Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Present. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Present. Mostrar tots els missatges

17.3.24

Polèmica sobre el futur aspecte de la Casa Tosquella. Vols signar una petició per la modificació del projecte actual?

Araceli Vilarrasa

El novembre del 2021 el Districte de Sarrià-Sant Gervasi anunciava la compra de la casa Tosquella per rehabilitar-la i posar-hi un casal d’avis (Vegeu l’entrada La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró). Aquell va ser un dia de gran alegria per a tot el veïnat.

Dos anys després ha saltat a l’actualitat la polèmica sobre el projecte guanyador del concurs que va convocar l’Ajuntament per la seva rehabilitació i adequació al servei que s’hi vol instal·lar. 


Com serà la casa Tosquella en el futur si ningú no hi fa res?

Es tracta d’un projecte signat per l’estudi arquitectònic UTE Clara Solà-Morales i Metròmon que construeix un edifici nou de 135 m2 adossats a la paret mitgera on ara hi ha el Centre de Jardineria Putxet. L’edifici recupera les línees ondulants del modernisme i el color verd del les ceràmiques de la façana, però alça una muralla que, prenent un extraordinari protagonisme, no serveix a la recuperació de la imatge de la torre, sinó que la transforma, substitueix i invisibilitza.

Aquesta situació ha fet que un grup d’experts en patrimoni, arquitectes i historiadors, hagin presentat un escrit a l’Ajuntament sol·licitant la reconsideració i modificació del projecte. En aquest text es diu: “L’entrada amaga la Casa Tosquella per les formes cilíndriques i el volum creat impedeix el diàleg que s’hauria d’establir entre tots dos elements. Tampoc hi ha diàleg amb l’entorn de la Ronda General Mitre, la qual adquireix la seva forma actual al voltant dels anys 60-70 i l’estètica dels edificis que en ella es troben correspon a les tendències d’aquell moment. Per tant les reminiscències medievals d’aquesta entrada són una disrupció del conjunt tant modernista com urbà."

Els veins de la Plataforma Ballester, que actualment estan en fase de constituir una plataforma més àmplia que vetlli pel benestar del veins del Putxet Sud, estan d'acord amb aquesta demanda i ja n'han parlat amb la regidora Maria Eugènia Gay. Des de la seva perspectiva, la casa Tosquella hauria de ser una peça clau en el marc d'un projecte integral que, jugant amb altres elements com la pacificació de Ballester i l'escola Montessori a la Villa Angelita, avui en construcció, podrien fer d'aquest sector un punt fort per trencar l'aillament al que Mitre ha sotmès la zona durant tant temps. 

En paraules d'un dels veins impusors de la plataforma "la façana de la Casa Tosquella que dona a Mitre hauria de ser un element amigable, bonic i atractiu que convidi a traspaspassar d'una banda a l'altre de Mitre. Aixó, junt amb una continuació de la pacificació del tràfic hauria d'obrir un accès fàcil fins al parc que tornaria la vida veinal als carrers de Putxet". La imatge de muralla del projecte es contradiu amb aquesta idea.

La historiadora, Roser Diaz, experta en la història i arquitectura de la casa, ha expressat al Diari El Jardí la seva opinió. Segons ella el problema és la incoherència entre les característiques de l'espai i la funció a la que es vol dedicar. Efectivament, l’aplicació rígida de les necessitats d’un programa de casal d’avis a una torre d’estiueig de mides reduïdes i amb un extraordinari valor en l’ornamentació dels espais interiors crea dificultats de tota mena de difícil resolució. Donat que estem parlant d’una casa modernista catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) des de 1974, l’estudiosa proposa adaptar una mica les necessitats de l’equipament a la Casa i no la Casa a les necessitats del casal. 

