Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

17.3.15

El pollastret del Farró



Fa uns quants dies  que des de casa meva se sent cantar un gall. Se sent des de la part del darrera de la casa i jo dormo a la part del davant, així que no sé a quina hora comença, ni si el seu cant matiner desperta a gaire gent, però no deu ser així perquè els dies passen i no sembla que ningú hagi protestat. Per mi i per la meva família més aviat és una alegria sentir el seu quiquiriquí

Precisament aquests dies he estat escrivint un article sobre els jardins del barri a l’obra de Mercè Rodoreda per la revista “Coses del Farró” i he de dir que el cant del gall em feia companyia i m’ajudava a imaginar com devia ser la vida en les petites torretes del Farró dels anys vint del segle passat.

Com que a l’article no hi cap tot, no hi he posat, per exemple que un del personatges secundaris d’Aloma, la primera novel.la de Rodoreda que va tenir un gran reconeixement en rebre el Premi Crexells l’any 1937, és el vell Cabanes, un veí dels que entren sense trucar, perquè és com de la família i aquí dónen les deixalles per les gallines.

Va mirar el jardí i no va veure el nen; devia estar assegut al banc del capdavall. El vell Cabanes alçava la reixat. Què li devia haver passat que en comtes d’anar-hi al migdia, hi anava a la tarda. Li donaven les deixalles per les gallines. No trucava mai perquè era com de casa.” [1]

En aquesta novel.la Rodoreda reconstrueix la vida d’una noia, molt semblant a ella mateixa que deixa transcórrer la seva vida en una de les torretes del Farrò, molt semblant a la seva casa del carrer Manuel Angelon. En el jardí d’aquesta caseta el galliner és un element imporant que a les nits d’estiu desprèn “una fortor de cosa fermentada i calenta[2] i que és molt present en el feinejar de cada dia.

Tot d’una va recordar que no havia donat el gra a les gallines. Va encendre el llum del menjador i va obrir la finestra perquè sortís una mica de claror. La bombeta de damunt de la vidriera feia uns quants dies que s’havia fos. Les gallines ja estaven ajocades. Va abocar el blat de moro a la menjadora i va fer quatre crits per espavilar-les. Després va tornar a tancar la finestra del menjador.[3]

Quan les coses van maldades i la casa es comença a buidar també serà el vell Cabanes el que servirà per fer-nos veure aquesta buidor.

Aquest migdia el vell Cabanes s’ha queixat que gairebé no li dono res per les gallines. Jo li he dit que no era gens estrany perquè som més pocs i he de pensar en les nostres.”[4]

I al final, quan la pèrdua de la casa expressi la desfeta de la família, les gallines i el vell Cabanes, també hi tindran un paper.

“La casa era mig buida. Quedaven només, un llit, un parell d’armaris, la taula i unes quantes cadires. Havien ficat els plats i les coses de vidre dintre d’una caixa de fusta plena d’encenalls. El vell Cabanes s’havia quedat les gallines.”[5]

En un comentari irònic i un tó una mica foteta, Josep Pla parla també dels pollastrets de Sant Gervasi, com un dels elements d’aquest món en miniatura que ell contraposa a la grandesa de Barcelona.

Sant Gervasi és molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i teuladetes amb uns terradets i brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbeta. En aquests jardinets, hi sol haver gallinetes amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu un morret.”[6]

Així dons, gallet veí, ja veus que tens una llarga tradició al Farró. Sigues molt benvingut, segueix cantant i no cal que fugís a França; allà no hi ha esperança....encara agradés més.





[1] RODOREDA, M., 2001, Aloma, Ed. 62, Barcelona, p. 49
[2] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p.103
[3] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p. 113
[4] RODOREDA, M., 2001, ob.cit., p. 117
[5] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p.181
[6] PLA, J.,1959, Papers d'un estudiant, A: Obres Complertes V. Editorial Selecta, p. 223. 

23.12.14

El Pessebre del Barri


El meu bon veí i company de mogudes farronenques Pep Arisa m'ha fet fixar en una de les meravelles que té el nostre barri durant aquestes dates: el pessebre de la Tapisseria Pons, al carrer Sant Hermenegild.


Aquí publico algunes de les fotografies que m'ha enviat, acompanyades de les seves mateixes paraules. Gracies Pep, et converteixes en el primer col·laborador d'aquest blog.

 "…... Des de fa 12 anys a la Tapisseria Pons del carrer de Sant Hermenegild 26, cada any hi fan -ocupant gairebé mitja botiga- un pessebre que (com que es veu des del carrer) m'atreviria a dir que és el Pessebre del Barri.




