Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Veïns i veïnes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Veïns i veïnes. Mostrar tots els missatges

9.5.23

Per Sant Jordi va sortir el nou número de Coses del Farró

La podeu trobar a les institucions i comerços del barri, però ens diuen que els exemplars volen i per aixó la deixo aquí penjada i us la podeu descarregar sempre que volgeu.

                  
                                           CONSULTA I DESCARREGA AQUI


L'editorial d'aquest número parla de nosaltres. Estem a punt de complir deu anys i aixó ens emociona molt. Porser sóm poc autocrítics, però ja ens ho perdonareu.

Pel demès el sumari recull un conjunt d'articles sobre el passat i el present del barri que segur que no us deixaran indiferents.

                                             

Recordem una vegada més que és una revista amb vocació de ser feta pel veinat i per al veinat. El nostre major orgull és anar sumant persones al projecte; com a autors, com a editors o simplement fent-nos arribar temes d'interès i comentaris sobre els continguts. Hi sou totes convidades.

I el nostre agraïment als comerciants que la fan possible.






20.4.23

La colla dels «Rens». L’escoltisme català reneix al carrer Septimània

Pep Arisa

Tot sembla indicar, mentre no es trobin d’altres documents que ho desmenteixin, que va ser a Barcelona el primer lloc de l’estat espanyol on s’implantà l’escoltisme. I el que us agradarà saber als lectors d'aquest blog és que, desprès de la guerra, l’indret on va renéixer l’escoltisme va ser una petita casa del carrer Septimània.




Un moviment d’abast mundial

Hom defineix l’escoltisme, com un moviment juvenil d’abast mundial que pretén la formació integral de l'individu mitjançant les activitats de grup i la vida en contacte amb la natura.

L'acció educativa de l'escoltisme cap als nois i noies es basa en un sistema de valors que metodològicament s'expressa a través d'un codi de comportament (la Llei escolta) i de l'adhesió explícita i voluntària assumint-lo com a model de conducta (la Promesa escolta).

Fundat l'any 1907, a Anglaterra, per Robert Baden-Powell -general de l’exercit britànic- posteriorment es va estendre a un gran nombre de llocs. Actualment, l'escoltisme és present a 216 països, amb més de 38 milions d'escoltes d'ambdós sexes.

"Exploradores Barceloneses"

L’any 1911 Ramon Soler i Lluch, un obrer de la fàbrica tèxtil "La Seda" aficionat a l’excursionisme, crea els “Exploradores Barceloneses” sense arribar a registrar-ne ni el nom, ni l’associació. Aquest grup funcionava a partir de l’’informació que els facilitava el pare d’un noi anglès que sortia amb la colla i que per raons laborals residia a Barcelona.

En una de les seves excursions per on ara hi ha la plaça de les Glòries, aleshores un descampat, aquest grup d’”Exploradores” coincidí amb un esquadró de cavalleria del Regiment de Numància, comandat pel capità Pere Rosselló i Aixet que feia maniobres. El capità Rosselló, un militar preocupat per l’educació del jovent, coneixia ja l’existència dels Boy Scouts anglesos i quedà sorprès davant la presencia d’aquells "Exploradores"dels quals desconeixia la seva existència.

A partir d’aquell moment, en col·laboració amb en Ramon Soler, començaren a organitzar, d’una manera -diguem-ne- més formal, l’associació dels “Exploradores Barceloneses”.

L’escoltisme, des d’aquells primers anys, arrelà amb una certa força a Catalunya i s’estengué per gairebé tot el territori gràcies als grups de jovent dels centres excursionistes i -en l’escoltisme confessional- d’entitats religioses. Durant els anys de la Monarquia, inclosa la Dictadura d’en Primo de Rivera i la II República el moviment continuà en auge, fins que el cop d’estat de juliol de 1936 i la guerra que el seguí, en dificultà el funcionament.

Declarats Il·legals

L’abril de 1940, una ordre-circular del Ministerio de la Gobernación suspenia i per tant declarava il·legals les activitats escoltistes, els boy scouts, a tot l’Estat. Pocs mesos després, el desembre de 1940, una nova llei instituïa el Frente de Juventudes una secció de la Falange, el Partit Únic, concedint-li l’exclusiva de la formació política i física dels joves, entre els onze i els divuit anys.

Mossèn Antoni Batlle, havia estat membre i un actiu col·laborador de la Germanor de Minyons de Muntanya, considerada la primera associació escolta, genuïnament catalana, fundada el 1927.

Mossén Batlle, impulsor de l'escoltisme català

Durant la guerra, mossèn Batlle va viure a Suïssa retornant, a finals de 1938, a Euskadi llavors ocupada per l’exercit de Franco. Després d’una primera etapa de depressió i desolació moral davant la situació del país, es va anar refent establint contactes amb l’escoltisme forà, especialment els Scouts de France. 