Creació i rehabilitació en el món de l'arquitectura

Sabem que en aquest tema ens situem en una vella polèmica entre la creació arquitectònica i la sensibilitat estètica de la població del moment. A la majoria dels nostres besavis no els agradava gens el modernisme. No fa tans anys, en 2005, també es van fer molts escarafalls davant l'obra de remodelació de la plaça Lesseps signada per Albert Vilaplana, amb le seves metàfores del canal de Suez que ningú no entenia. 

En aquest cas però no estem parlant d'una obra de nova creació sino de la rehabilitació d'un be patrimonial i aixó situa el debat en una altra dimensió. Té dret el projecte de rehabilitació a ocultar i contradir l'obra que es vol conservar?

Voleu signar per la reconsideració del projecte?

La vicepresidenta de la Unión de Asociaciones de Defensa del Patrimonio Cultural y Natural, María Cruz Santos, impulsora i signant del document presentat a l’Ajuntament, ha llançat una petició a la plataforma change.org on es demana “que es reconsideri la decisió presa i es reforci el protagonisme de la Casa Tosquella des de tots els angles, especialment des de la banda de la Ronda General Mitre que és, precisament, des d’on més ciutadans la poden fruir”. Els que hi esteu d’acord la podeu signar aquí. Jo ja ho he fet.

És interessant conèixer i comparar les imatges de la resta de projectes que van concursar. En aquest link els podeu trobar. Comprovareu alló de que la discreció i l'elegancia són un component esencial de la bellesa.

Finalment hi ha la qüestió dolorosa del Centre de Jardineria El Putxet que, a part de donar un bon servei al veïnat, durant molts anys ha estat un dels pocs punts verds de Mitre. Pel que sé el terreny està afectat de fa temps, però crec que qualsevol canvi s’hauria de fer amb el màxim de bon tracte i pensant en conservar pel barri el servei i els llocs de treball de les persones que s’hi guanyen la vida. Els propietaris del Centre hem diuen que, a hores d’ara, ningú s’ha posat en contacte amb ells oficialment. No anem be. Amb una mica d’imaginació no veig cap contradicció en la coexistència de la venda de plantes amb un jardí obert al públic. De ben segur que en moltes ciutats europees en podem trobar exemples.

27.2.24

La Bienfaisance française, entitat centenària radicada al Farró

Araceli Vilarrasa

El passat 22 de febrer es va celebrar al Salo de Cent l’acte de reconeixement de l’ Ajuntament de Barcelona a 32 entitats centenàries de la ciutat en reconeixement de la seva trajectòria. Entre elles n’hi ha una del Farró: la l’Associació La Beneficència Francesa de Barcelona, creada el 1845.

En saber-ho em vaig acostar als seus locals del carrer Lincoln 55. Uns baixos endreçats i acollidors. Em va rebre en Serge Bourgeois, que és el president, amb la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard que formen l’equip de treball social. La conversa va sorgir de manera àgil i afable. Charmante, com diríem en francès. M’expliquen que l’origen de l’entitat consta a l’acta de constitució: un paper escrit a mà amb data de l’any 1845. 

SB.- Aquesta entitat va néixer sota l’impuls del cònsol de França a Barcelona Ferdinand de Lesseps. En aquells anys, Lesseps era una persona de gran prestigi a la ciutat degut al seu paper durant el conflicte civil del 1842. Sembla que la seva intervenció va ser clau per convèncer al General Espartero de que aturés el bombardeig de la ciutat des de Montjuïc i va ajudar a molta gent durant la repressió posterior als fets. La ciutat va quedar molt afectada i ell creia que havia d’ajudar. 

En Serge em regala un interessant llibre publicat per ells[1] on es recull la història del francesos a Barcelona. Allà he pogut llegir que el 31 d’agost de 1845 es creà la Société Française de la Bienfaisance amb el suport de 54 socis, sota el protectorat del consolat de França a Barcelona. 

