu amplia informació sobre la casa i també sobre la família que hi visqué. 


3. La Torre Farriols

Gairebé al davant de la casa de la Mercè, al número 26 del carrer, hi havia el gran reixat que tancava el jardí de la torre Farriols. La façana del la casa donava al carrer Rios Rosas 25. La part alta de la reixa  duia el nom de Nuestra Senyora del Patrocinio i una data, 1879.



Gracies a l'obra "De foc i de seda" de la Marta Nadal (1) coneixem aquestes fotografies on es mostren dos dels espais més emblemàtics de les torretes del barri: el jardí i la porta vidriera que hi dona accès, i que trobarem evocats una i altre vegada a les obres de Rodoreda.


L'autora manllevà el nom d'aquesta torre per construir un dels principals personatges de la seva obra "Mirall Trencat": L'Eladi Farriols.


4. La Placeta dels Arbres

La cruïlla entre els carrers Elisa, Putxet i Julio Verne - l'antic carrer Ample -, atropellada avui pel pas de la ronda General Mitre, és un dels indrets del barri més transformats per l'urbanisme modern.  Avui hi ha un petit jardí i un espai de joc infantil que porta el nom del pintor Josep Amat que, fins a l'obertura de la ronda, als inicis dels anys 70, hi va tenir la seva casa i el seu taller. 

Aquest lloc, es evocat en diferents novel.les de la Rodoreda, especialment a "Jardí vora el mar". 

5. Una escola al carrer Pádua cantonada Vallirana

De nena, la Mercè Rodoreda no va anar gaire a escola. El seu avi creia que aprenía més a casa. Tanmateix, despès d'anar un temps a les monges de nuestra Senyora de Loudes que encara hi ha a la Via Augusta, durant un parell de cursos (1916-19179) va anar al col.legi que hi havia al barri, a una torre situada a la cantonada de Pàdua amb Vallirana.

 Aquí teniu la cita complerta que a l'article surt molt reduïda:

“Durant una temporada havia anat a les monges de Lourdes (2). Més endavant, perquè la meva mare trobava que el col·legi era massa lluny i perdia massa temps acompanyant-me i anant a buscar-me, em va fer anar a un col·legi que hi havia al carrer de Pàdua cantonada Vallirana. El dirigien dues germanes,  ja  grans,  filles  de  militar.  L’una  es  deia  doña  Teresita  i  l’altra  doña   Dolores. Doña Dolores ens ensenyava francès, geografia, i ens feia fer una mica de gimnàstica quan sortíem al jardí a jugar una estona. Doña Teresita portava la classe; aritmètica, labors, gramàtica, doctrina, etc. La classe era en el primer pis de la torre on les dues professores vivien amb la seva mare i un germà. La classe era molt gran i tenia moltes finestres. Al costat, tan gran com la classe, hi havia la sala dels penjadors i damunt dels penjadors un rengle de ganxos on penjàvem els coixins de fer puntes. Per penjar-los ens havíem d’enfilar  en  un  tamboret. Al  fons  d’aquesta  sala  hi  havia  una  porta  que  donava  a   una  galeria  coberta  i  a  un  costat  els  lavabos.  A  mi  m’agradava  anar-hi per poder-me quedar una estona a la galeria amb el nas encastat als vidres mirant torres i jardins. Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi. ” (3) 

L'Elvira Farreras (4) també parla d'aquesta escola i ens diu que hi anava el bo i millor de les senyoretes del barri i que les propietaries eren Dolores i Teresa Sala eran dues "grans pedagogues". El més curiós és que l'Elvira Farreras ens diu que  l'escola de Pàdua-Vallirana es deia Colegio de Nuestra Señora de Lourdes i que a l'inici de la guerra s'hi van fer diversos registres potser per portar aquest nom religios. De moment no sabem si aquesta coincidencia amb el nom de l'escola de monges de Via Augusta és una casualitat real o hi ha alguna confusió (5). 