Retornat el 1939 a Catalunya, malalt i sense poder comptar amb cap suport de la jerarquia eclesiàstica -rendida completament al nacionalcatolicisme-, decidí, tot i que la policia el vigilava per catalanista, reprendre el camí interromput en l’escoltisme; a partir d’una acció aparentment tant senzilla com “portar els nois al camp” i fent-los partícips de les seves pròpies activitats. 

Neix la Colla dels Rens

Paral·lelament, l’any 1940 -el mateix de la prohibició governamental de l’escoltisme-, els germans Josep Mª i Xavier Cirera havien refet, amb antics companys, la colla Rens amb el “cau” o lloc de trobada a casa seva, situada en un pis del carrer de Septimània nº 29. 

Els germans Cirera, durant la guerra, s’havien instal·lat a Suïssa i França i havien continuat les seves activitats dins els Scouts de France.

Mossèn Batlle els demanà que l’ajudessin a organitzar, tot ampliant la colla, un grup escolta on aplicarien les pautes apreses en l’escoltisme europeu. 

Donaren “cobertura” a les reunions, al freqüent moviment de joves en la casa del carrer de Septimània i a les periòdiques sortides d’excursió, amb una anomenada Scola Cantorum -un grup de catequesi i una escolania que sovint anava a cantar misses a comarques, combinant les cantades amb activitats excursionistes-, tutelada per mossèn Batlle. 

Acabaven de posar en marxa, en els anys més blaus i rabiosos del franquisme, el primer escoltisme de la postguerra a l’estat. 

El cau assaltat pels falangistes

L’experiència, però, durà poc ja que, el 27 d’abril de 1941, un escamot de falangistes assaltaren i saquejaren el pis, prenent-los bona part del material de muntanya i d’acampada que hi trobaren.

Mossèn Batlle no defallí. Trobà un lloc al Col·legi de Santa Florentina del proper barri de Galvany, a l’antiga torre dels Muntada del carrer de Calaf cantonada amb el de Muntaner. Els cediren com a «cau» l’antiga casa dels porters, un edifici de dues plantes amb una escala de cargol on s’hi reunien, setmanalment, uns 30 o 40 nois. Donaren a l’agrupament escolta, seguint l’experiència del carrer de Septimània, la forma d’una coral i el paper d’una catequesi, el Catecisme de Sant Magí, depenent formalment de la parròquia de la Bonanova.

Els germans Cirera, desprès de la irrupció dels falangistes a casa seva, traslladaren i mantingueren, durant un curt temps, un grup d’escoltes al convent de les Mínimes d’Horta on s’hi van a fer les primeres «promeses escoltes» de la postguerra.

Actualment la casa, del carrer de Septimània, on això va passar ja no existeix. Al seu lloc, al número 29, hi ha un edifici destinat a habitatges de lloguer, construït l’any 1945 per encàrrec de Manuel Casabò.

Edifici actual al carrer Septimania 29


Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  







5.4.23

Torna la Directa al Tibidabo

Com tothom sap, el Club Excursionista de Gràcia és del Farró. Una entitat centenària que es va formar a Gràcia i un bon dia és va instal·lar al passatge Mulet. I amunt i crits, que les identitats múltiples són les més boniques. Si voleu saber tots els detalls de la seva història no deixeu de llegir l’article d’en Joan Alarcón al Coses del Farró[1].

Si sortiu del passatge Mulet, i enfileu el carrer Saragossa amunt, amunt, al davant tindreu nogensmenys que el cim del Tibidabo. Tot un repte per aquests muntanyencs aferrissats que l’any passat no van poder resistir més la temptació i ens van sorprendre a tots amb una cursa fantàstica: la directa al Tibidabo.

I aquest any hi tornen. El 7 de maig tindrem la segona edició. Aquí teniu el cartell i el vídeo de promoció.



 


 Però encara hi ha més. Ens proposen una col·laboració: si al inscriure-us dieu que sou lectors del Finestres del Farró o membres d’alguna entitat del barri, us descomptaran 1,5 e. del preu de la inscripció.

I si us voleu acabar d’animar, aquí us deixo el vídeo de la cursa l’any passat. 


Informació per la inscripció

**JA ÉS AQUÍ LA DIRECTA-TIBIDABO 2023**

Des del Club Excursionista de Gràcia estem molt contents d’anunciar-vos que el pròxim diumenge 7 de maig organitzarem la 2a edició de la cursa
La Directa Tibidabo

La Directa Tibidabo és una cursa mixta d’asfalt i muntanya, oberta a tothom sense distinció de categoria, gènere o nació. Té la sortida al barri d'El Farró i l’arribada a la plaça del Tibidabo, passant pels corriols del Parc Natural de la Serra de Collserola.