 El pessebre que va iniciar el "patriarca", en Santiago, el fan entre tota la família: el mateix Santiago, la Teresa, en Jordi, la Mercè, la Yolanda i en Joel. Tots d'una manera o altra hi col·laboren. Moltes de les casetes, detalls  i el pont son obra d'en Santiago (que és un manetes).
 És un pessebre com el que tots nosaltres havíem fet (i alguns segurament continueu fent) a casa: amb els trossos de suro, la molsa, el riuet i els camins, el cel amb paper de color blau i les seves estrelletes, els llums que sempre es fonien abans d'hora, casetes aquí i allà i un munt de figuretes (que  anàvem ampliant cada any i guardàvem ben embolicades amb paper de diari...).
 
Aquest i el fet que el posin en un lloc -l'aparador- a la vista de tothom és el que el fa una mica de tots: el Pessebre del barri."

Pep Arisa

27.11.14

La Rumba del Farró


A punt de començar el mes de Desembre el Farró es mobilitza preparant la Mostra Solidària, que ja s'acosta.

Tothom ofereix el que pot i aquest any l'Escola Trèmolo ens ha fet un regal fenomenal, per Nadal, tal com cal.

Ja comença a ser tradició que Trèmolo, amb les seves corals i els seus combos, sigui una part important de la gresca i l'alegria de les festes del barri i que per la festa solidaria ens regalin una nadala cantada. Però aquest any s'han superat a si mateixos i la nadala cantada és nogensmenys que: "La rumba del Farró", lletra i música d’en Bernat Padrosa. 


Aquí us deixo la lletra perquè us l'aprengueu i vingueu a cantar-la el dia de la Festa, el 13 de desembre.

Lletra i música: Bernat Padrosa
LA RUMBA DEL FARRÓ
Nadala flamenca sobre la història del barri

INTRO (Lento): 
Pareu bé l’orella

que us explicarem,

la historia del barri

cantada al flamenc,

Prepareu-vos pares

petits i gent gran,
I afineu les vostres veus que ja comença el cant! 

TORNADA (Tots): 
M’agrada el Farró
un barri senyor,
ple de gent com cal
passeu bon Nadal!
M’agrada el Farró
barri acollidor,
és com un poblet
a sota el Putxet!

ESTROFA 1: EL PASSAT: 
Explica la història fem-hi un passeig,
que aquest barri era
zona d’estiueig,
Va arribar el tramvia
i el petit comerç,
les torretes modernistes
lluïen “tipet”!

TORNADA (Tots)

ESTROFA 2: EL PRESENT: 
El barri es transforma
i guanya en cohesió
la gent s’organitza
neix l’associació!
Festa i convivència
còctel exitós,
terrassetes i “baretos”
per anar a fer un mos

TORNADA (Tots)

ESTROFA 3: EL FUTUR:
Tota la canalla
quan es faci gran
veurà Vil·la Urània
llavors comprendran
Ànims Ferronaire
que res està escrit
Participa, mobilitza’t, fes sentir el teu crit!

PONT
TORNADA + CODA (Tots)
Grup 1: Bon Nadal! Grup 2: A sota el Putget! (2 vegades) Tots: Passeu Bon Nadal, a sota el Putget! (2 vegades)

TRÉMOLO FORMACIÓ MUSICAL · VALLIRANA 79-­‐81 · www.tremolo.cat · 932 371 379 

5.8.14

Memòria oral del Putxet - Farró

Aquest blog fa vacances durant el més d'Agost.

Us deixo amb aquest interessant document del Projecte Memòria Oral del Putxet-Farró, realitzat el 2012

Hi trobareu els testimonis de Lluïsa Corrons, Peter Shönhöfer, Joan Amat, Núria Carreres, Maria Serrat i M Rosa Godes que parlen de les cases, dels carrers, les escoles, les festes, els costums.


.

Si els escolteu us assabentareu de coses insospitades, com que als túnels de l'estació de Pàdua s'hi feien xampinyons, que al carrer Ballester hi havia una escola nacional, que la majoria de les torres eren de lloguer, que a prop del carrer Hurtado hi havia una bòbila…en fi, un altre món.

Una vegada més ens queda el testimoni de la manca de reconeixement del barri del Farró com a tal: Josep Amat diu que no havia sentit parlar mai, sinó que es parlava del Putxet o de Sant Gervasi.

29.7.14

En la mort de Jaume Baches

Avui aquest blog està de dol. De fet, hauria de dir que tot el Farró està de dol per la mort de Jaume Baches, president de de l'Associació de Veïns i Comissió de Festes del Farró.

El vaig conèixer no fa pas gaire arrel de la publicació d'aquest blog però de seguida vaig aprendre a apreciar-lo. Era una presència sòlida i constant en tot allò que organitza l'Associació. Amb la seva bonhomia sabia transmetre una gran serenitat a tot el que l'envoltava.