6. La Botiga de la Sra. Matilde

Aquesta botiga, que tenia la seva entrada al carrer Saragossa, baixant a ma dreta, entre Pàdua i Septimània, és recordada per Mercè Rodoreda en una escena que marca la fi de la seva infantesa: la malaltia de l'avi. Us deixo també la cita complerta: 


“Un any o any i mig després d’haver fet la primera comunió l’avi es va ferir.  A mig matí la meva mare, plorosa, em va donar una ampolla i em va dir que anés corrent a casa de la senyora Matilde a comprar el remei per als ferits. Ho  hem  de  provar  tot.  S’ha  de  procurar  que  l’atac  no  es  repeteixi.  La senyora Matilde tenia una verduleria al carrer de Saragossa, aleshores Sant Felip, entre Pàdua i Septimània. Era una dona vella, baixeta i grossa, que sempre anava de negre i duia un davantal blau fosc molt arrugat a la cintura, molt ample. La botigueta era un desori. Plena de coves que amb  prou  feines  si  t’hi  podies   bellugar;   si   volies   patates   havies   d’enretirar   el   cove   de   les   cebes   i   si   volies   tomàquets   havies   d’enretirar   les   caixetes   del   raïm   o   els   coves   de   les   bledes   i   les cols. A més a més de verdures la senyora Matilde venia ous de les seves gallines,  acabats  de  pondre; i  embotits.  Aquell  desordre  m’agradava;  el  terra  de   la botiga estava cobert de fulles arrancades de tota mena de verdures, tot trepitjat i moll. Era un terra perillós. Quan vaig entrar, la botiga estava plena. Hi havia arribat corrent i panteixava. Tot esperant que arribés el meu torn, em moria   d’angúnia.
“L’avi   s’ha   ferit”,   vaig   dir   així   que   la   senyora   Matilde   em   va   preguntar què volia. Es va acostar a la porta de la rebotiga, tot cridant a la seva filla, “Francisqueta,   Francisqueta,   el   senyor   Gurguí   s’ha   ferit!   Corre,   corre...!”.   Van   agafar   una   garrafa   entre   totes   dues   i   van   omplir   l’ampolla   d’un   líquid   emboirat.  L’ampolla,  entre  el  tap  i  el  brec,  feia  olor  d’herbes.” (6)

L'Elvira Farreres ens diu que el marit d'aquesta senyora Matilde era tot un personatge. 

"Es deia Pere Font, però tothom el coneixia per en Peret, i era l'ordinari del Putxet, feina que ja havia heretat del seu pare. Rebia els encàrrecs a la botiga de verdura i després d'haver proveït la tenda amb els productes hortícoles i fruites que havia comprat al Born, feia de recader de Sant Gervasi. Amb el carro, que junt amb un cavall guardava en una quadra que tenia al darrera de la botiga-habitatge amb entrada pel carrer de Ríos Rosas, transportava tota mena d'embalums…" (7) 

En aquell temps el carrer de la Gleva quedava tallat una mica més amunt de Sant Hermenegild i per això els horts de la Sra. Matilde, amb les seves gallines i els seus ous, anaven des del carrer Saragossa fins a Ríos Rosas.

Es veu que en Peret era molt bona persona i deixava pujar a la part del darrera del seu carro a tota la canalla del barri ajudant, fins i tot, als més petits i vigilant que no fessin cap entremaliadura. 

Ens explica l'Elvira Farreras que una filla d'aquest matrimoni, qui sap si seria la Francisqueta de la que parla la Mercè, estava delicada de salut i va morir poc desprès de començar la guerra per manca de medicaments.

7. El roser de les Amandes

A la cantonada del carrer la Gleva i Francolí hi vivien unes germanes que feien de modistes. La gran es deia Amanda i devia tenir molta personalitat perquè la mare de la Mercè, que n'era clienta, els deia les Amandes. Aquí teniu la cita complerta:


“La meva mare es feia fer els vestits per unes modistes valencianes; tenien bon gust i cosien com els àngels. Com que la més gran de les germanes -eren tres- es deia Amanda, a casa els dèiem les Amandes. Vivien en una torreta al carrer  de  Francolí  cantonada  al  carrer  de  la  Gleva.  L’escala  de  pujar al terrat de la torreta, tocant al carrer de la Gleva, tenia un emparrat cobert per un roser centenari que feia roses de color de carn. Deuen ser les roses, suposo, dels rosers plantats al peu de la caseta dels safaretjos dels Valldaura a Mirall trencat" (8)
Tot i el vincle evident entre l'Armanda de Mirall trencat, a qui tan agraden les roses, i aquesta Amanda que tenia un roser a l'escala, l'autora ha explicat que la figura de la fidel serventa prové d'una dona, carregada amb els cabassos de la plaça, que es va creuar un dia passejant per Viena.



8. Marbres J. Barba

Al carrer Saragossa cantonada Guillem Tell, on ara hi ha una farmàcia, hi havia hagut el taller d'una anomenada família de marbristes (9). 

La visió de les seves escultures és present en moltes referencies a l'art funerari i en els nombrosos àngels que habiten les obres de la Mercè.





"Em pasejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m'estimava." (10)

En el proper post, seguirem aquest recorregut al llarg de la vida de l'escriptora, la veurem marxar i tornar al barri per escriure la seva gran obra de maduresa: "Mirall trencat".

Aquest post continua a Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)


(1) NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(2) Aqui es refereix al Col.legi de monges que encara hi ha a la Via Augusta

(3) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa.  Serra  d’Or,  núm. 270, març 1982; núm. 
273, juny 1982.

(4) FARRERAS, Elvira, 1982, Adèu Putxet, rèquiem per un barri, Ed set i 1/2, 2ª ed., Barcelona, pag 119

(5) He refet aquest apartat, fent més explícit aquest dubte, despés del comentari de Quíxol del 2-1-2020, a la resposta del qual podeu llegir la cita complerta de l'Elvira Farreras.

(6) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(7)FARRERAS, Elvira, 1982, ob., cit., p. 144

(8) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(9) Dec aquesta fotografia al blog Pisolabis Librorum que escriu en Galderich, un besnet de'n Jaume Barba.

(10)  RODOREDA, M., 1974, Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 33


2.10.15

L'independentisme al Farró. Analisi dels resultats de les eleccions del 27 S

Recomano molt el mapa preparat per Vilaweb sobre els resultats de les eleccions del 27 S.

Si ens apropem al Farró-Putget veurem com els electors del nostre barri s'han situat a la banda alta de l'independentisme barceloní i podrem constatar també les lleugeres diferencies internes.




Efectivament, en totes les zones del barri el vot independentista supera el 50%, però aquest vot és més elevat de Saragossa cap a Gràcia que de Saragossa cap a Galvany.

Si situem aquesta informació en el context del mapa de Barcelona comprovarem com el nostre barri, una vegada més, s'uneix més a Gràcia, en aquest cas nucli de l'independentisme barceloní, que ha Sant Gervasi on, excepte al nucli antic de Sarrià, són majoritàries les forces no independentistes. 

Es interessant constatar, una vegada més, com el carrer Balmes actua de barrera sociològica i, en aquest cas, ideològica.



29.9.15

Reportatge sobre la Festa Major 2015

Un cop més la Festa Major del Farró ha estat un èxit. Tot un privilegi formar part d'aquest petit món capaç de generar una festassa feta pels veïns i per als veïns.

Un cop més, gracies a la Comissió per l'esforç i la generositat!



Aquí us deixo els enllaços a algunes resenyes i reportatges fotogràfics que parlen per ells mateixos:

Reportatge fotogràfic al facebook de l'Associació de Veïns i Comissió de Festes del Farró, que també podeu trobar al facebook del seu autor, en Francesc Jinjaume

El Jardí de Sant Gervasi núm. 10 publica un reportatge fotogràfic a les pàgs. 20 i 21 i una entrevista al nostre pregoner, l' Albert Om, que no s'està de dir: "Jo no sóc de Sant Gervasi, sóc del Farró".

El vídeo La Festa Major del Farró 2015 que la Oksana Golliak ha penjat al Youtube. Gràcies Oksana!