La distància a recórrer és de 5 km, amb 450 m de desnivell positiu i es pot fer tant corrent com caminant. El tret de sortida el donarà el president del Club a les 9:00h

🌱Si estàs fins al capdamunt de l’estrès de la ciutat, ara pots connectar amb la vertical cap al Tibidabo, connecta amb La Directa i respira!!💛🏃🏻‍♀️

La inscripció té un cost de 12€*, 9€* si ets soci o sòcia del CEG.

✏️Pots inscriure’t https://cegracia.cat/la-directa
(inclou la samarreta 👕 de la travessa i un munt de sorpreses més QUE US ANIREM

COMPARTINT)
Seguiu-nos a les xarxes! 
@directatibidabo Per a més info: hola@directatibidabo.cat Tel. 620 48 38 09 (Whatsapp)

*Preus majors de 18 anys (el preu per a menors de 18 anys és de 7€ i no s’aplica el descompte). Consulteu totes les modalitats a la web.

Ànims, que d’aquí al 7 de maig encara podeu entrenar una mica.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Alarcón, J., 2022, CEG, una entitat centenaria, Coses del Farró, nº 17, Sant Jordi, pag. 31



1.3.23

Sant Eusebi, 2

Guiu Asbert Rubio

L’indret on la riera de Cassoles es troba amb el carrer de Sant Eusebi visqué una transformació total a partir de la urbanització de la riera que es dugué a terme durant els anys quaranta, tot i que les cases ja es trobaven afectades des dels anys vint i no s’hi permetia fer-hi reformes de cap mena. 

La urbanització de la riera de Cassoles comportà un seguit d’expropiacions als carrers dels voltants, principalment Sant Eusebi, Madrazo i Mare de Déu de Gràcia. 

Una de les edificacions que van anar a terra pel procés urbanitzador fou la casa de Sant Eusebi, 2, propietat aleshores de Venanci Asbert Buxens, comerciant de Barcelona.

1930s. Vista de la casa de Sant Eusebi, 2 a peu de carrer. 
Font: Fotografia d’Abelard Asbert de Herrera. Arxiu personal.

 
Records de vida al carrer

No era la primera vegada que el pobre carrer de Sant Eusebi patia expropiacions: ja a finals dels anys vint el soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià i posterior urbanització de la Via Augusta van generar una primera onada d’expropiacions. 

Abans del soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià el carrer de Sant Eusebi es trobava partit en dues mitats: la primera anava de la riera de Cassoles fins a les vies del ferrocarril, acabant en cul-de-sac. Un lloc que segons Moisès Broggi, per raó de la seva poca afluència, era molt apropiat perquè els nens del barri hi juguessin¹. La segona meitat començava a la desapareguda plaça de Lincoln, a sobre del carrer homònim, i arribava fins al carrer Lanuza (avui Aribau), on topava amb la finca de Can Lledó, de la família Moragas.

En aquest record d’infància dels anys deu del segle passat hi podem veure un grup de nens del barri amb el nom de Companía del ? Policíaco. Entre aquests hi ha els germans Santiago i Moisès Broggi, els germans Teodor i Rafael Wirth, Ramon Costa, Manuel Sans, Florenci Puigvert i Abelard Asbert, la foto del qual va ser retallada i de qui s’indica que és suplent (S.) per no ser resident del barri.

                                                              Font: Arxiu personal

La referida plaça de Lincoln o el pont del carrer Madrazo eren elements urbans que donaven al barri una personalitat i uns aires molt característics, el que generava molta relació entre els habitants de banda i banda del ferrocarril. En aquesta imatge de principis dels anys vint s’hi pot veure l’extrem de la plaça Lincoln que donava a les vies del ferrocarril. Les edificacions del darrere corresponen al carrer Sant Eusebi i els joves que hi veiem son part d’una colla d’amics del barri, entre els quals hi ha Abelard Asbert, Ramón Costa i els germans Teodor i Rafael Wirth.

Font: Arxiu personal


Residencia de l'escriptor Joan Babtista Perales

No tinc coneixement de l’any exacte de construcció de la casa, però l’any 1876 ja hi vivia i n’era propietària Teresa Salgueda Solà, vídua olotina. Teresa havia nascut el 28 de febrer de 1827 a Olot, filla de Joan Salgueda i Antònia Solà.

A finals dels 1880s sembla que Teresa Salgueda passà a viure al carrer Saragossa, 55 (on morí el 26 d’octubre de 1891) i posà la torre de Sant Eusebi en lloguer. Fou llogada des d’aleshores i fins a principis del segle XX per la família Perales-Magistris.