Ara que ens ha deixat penso que sempre el recordaré caminant pels carrers del Farró pendent de tots els detalls, de si ja han posat les jardineres del carrer Francolí, de què hi fan a la Vil.la Urània, de quan comencen les obres de la plaça Sant Joaquim. Vivia l'espai públic com a cosa pròpia i aquest sentiment era la mesura de la seva generositat.

Jaume, moltes gràcies!

25.7.14

La sabatera prodigiosa

De ben segur que si heu passat pel carrer Lincon cantonada Santjoanistes us ha cridat l'atenció un taller, clar i lluminós, on una noia tota sola defensa la seva idea: recuperar l'art de fer sabates com a manufactura tradicional. És la Inma Cosío, la sabatera del Farró.

El dia que em vaig atrevir a entrar per demanar-li una entrevista pel blog va ser molt amable i em va dir que si, però també em va demanar que no l'entretingués massa perquè no té gaire temps. La seva feina vol molta dedicació, fer les coses a poc a poc i sense preses, recrear-se en cada detall, rumiar bé cada solució i jugar-s'ho tot en cada petit gest.


- Com va ser que vas decidir dedicar-te a aquest ofici? - li pregunto - I m'explica que abans d'aterrar a Barcelona va voltar pel món i en els seus viatges li va cridar l'atenció el treball dels artesans, especialment dels sabaters. Un cop instal.lada a la nostra ciutat va fer classes durant quatre anys amb un sabater artesanal i així va aprendre tots els secrets de l'ofici. El seu mestre era tant bo que fins hi tot feia sabates ortopèdiques.


- Para mi hacer  un zapato es un proceso lento que requiere mucha paciencia. Cada zapato es un reto. Se trata de hacer zapatos personalizados para que cada uno pueda llevar algo especial, que tenga un alma.

Per l' Inma el confort no està renyit amb l'elegància. Tot al contrari: unes sabates de gran estil hauran de ser molt ben pensades per adaptar-se als peus del qui les porta. La bellesa va d'acord amb el confort.  

I això val també pels materials. En les seves obres l'Inma només utilitza materials naturals, pells nobles que transpiren i, a més a més, duren molts anys.




- Cuando alguien me hace un encargo lo primero que hago es ayudarle a definir que es lo que quiere, como le gustarían sus zapatos. Después hago un boceto y propongo diferentes opciones de piel, de forma de la horma, altura del talón. Aquí se compra también una forma de hacer las cosas.

A molts dels seus clients els agrada passar de tant en tant i anar veien com es fabriquen les seves sabates. Als que no poden passar pel taller l'Inma els va enviant un diari que escriu sobre el procés de producció de cada peça.

Els dissenys van des dels més clàssics als més creatius. També li agrada treballar amb dissenys clàssics introduint petites transformacions que els fan més contemporànis.

Quan va arribar a Barcelona, ara ja fa set anys, va anar a viure al centre, però a poc a poc va anar coneixent millor la ciutat i va triar el Farró per viure i per treballar.

- Me gusta porque es un lugar muy tranquilo, cerca de Gracia que es mas bulliciosa. Tiene un encanto especial. Por una parte están los vecinos de toda la vida y por otra también hay personas más jóvenes que han llegado hace poco. Eso se nota en que empiezan a aparecer establecimientos interesantes, nuevos restaurantes, la tetería japonesa. 

I és que l'Inma és una gran amant de l'artesania, del disseny i de la bellesa. Així ho expressa en el seu blog des d'on es dedica a compartir aquelles coses que li agraden, que defineixen el seu mon.


-Me interesa acercarme a un oficio precioso, con mucha tradición en Cataluña y que parece en vías de extinción. Me gusta que se valoren las cosas bien hechas, cuidadas,  con mimo, el regreso a lo personal, exclusivo si se quiere, frente a la globalización, el todo vale, la compra rápida por impulso... Me decanto en definitiva por la calidad frente a la cantidad, objetos hechos para durar, que se adaptan a tus necesidades y no al contrario. Cada zapato es una creación única, donde el cliente aporta un valor añadido. Hay  gente que está haciendo las cosas como se hacían, inventando cosas nuevas que se pueden hacer de manera artesana.


Des del Farró l'Inma Cosío projecta una mirada molt amplia al món - Berlín, Londres, Japó, Manhattan - i a tot arreu busca "negocis amics"; aquells amb els que comparteix una manera d'entendre el treball i la creació.




LA INMA COSIO RESPON EL QÜESTIONARI FARRONENC 


1.    De quin color és el Farró?  
Azul del cielo cuando me levanto, en esta ciudad donde prácticamente no llueve. 
2.    Quin és el millor adjectiu per definir-lo?  
Tranquilo, sosegado
3.    Quin és el teu racó predilecte del barri?   
Mi casa
4.    Formula un desig de futur pel Farró. 
Un barrio respetuoso, con iniciativas culturales, dinámico, con personalidad.