La publicació de La Petita Miranda al facebook, sobre el Mercadillo d'intercanvi de joguines.


18.9.15

Avui l’esmolet ha tornat a passar pel Farró…

Col.laboració de'n Pep Arisa


Aquest matí estava, mig endormiscat, escoltant uns tertulians que es barallaven per la radio quan un xiulet que venia del carrer, amb una característica melodia, m’ha “despertat” i m’ha fet treure el cap per la finestra.

No m’ho podia creure era un esmolet, un afilador, com els que veia passar tot sovint pel carrer a la meva infància.


No ho he pogut resistir i, des de la finestra de casa, li he fet unes fotografies. 

Afortunadament l’home i el seu cavallet-taller   s’ ha entretingut parlant amb una veïna. Per això m’ha donat temps, furtivament, de retratar-lo.

Algun cop havia vist pel barri esmolets més modernitzats, amb la mola i la petita caixa amb eines, encaixats al portapaquets d’una motocicleta. El d’avui no. Aquest encara anava amb el cavallet-carretó clàssic, amb la pedra d’esmolar acoblada a la roda que -com un volant d’inèrcia- fa girar amb un pedal.

M’ha fet molta il·lusió sentir la musiqueta del xiulet-bufacanyes i, un cop he obert la finestra, els crits de l’home que anava dient: “l’afilaó...!!, l’afilaó…”

Pensava que aquest antic ofici ambulant havia desaparegut amb el “progrés”. Els ganivets actuals d’inox que, diuen, no cal esmolar-los tant sovint...; la dèria de llençar els que ja no tallen o funcionen i comprar-ne de nous... o, potser, son els “honoraris” de l’esmolet els qui ja no justifiquen fer repassar tisores, navalles, ni ganivets


El pas de l’esmolet era, a la meva infància, tot un esdeveniment. Passava pel carrers del barri, s’aturava en les cantonades properes a alguna carnisseria, cansaladeria o sabaters de vell –que, d’aquests, al barri n’hi havia molts- i la seva melodia atreia a botiguers i mestresses de casa que li portaven un munt d’estris per a esmolar, millorar-ne el tall o fer-ne la punta més aguda. El soroll de les eines al ser afilades, les guspires que en sortien i el seu feinejar atreien –sinó érem a l’escola-, a molts nens i a algun desvagat.
Potser, el d’avui, és el “darrer esmolet”... sort que l’hem pogut retratar !!! Tant de bo torni a passar !!!.

El cert és que per uns instants, com un flaix, aquest mati he reviscut un trosset de l’atmosfera i l’ambient del vell Farró.

Pep Arisa

11.9.15

COSES DEL FARRÓ


Per la Festa Major aquest blog estrena pàgina nova: COSES DEL FARRÓ, la revista.

Des d'aquesta pàgina podeu consultar i descarregar tots els números de la revista de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró.

Aviat farà dos anys que aquest somni, impulsat per un gran amic i comentarista d’aquest blog, en Pep Arisa, va començar a fer-se realitat i, fins avui, s’ha anat mantenint gracies a la feina de la Vocalia de Publicacions de l’Associació, de la que tinc l'honor de formar part.

Llarga vida a la revista i esperem anar-ne tenint molts números més.

Anar a la pàgina COSES DEL FARRO. La revista.

28.8.15

Festa Major 2015

Una de les senyes de identitat més potents del Farró és la seva Festa Major, diferenciada des de sempre de la del Putxet pel fet de cel.lebrar-se al setembre i no al juny.

L'estiu s'acaba, però al Farró encara ens queden ganes de gresca; per celebrar el record de les vacances, per començar el curs amb unes renovades ganes de viure.

A la fresqueta dels vespres, a la olor dolça dels raïms, hi podem afegir l'esclat de festa i de carrer que ens porta la nostra Festa Major.

Com podeu veure pel programa, que aquest any incorpora moltes novetats, la festa gaudeix de molt bona salut. 

Gracies companys de la Comissió de Festes!


FORÇA FARRÓ!