SB.- Amb el temps, per qüestions legals, van haver d'independitzar-se del consolat i constituir-se com a Associació. L'associació es va constituir oficialment davant les autoritats espanyoles el 13 de febrer de 1898 amb la denominació de Societat General Francesa de Beneficència amb el suport de 145 socis. Entre aquests socis hi havia cognoms coneguts per ser empresaris i financers francesos com Cros, Moritz o Lebon que, atrets per l’activitat econòmica de la ciutat en els anys previs a l’Exposició Universal del 1888, havien establert els seus negocis a Barcelona. La reunió es va fer als locals de la Càmera de Comerç Francesa.

FF.- Llavors Ferdinand de Lesseps ja era lluny d’Espanya.

Retrat de Ferdinand de Lesseps jove, al temps en que era diplomàtic

SB.- Si, però havia estat clau. Lesseps no només la va impulsar la Bienfaisance sinó que la va ajudar econòmicament de forma molt important regalant-li accions de l’empresa del Canal de Suez. Ell va estar a Barcelona fins al 1848. Desprès va anar a Madrid, com a ambaixador i allí va fer el mateix; va crear una associació benèfica i unes escoles franceses.

Efectivament, Lesseps va tornar moltes vegades a Barcelona, on va mantenir l'amistat de moltes persones rellevants com Antoni de Brusi i Ferrer, propietari del Diari de Barcelona.

FF.- Quina era la actuació de l'Associació en aquell temps?

SB.- Des de l’inici es va orientar a ajudar de manera molt pragmàtica a les persones de la comunitat francesa que tenien problemes socials, de salut i d’educació. Així que hi havia tres seccions: la beneficència, la mútua i les escoles. Durant els primers anys, encara al S. XIX, les tres seccions estaven als locals de l'Església de Sant Felip Neri que els va cedir Isabel II després de la Desamortització de Mendizabal. Des dels locals annexes a l'església es feien quilos i quilos de pa que es repartien a la gent. Més endavant l’Associació es va traslladar on encara ara hi ha les Escoles Franceses, que ara porten el nom de Ferdinand de Lesseps, a la cantonada de Gran Via amb el carrer Sicília.

FF.- I també donaven atenció medica?

SB.- Fins als anys 60 encara hi havia una mútua mèdica molt important. L’associació ha estat especialment activa quan la ciutat ha passat per problemes, epidèmies, la grip del 1918. Durant la guerra civil molts dels francesos residents a Barcelona van marxar, però altres es van quedar i l'Associació va seguir ajudant-los des dels locals de les escoles de la Gran Via i també des d’uns altres locals que tenien a prop de la plaça d’España, on també feien classes. Aquest locals van ser totalment destruïts per les bombes franquistes, sortosament quan no hi havia ningú i no hi va haver víctimes. En aquestes èpoques la part mèdica era molt important, Van arribar a tenir un hospital propi: l’Hospital Francès, que estava a la Avinguda Verge de Montserrat cantonada Castillejos. Aquest hospital va ser molt actiu durant la guerra civil i després, durant la guerra mundial va ser molt utilitzat per acollir temporalment als francesos que fugien de la França ocupada i que passaven per Barcelona de camí cap a altres països.

A poc a poc aquestes tres branques es van anar independitzant i adaptant-se a les necessitats dels nous temps.

SB.- Fins fa 10 anys les escoles encara formaven part de l'Associació i nosaltres, com a part social, estàvem on ara hi ha els menjadors de l’escola.

F. F.- I amb quins recursos s’ha finançat tot aixó?

SB.- Hem tinguts donants de tot tipus: francesos residents a Barcelona i sense descendents directes que decidien deixar un edifici. També donacions d’empreses d’origen francès com la Damm o la Moritz. Hem rebut deixes importants que han permès que avui l’associació visqui del capital immobiliari que té. Som propietaris d’uns 40 pisos a Barcelona. Als anys 50 l’hospital estava molt deteriorat i havia perdut la seva utilitat. Es va vendre i amb els diners es van comprar aquest edificis al Farró.

Al Saló de Cent, al centre M. Serge Bourgeois, president de l'entitat mostrant la distinció, a la seva esquerra M. Jean-Michel Casa, embaixador de França i a la seva dreta M. Olivier Ramadour, cònsul general.