Joan Baptista Perales Boluda fou un escriptor, historiador i periodista. Nascut a Moixent el 4 d’agost de 1837, va formar part de la redacció de El Noticiero Universal, diari barceloní fundat l’any 1888 per Peris Mencheta. Estava casat amb Júlia Magistris Galiani, gironina i filla d’un fondista piemontès. Júlia tingué diversos germans: Alexandrina, Joan (fotògraf) i Joaquim (dibuixant i litògraf), encara que aquests dos últims mai van residir-hi. Joan Baptista i Júlia tingueren un fill Rafael Perales Magistris, nascut a València. Durant els anys que habitaren la casa van tenir diverses serventes, per exemple l’any 1892 hi havia Maria Obiols de la Seu d’Urgell, i l’any 1895 hi havia Gregoria Faci de La Codonyera (2).




Font: Arxiu personal. Desconec els noms dels representats.

A principis de segle aquest sector del Farró tenia un caire més benestant que la resta del barri, tant per la tipologia dels habitatges com pels oficis dels residents, entre els quals hi havia escriptors, militars, comerciants, propietaris i pensionistes, encara que també hi havia jornalers, teixidors i carboners. Aquestes dues imatges dels habitants del carrer a principis del segle XX il·lustren millor que res l’ambient que s’hi respirava. És interessat l’existència d’una porta d’entrada al carrer, potser com a protecció de la riera.

Joan Baptista Perales va morir a la casa de Sant Gervasi el setembre de 1904, i el 24 de novembre de 1914 morí amb prop de trenta anys el fill Rafael, fet que segurament propicià el trasllat de mare i tieta, que l’any 1915 residien als baixos del carrer Madrazo, 2.


Casa d'estiueig de la família Asbert

No sabem en quin moment la propietat passà de Josep Salgueda i germans (hereus de Teresa Salgueda), propietaris l’any 1901, a Venanci Asbert, però a partir de què la família Perales-Magistris en va marxar, la família Asbert la utilitzà com a casa d’estiueig i segona residència, doncs l’habitatge principal el tenien a la Gran Via de les Corts Catalanes 504, cantonada amb Comte Borrell. 

La casa consistia en una planta baixa amb el jardí principal al davant, i un pati al darrere, encara que per anar d’un a l’altre s’havia de travessar la casa. Des del darrere s’accedia mitjançant unes escales al terrat.

Font: Arxiu personal. 

Aquesta foto és presa al terrat de la torre, i hi podem apreciar els detalls de les baranes de pedra artificial i la decoració com el test que conté una aloe vera. Hi veiem la botiga Casa Roig de brodats i calçats en un dels blocs aixecats a finals dels anys vint. La data ha de ser gener de 1933 o 1934. 

La següent sèrie d’imatges mostra la distribució del pati principal, que tenia una font amb sortidor, testos de rajoles de ceràmica, un banc i varies cadires i abundants arbres fruiters. El terra era recobert de grava.



Font: Arxiu personal.

En la primera foto hi ha Venanci Asbert Buxens, dret i asseguts d’esquerra a dreta: Abelard Asbert de Herrera, Encarnació de Herrera Guarás de Villaba (dona d’en Venanci), María Luisa Lon Laviós (promesa d’en Abelard) i Lluïsa de Herrera Guarás de Villaba. En la tercera, Abelard fumant i llegint una revista.

De casa d'estiueig a habitatge principal

Cap l’any 1935 el matrimoni Asbert-Lon i els seus dos fills s’hi van traslladar definitivament i en començar la guerra també hi vingueren els avis, ja que el centre de la ciutat era més perillós. Els avis hi van morir durant la guerra, i un cop acabada la família es va traslladar a una casa propera, en espera de l’inevitable expropiació i enderroc.

L’Abelard Asbert, fill d’en Venanci, fou un gran apassionat de la fotografia i gràcies a aquest fet hem conservat records gràfics de la casa, i jo tinc el plaer de compartir amb vosaltres fragments d’un vídeo dels anys trenta on hi apareix la casa.


Al vídeo s’hi poden veure: el carrer de Sant Eusebi, el jardí de la casa amb el petit Abelardito trastejant entre testos i plantes, el carrer de Carolines i la tanca d’Antoni Gaudí, una visita del metge a l’avi Venanci (acompanyada de la curiositat dels infants pel cotxe del metge), els nens jugant amb les joguines de reis, i finalment un fragment on podem veure com era l’escala que accedia al terrat.


Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes


¹ Broggi, Moisès. (2010). Memòries d'un cirurgià: (1908-1945). Edicions 62. 

2 Les fons utilitzades en aquesta recerca són Padró 1877Padró de 1895 , Padró de 1901 Padró 1905 Sant GervasiPadró 1910 Sant GervasiPadró 1915 Sant Gervasi 

30.1.23

La plaça de la Torre canvia el seu nom pel de plaça Antoni Tàpies.