27.3.15

La casa de vidre: l'arquitectura del GATCPAC al barri

Quan el 1928 Le Corbusier va fer una conferència a Barcelona en Sixte Illescas era un jove d'arquitecte acabat de llicenciar, que treballava d'ajudant en construccions d'estil noucentista. Ràpidament, aquest jove inquiet, amic de Josep Lluís Sert i de Josep Torres Clavé, va quedar  fascinat per les idees avantguardistes amb les que el racionalisme sacsejà l'arquitectura europea.


En aquells anys el carrer Pàdua transcorria entre tanques d'horts i cases baixes amb jardí, amb l'excepció d'alguns edificis d'habitatges d'estil modernista com el que hi ha a la cantonada amb el carrer Saragossa.


Només 7 anys desprès, el 1935, s'acabà la construcció de La casa de vidre, al carrer Pàdua 96, a la cantonada amb Ríos Rosas, una de les obres més emblemàtiques de Sixte Illescas i un exponent de la modernitat que devia deixar ben astorats a la majoria de veïns del barri.




                        A la fotografia, probablement de l'època de la construcció, es pot observar 
                           la font, que encara és al mateix lloc i la tàpia de la parcel.la del davant, 
                       sense construir, que arribava fins al torrent de l'Infern, l'actual carrer Balmes. 

El seu nom, que evoca el de "La maison en verre" de Paris, contruida entre el 1928 i el 1932 per l'arquitecte Pierre Chareau, es fonamentava en unes plaques de vidre de color verd ampolla, fixades amb perfils de ferro, que formaven la part baixa de la façana.


D'estil clarament racionalista i amb molts element de l'anomenada arquitectura de barco, introduïa altres elements de modernitat com l'organització de la planta, el duplex amb terrassa al darrer pis, els sòcols roms de les parets o el cremador de deixalles que es llençaven directament des d'una portella de la cuina a un contenidor, on eren cremades.



     Distribució interna en la que es poden veure els canvis introduïts per aprofitar millor la llum 
i evitar els llargs passadissos propis de les distribucions anteriors, així com la tendencia a agrupar els espais en una zona de dia i una zona de nit. 


Aquests elements ja havien estat utilitzats per Sixte Illesques a la seva altra gran obra, la casa Vilaró, acabada el 1930 i situada al Coll d'en Portell 67 (1).




Sixte Illescas va ser un dels fundadors del GATPAC i fins al 1935, va ocupar diferents càrrecs a la junta directiva d'aquesta associació que pretenia promoure l'arquitectura racionalista a Catalunya. Com a tal va participar en els grans projectes i estudis que el GATPAC va signar de forma col·lectiva, per exemple el Pla Macià i la Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels



Els seus edificis acabats ja després de la guerra conserven algun s d'aquest plantejaments però acusen fortament la pobresa de materials i el canvi d'esperit de l'època (2).









Sembla ser que cap als anys 50 els vidres de la façana que donaven nom a La casa de vidre es van deteriorar i van ser substituïts per les rajoletes de ceràmica del mateix color verd, conservant els perfils de ferro.

Malgrat això l'estat de conservació de la casa denota un respecte i un gust per l'estil.

Als elements del interior, perfectament conservats, es pot veure l'ús dels metalls, el vidre i les fustes, així com la combinació de línies de gran austeritat amb corves estilitzades i suggerents. 




I el que ens queda per saber, tafaners com som, és qui va ser l'arriscat propietari que va fer construir un edifici tan modern per  destinar-lo a habitatges de lloguer. És de la mateixa família que el propietari actual?  Algú ens en pot dir alguna cosa?




NOTES:
(1) La casa Vilaró, també anomenada, La casa barco és actualment una vil·la de luxe que es lloga per nits a turistes. La casa ha conservar els seus espais interiors més emblemàtics i està decorada amb molt gust, respectant l'ambient de l'època. Si teniu curiositat podeu veure els seus interiors a La casa del Barco

(2) Un d'ells, el de la casa del carrer Atenes 5, queda molt a prop del barri i un altre, també construït a Sant Gervasi, ocupa la cantonada del Passeig de Sant Gervasi a la plaça de la Bonanova.