FF.- Per això vau arribar al barri..

SB.- Quan fa uns 12 anys les escoles van tenir la necessitat d’ampliar els menjadors ens vam traslladar a aquests edificis que ja eren nostres. Va ser casual la proximitat a la plaça dedicada a Lesseps. 

Comentem que Ferdinand de Lesseps va viure, durant un temps, a una torre a la vora de la riera de Cassoles, on ara hi ha la plaça que porta el seu nom. Es diu que cada dia baixava a peu des de la seva casa de Gràcia fins al consolat de França. Després va viure a la Barceloneta on hi ha una casa amb la placa commemorativa. Però el que ens fa més present el seu nom és, sens dubte, la plaça i la parada de metro.

FF.- Anem a parlar de l’actualitat. Avui la Bienfaisance correspon a l’antiga branca social, dedicada a ajudar als francesos que viuen a Barcelona.

SB.- Ajudem a persones de nacionalitat francesa i residents a Catalunya. Som una entitat original que només existeix a Barcelona i dona servei a tot Catalunya, però el 90 % dels atesos viuen a Barcelona. Cada vegada n’hi ha menys del perfil que abans era més comú. Per exemple una senyora que va venir a ensenyar francès a una casa de la burgesia de Barcelona i que quan es fa gran es troba que no ha cotitzat mai i no té dret a una jubilació; o francesos que aconsegueixen cobrar un ajut de l’estat però que és tan petit que no els permet allotjar-se i menjar. Persones grans o amb discapacitats que no poden treballar, famílies que es separen i la dona queda sola amb els fills o perd el treball. Aquí procurem donar-los un ajut que els permeti reencaminar la seva vida

Entre les persones que ajuden n'hi ha moltes que tenen la doble nacionalitat. 

SB.- Tenim casos de francesos de tercera, quarta o cinquena generació i que potser ja no parlen ni una paraula de francès. Avui estem ajudant a unes 30 famílies. En pocs casos és una ajuda permanent. Són gent sense recursos, no tenen família, no tenen amics. Però la majoria són ajudes temporals per persones que necessiten una petita ajuda econòmica, de coatching personal, o per ajudar a fer unes gestions administratives. Una petita empenta perquè puguin tornar a anar sols pel camí de la vida. Això és el que ens dona més satisfacció, saber que han pogut revertir una mala situació.

Actualment a l'Associació hi ha dues treballadores, la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard, que actuen com a assistents socials. 

D'esquerra a dreta, els nostres informants, la Peggy-Laure Bernard, en Serge Bourgeois i la Patricia Klein  a l'ajuntament de Barcelona.

PK.- Treballem en permanent contacte amb els serveis socials del consolat de França que són els primers en assabentar-se dels casos de necessitat. Per contra tenim poca relació amb les associacions del barri. Ens agradaria millorar aquest aspecte. 

Tenen un pis que dediquen a poder allotjar temporalment a persones amb risc d’exclusió.

SB.- Actualment temin uns 90 socis que paguen una quota anual (30 e. per persona i 50 e. si són un matrimoni). Voldríem tenir-ne més, però créixer costa molt. Antigament havíem arribat a tenir més de 500 socis. Ara cada any estem guanyant 2 o 3 socis i els que tenim són molt estables. No perdem. Això és important.

FF.- I com funciona organitzativament l’Associació?

PK.- A més de les dues treballadores fixes hi ha una persona externa que porta l’administració i la resta són treballador voluntaris. Hi ha un Consell d'Administració amb set membres i un president que és en Serge. Cada any es fa una reunió amb tots els socis als locals de les Escoles Franceses.