Araceli Vilarrasa

L’any 2023 és celebrarà arreu el centenari del naixement de l’Antoni Tàpies (1923-2012), el farronenc més universal, juntament amb Mercè Rodoreda. 

Va ser un dels darrers el dies de desembre del 2022, el dia de la Fira Solidària, que la noticia va saltar de boca en boca: la ponència del Nomenclàtor de Barcelona, s’avançava als actes de celebració d’aquest centenari i acabava d’aprovar canviar el nom de l’actual Plaça de la Torre pel de Plaça Antoni Tàpies.

Amb aquesta decisió s’acompleix la voluntat de dedicar un espai públic a un dels pintors catalans més reconeguts i de fer-ho al Farró, el seu barri. Una decisió que no pot ser més encertada. Jo crec que a ell li agradaria perquè l’antiga Plaça de la Torre és un espai serè, íntim i recollit, com els espais on li agradava habitar.

Antoni Tàpies al seu taller del carrer Saragossa. 2003. Foto La Vanguardia


Una plaça del vell Farró

Tanmateix, donats com som a la nostàlgia i a l’estimació de la història, no deixarem d’enyorar els vincles que la denominació Plaça de la Torre ens donava per entendre la primera urbanització del Farró. 

Com ha explicat molt bé en Pep Arisa, aquest nom feia referència a l’antiga Torre dels Capellans, una torre-masia dels pares felipons, que ells anomenaven Torre de Gràcia i de la que es tenen noticies documentades des del S. XVII.

La torre formava part d’una gran hisenda que limitava amb les terres del convent dels Josepets i que va ser urbanitzada per Joaquim Castanyer i Molet a partir del 1847. Aquesta urbanització i la posterior parcel·lació i construcció de cases, és la que va configurar aquesta àrea del barri, el carrer de la Mare de Deu de Gràcia, el carrer Mossèn Xiró i el carrer anomenat també de la Torre, que uneix Mosén Xiró a la plaça Mañè i Flaquer. 

En aquest mapa  es pot observar com el carrer de la Torre, voreja els jardins i l'edifici de la torre, per la part del darrera, fins al carrer  de la Mare de Déu de Gràcia i s'obre a la plaça de la Torre. 
(Mapa Martorell del 1931, Ajuntament de Barcelona ICGC).

Malgrat els grans canvis que es van produir a la zona, la torre va anar resistint fins que el 1964 va ser enderrocada per construir el bloc d’habitatges que hi ha als números 12, 12 bis i 14 del carrer de la Torre.[1]

Menys mal que encara ens quedarà el carrer de la Torre per recordar-la.

L'actual plaça de la Torre, un racò recòndit i silenciòs, que els nois i noies de 
les Concepcionistes utilitzen com a pati a mig matí


La presència d' Antoni Tàpies al Farró

En Joan Pons i la Tina Coll recordaven no fa gaire al Coses del Farró, com n’era d’emocionant per ells, joves estudiants menorquins de l’Escola Massana que vivien al carrer Santjoanistes, trobar-se creuant el semàfor de Balmes amb la figura inconfusible de l’Antoni Tàpies, carregat amb les seves bosses, que venia de comprar al mateix super on compraven ells[2].

Però la relació del pintor amb el barri havia començat molt abans, a finals dels anys quaranta, quan amb els seus companys Brossa, Cuixart, Tharrats i altres voltaven per la Plaça Molina encaboriats en llargues converses sobre surrealisme, simbolisme i ves a saber quantes coses més[3]. Després va anar a voltar el món, però quan va tornar es va instal·lar allà mateix, al carrer Sant Elies, molt a prop del Cristal-City del que va ser client tota la vida[4].

Uns anys desprès arrelaria definitivament al Farrò gràcies a la deixa d’una petita torre al carrer Saragossa provinent de la família de la seva dona, la Teresa Barba, que ell va convertir gràcies a un encàrrec al aleshores jove arquitecte Juan Antonio Coderch, en una de les mostres més interessants d’arquitectura contemporània que tenim al barri. 

Antoni Tàpies va viure i va treballar en aquesta casa-taller fins a la seva mort, esdevinguda el 6 de febrer del 2012, ara fa 11 anys. (Vegeu en aquest blog La casa Tàpies ).

Façana de la casa-taller d’Antoni Tàpies al Carrer Saragossa 57
(Foto Català i Roca)

2023, any del centenari Tàpies

Com hem pogut llegir als mitjans l’any del centenari de Tàpies es celebrarà a Barcelona, a Madrid, a Brusel·les i També a Nova York[5]

Com a plat fort, una exposició ontològica comissariada per Manuel Borja Villel que va ser director de la Fundació Tàpies i que ara és director del Centro de Arte Reina Sofía. Es diu que la mateixa casa de l’artista podria ser espai d’alguns esdeveniments.

Potser al Farró podríem pensar com sumar-nos a nivell popular a aquest homenatge i com fer de la nova plaça Antoni Tàpies un espai de celebració d’aquest veí tan especial. De moment us ofereixo aquest post per si en els comentaris i podeu afegir els vostres records sobre en Tàpies-veí i ens voleu explicar allò que en sabeu.

Antoni Tàpies, 1973, Gran marró sobre fusta foradada. Fundació Tàpies.
Tàpies és un pintor difícil però que ens ha deixat les claus per interpretar el seu pensament. A mi aquesta frase seva m'agrada molt:  "Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida"


Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] No deixeu d’ampliar aquesta història a ARISA, P., 2020, El Vell Farró, Coses del Farró, 13, Sant Jordi, pàg. 5

[2] COLL, T. i PONS, J., 2020, Taxi a Sant Gervasi, Coses del Farró, nº 9 Tardor, pàg. 9

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

[4] Per més informació sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12


Addenda

Afegeixo aqui aquest document que m'ha enviat en Pep Arisa i que Il·lustra el seu comentari. Moltes gràcies Pep!


15.1.23

L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània

Pep Arisa

Una tarda d’aquest passat mes de desembre hem quedat, a la seva casa del carrer de Septimània, amb la Sra. Núria Clapés i Solé i el Sr. Joan Gols i Clapés, neta i besnet del Dr. Joan Solé i Pla, antic veí -com encara ho son ells- d’aquest carrer.

Ens acullen a la gran sala-biblioteca de la que, durant molts anys, va ser la casa-consultori d’aquest eminent metge homeòpata. 

D'equerra a dreta Joan Gols, Núria Clapès i Pep Arisa. Fotografia A. Vilarrasa

Aprofitant la seva cordialitat i bona memòria, encetem la conversa parlant d’alguns records comuns del barri, d’allò que havia estat el Farró i pel que, alguns, encara ens esforcem a treballar-hi perquè no es perdi del tot... 

Parlem, evidentment del principal objectiu de la nostra visita, el Dr. Solé i Pla, conegut polític i reconegut metge barceloní. Dels seus encerts en la seva especialitat, els diagnòstics i el tractament d’alguns dels seus pacients, molts dels quals li oferiren després -en els moments difícils- com a mostra d’agraïment i amistat, el seu reconeixement i ajuda. 

Ens interessem, així mateix a més de la medicina i la ciència, per les seves altres aficions i dèries: l’excursionisme, la història, la passió i estima per la conservació dels vells monuments i del patrimoni en general, la lectura -com be ens mostra el que encara resta de la seva gran biblioteca- i el anar escrivint articles, reflexions i notes, especialment a la nit donat el seu costum de dormir molt poc. Tot això ens indica el seu esperit i saber enciclopèdic, les seves permanents inquietuds i una gran capacitat intel·lectual.

Retrat del Dr. Solé fet pel pintor català Ramón Subirats a Barranquilla

No podem obviar, a la conversa, la seva important vessant política i social: la ingent tasca en el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans que participaren a la Primera Guerra Mundial; la feina com a diputat durant la Segona República; l’estreta -i, a vegades, delicada- relació amb els presidents Macià i Companys; la seva valenta intervenció, els primers mesos de la Guerra Civil, en la salvaguarda, protecció i defensa del patrimoni monumental i de persones -i personalitats- amenaçades.

Dues cases del carrer Septimània

Ens interessem pel perquè el Dr. Solé i Pla, que tenia la seva principal residència a la Ronda de Sant Pere de Barcelona -on ara hi ha «El Corte Ingles» ens puntualitza en Joan Gols-, trià per al seu principal consultori i segona residència, el barri del Farró ?... El Dr. Solé i Pla, ens continua explicant el mateix Joan Gols, anava sovint amb el tren a Les Planes, on també hi tenien propietats, a veure uns familiars i a fer curtes passejades pels boscos, fonts i racons de l’altre costat del Collserola... Passava, per tant, per Sant Gervasi i, possiblement, li agradà la disposició serena de les petites torres, amb les torratxes mirant al pla, els nombrosos espais enjardinats i l’entramat semi-rural de carrers i places enmig dels suaus turons... 

El fet és que, poc després de l’inici del segle XX, comprà una casa, de planta baixa i dos pisos, al número 2 de la plaça de Sant Joaquim xamfrà amb el número 51 del carrer de Septimània. Era una casa -com ara la dels Sunyer, del xamfrà de Saragossa amb Septimània, amb un jardí en un dels seus costats-. Aquesta tenia la porta d’accés dels baixos i els pisos, per la plaça i a continuació de la façana de Septimània hi havia un gran espai amb jardí.

Els anys 1925-1926, a l’espai ocupat pel jardí d’aquesta casa -al número 49 de Septimània- el Dr. Solè i Pla hi va fer construir, per l’arquitecte Juli Mª Fossas i Martínez, un nou edifici de planta baixa i tres pisos, els dos primers amb balcons i llargues baranes de ferro forjat i els baixos i el tercer pis -on hi ha la gran sala-biblioteca- amb les llindes de les finestres i la porta semicirculars. Això dona a la casa un elegant aire noucentista.

Casa Solé i Pla a Septimània 49 (1925-1926)

L’any 1935, el Dr. Solé i Pla, manà aixecar un tercer pis a la casa del xamfrà de la plaça de Sant Joaquim amb Septimània. Aquest darrer pis, té una gran balconada de forja, que dona a la plaça i les llindes de les obertures arrodonides. A la façana d’aquesta casa que dona a Septimània, a l’alçada del primer pis, hi ha una capelleta amb un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. Probablement va ser ell qui li va fer posar, donat el seu catalanisme, i que en tenia una especial predilecció, fet que s’evidencia per l’extensa col·lecció d’imatges d’aquest, en qualsevol format, a més de ser -primer ell i després els seus hereus- els propietaris de la casa.
 


Una vida compromesa amb la medicina i el país 

Nascut a Barcelona el 1874, Joan Solé i Pla, es llicencià en Medicina, especialitzat en homeopatia l’any 1899. 

Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, n’ocupà breument la vicepresidència (finals de 1903 a principis de 1904), en una junta directiva que propicià que aquesta, ja com a Institució Catalana de Ciències Naturals, esdevingués filial de l’Institut d’Estudis Catalans. En la seva vessant política i social, va ser el president i màxim impulsor del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, la missió del qual era recollir diners i enviar material per ajudar els catalans que lluitaven amb França a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. 

Entre el 1917 i el 1919 el nomenaren president de la Unió Catalanista (UC), formació nacionalista radical. Des de la presidència de la UC recolzà l’activitat del Comitè de Germanor i l’estiu de 1917 secundà la vaga general, convocada arran de la crisi política i la situació econòmica inflacionista que perjudicava les classes populars, motiu pel qual va ser detingut i empresonat. 

El 1932 va ser escollit diputat per Esquerra Republicana sense abandonar, però, la seva militància a la UC. En els

 primers dies de la Guerra Civil, col·laborà intensament amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, en la protecció del patrimoni monumental i de persones amenaçades. En aquest sentit, intervingué en la salvaguarda del monestir de Montserrat, al front d’un grup de mossos d’esquadra i de milicians d’Estat Català, i protegí el cardenal Vidal i Barraquer, entre altres actuacions. Fou membre del Comitè Nacional del Socors Roig Internacional de Catalunya, l’organització sanitària i assistencial que actuava en l’ajut als damnificats per la guerra a la zona republicana. 

Exili a Colòmbia

Al final de la guerra, «...quan gairebé el nacionals ja entraven per la Diagonal...» segons ens explica la Núria Clapés, marxaren cap a l’exili. A França, primer, i d’allà cap a Sud Amèrica, a Colòmbia, on residí a Barranquilla amb la seva família. Allí exercí la medicina i treballà en l’àmbit científic de la botànica mèdica. Fou catedràtic de Botànica a la Universidad del Atlántico i director del Museo de Historia Natural del Departamento del Atlántico, ambdós a Barranquilla. 

Tingué diverses actuacions de suport sanitari a les poblacions indígenes. Col·laborà a la premsa catalana de l’exili. La seva casa es convertí en un centre de reunió per als catalans establerts a Colòmbia. Va morir a Barranquilla el 31 d’octubre de 1950, als 76 anys. El seu fons personal i també la documentació del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans van ser cedits per les seves filles a l’Arxiu Nacional de Catalunya.[1]

El Dr. Solé a Sierra Nevada de Santa Marta. Colombia. 1947  


La troballa i recuperació de l'estelada.

L’any 2008 la neta del Dr. Solé i Pla, Núria Clapés i el seu marit Marçal Gols -els pares d’en Joan Gols-, van trobar amagada a les golfes d’aquesta casa que avui ens acull una històrica bandera que, alguns, consideren l' estelada més antiga que es conserva. Ho explica, molt bé, el periodista Joan Esculies –autor de la biografia del Dr. Solé i Pla- en un article al diari EL PUNT-AVUI del 11 de setembre de 2008[2].

L’any 1950, un cop mort a Colòmbia en Joan Solé i Pla, la Núria, la seva filla petita, va tornar a Barcelona a temps per salvar les propietats de ser subhastades. I va recuperar els mobles que havien deixat en un guardamobles. 

Aquests eren importants perquè, abans de morir, el doctor va deixar explicada en unes quartilles la localització d’amagatalls que contenien documentació i objectes. El doctor era afeccionat a aplegar llibres, documents i qualsevol cosa que pogués semblar-li d’interès. I una altra de les seves dèries era fer construir dobles fons als armaris. 

En una de les quartilles, Solé i Pla anotà: «en les llibreries bessones en el fons del cos inferior i traient una tapa o doble fons hi ha la bandera autèntica, la que portaren els voluntaris catalans a la guerra de França i que a Belloy-en-Santerre ondejà en [Camil] Campanyà, on va morir, deixant-la tacada de sang.

Una vegada retornades de l’exili i establertes a Barcelona, les germanes Núria i Euda van buidar els dobles fons, van classificar els documents i la resta van desar-ho a les golfes del pis del carrer de Septimània, propietat i consulta del doctor, on van viure fins a la mort. 

Allí van romandre fins que, en el moment d’elaborar la biografia del doctor i després de llegir les quartilles, la neta, Núria Clapés Solé, que encara viu en aquest pis, i el seu marit, Marçal Gols, van recuperar la bandera de les golfes. (...)».

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939 avui al Museu d'Història de Catalunya 
Foto Carles Aymerich. Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona. 

Aquesta relíquia històrica, que l’11 de setembre de 1915 va ser lliurada per la Unió Catalanista als voluntaris catalans que combatien als fronts de la I Guerra Mundial, la família l’ha cedit, juntament amb altres documents del fons personal del Dr. Solé, al Museu d’Història de Catalunya on l’han estudiat i es conserva[3].

Petit homenatge al Dr. Joan Solé i Pla

Des del 10 d’octubre del 2016, la seu que ERC té al Districte de Sarrià – Sant Gervasi, concretament al carrer de les Santjoanistes 26, xamfrà amb el de Sant Guillem -al barri de Farró-, porta el nom de CASAL JOAN SOLÉ I PLA, en honor al qui va ser -durant la II República- diputat d’aquest partit al Parlament de Catalunya i notable veí. 

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Podeu ampliar aspectes de la seva biografia a ESCULIES, J., 2011, Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys, Edicions de 1984, Barcelona.

[2] Esculies, J., 2008, “La primera estelada, El Punt Avui 11 setembre 

[3] La Bandera estelada, Museu de Història de Catalunya 

1.12.22

Pep Arisa rep la Medalla d'Honor de Barcelona

Ahir va ser un gran dia pel Farró, per la revista Coses del Farró i també per aquest blog. L’ajuntament de Barcelona va lliurar la Medalla d’Honor de Barcelona a en Pep Arisa, coordinador i redactor de la revista i col·laborador del Finestres. Ho va fer per la seva contribució al coneixement i difusió del patrimoni i la història del barri del Farró i del districte.

Era un fet anunciat. (vegeu el post Pep Arisa proposat pel Districte per rebre la Medalla d'Honor de la Ciutat) però quan arriba el moment és molt emocionant. I ahir ho va ser. 

En Pep rebent la medalla de mans de l'alcaldesa Colau

A mi l’acte em va agradar. Em va agradar que la casa gran estigues tan plena de gent que, a més a més del Saló de Cent i del Saló de Cròniques, s’omplissin també tots els salons i salonets de la planta noble.

Em va agradar el caràcter popular i territorial dels projectes i personatges reconeguts.

Em va agradar que l’alcaldesa fes menció de com en els darrer anys s’ha millorat l’equilibri entre dones i homes que han rebut aquest guardó i també que reconegués que el llistat de guardonats encara no reflecteix la composició cultural i d’origen dels barcelonins.

I acompanyar a en Pep va ser tot un honor i una alegria.

A veure si trobeu a en Pep en aquesta foto de grup


Penya ferronenca a la Casa Gran


Deixeu-me dir que una de les millors coses que m’han passat, fruit d’haver començat a escriure aquest blog, ha estat conèixer a en Pep Arisa i compartir amb ell aquesta aventura d’investigar i tafanejar el nostre barri.

L’1 de gener del 2014, amb una barreja d’emoció i inquietud, vaig publicar el meu primer post. A les 10,23, ho podeu comprovar, ja tenia el primer comentari de’ n Pep donant-me ànims:

"Enhorabona Araceli per la iniciativa.- em deia- Tenim un barri que val la pena anar mirant amb detall, conèixer, estimar i conservar. I, entre tots i totes, anar difonent tot allò que hi ha i s'hi fa. Anar fent barri !!!. Felicitats i que sigui per molts anys !!! "

Encara no ens coneixíem però diem que allò va ser el principi d’una gran amistat. Honest, generós, pacient, prolífic, simpàtic, constant, modest, erudit, sensible, farronenc. I m’aturo, però podria continuar.

Felicitats company! I que sigui per molts anys que puguem continuar i que puguem seguir sumant més amics a aquests projectes.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.