SB.- També fem algunes activitats socials per crear relacions i dinamitzar la comunitat francòfona. Cada any fem un recital o un concert aprofitant les instal·lacions de l’Institut Francès del carrer Moyà i una obra de teatre feta per artistes que venen a actuar gratuïtament. Per festejar els 175 anys vam fer un sopar de gala

FF.- Abans dèieu que el perfil dels usuaris ha canviat amb el temps

PB.- Així és, els usuaris d’avui són més joves que abans. Amb els canvis del context econòmic hem d’atendre cada cop més infants i adolescents. Els problemes socials emergents donen nous perfils amb necessitats d’atenció. Apareix la figura de la família monoparental. Mares soles amb fills al càrrec.

SB.- Alguns joves francesos poden venir atrets per una falsa imatge de país amable, amb sol, on tot seran facilitats. Després es troben que no hi ha feina, que els sous són més baixos que a França i els ajuts públics més difícils de gestionar. Impera la regla comunitària segons la qual tu reps l'ajuda del país on resideixes, així que els joves que viuen aquí perden la possibilitat de rebre ajuda dels Serveis Socials de França. 

PB.- Nosaltres enfoquem la nostra feina per ajudar a la gent a recrear les seves vides i deixar de ser depenents. Per això ens valem tant d’ajudes materials com psicològiques que els permetin descobrir el potencial que tenen.

FF.- Quin és el perfil de persones que us arriben actualment... 

PB.- De tot tipus. El nou context social ho ha canviat tot profundament. Avui no podem pensar que les persones en risc són persones amb carències. N’hi ha amb una formació superior que pasen per una crisi, altres amb estudis de grau mitjà i també persones sense estudis. El perfil clàssic, que era una persona d’edat sense formació ni recursos familiars, està sent substituït per perfils d'edat i formació molt diversa. Algú que passa per un mal moment. Actualment tothom està en risc de perdre allò que tenia: treball, família, salut. Qualsevol de nosaltres pot necessitar ajuda per no caure en l’exclusió social.

Déu-n’hi-do! Per això les causes solidaries tenen cada cop més sentit. Me'n vaig recordant allò de que “la solidaritat és la forma d’egoisme més intel·ligent”. Felicitats a la Bienfaisance i esperem que resteu molt de temps al Farró i que es vagin fent més estrets els vincles entre l’entitat i el barri.

Notes

[1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siègle, Bienfaisance Barcelona.

I ara: Fenêtres du Farró

La Bienfaisance Ens ha fet arribar aquesta versió de l'entrevista en frances que han fet arribar als seus associats i no ens resistim a possar-la aquí. 

Fenêtres du Farro. Un blog créé par Araceli Vilarrasa qui nous invite à parcourir le quartier ouvrant de nouveaux espaces au regard ; observer les rues et les maisons avec des yeux pleins de questions ; découvrir les secrets de chaque lieu. Les histoires, les personnages, les voisins qui nous racontent le passé, le présent et l'avenir du quartier du Farró (quartier de Barcelone situé entre Gracia à l’est, Vallcarca au nord-est, le Putxet au nord et Sant Gervasi de Cassoles au sud et à l’ouest).

La Bienfaisance Française de Barcelone, organisation centenaire basée à El Farró. Araceli Vilarrasa

Le 22 février dernier, la mairie de Barcelone a célébré au Saló de Cent la cérémonie d’hommage des 32 organisations centenaires de la ville en reconnaissance de leur parcours. Parmi elles, il y en a une de El Farró : l'Association La Bienfaisance Française de Barcelone, créée en 1845.

Quand je l'ai découvert, je me suis rendue dans leurs locaux au 55 de la rue Lincoln, un rez-de-chaussée soigné et confortable. J'ai été reçue par Serge Bourgeois, qui en est le président, avec Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard qui font partie de l'équipe sociale. La conversation s’est déroulée avec vivacité et affabilité. Charmante, comme on dirait en français. Ils m'expliquent que l'origine de l'organisation se trouve dans l'acte de constitution : un papier manuscrit daté de 1845.

SB.- Cette organisation est née sous l'impulsion du consul de France à Barcelone Ferdinand de Lesseps. Dans ces années-là, Lesseps était une personne de grand prestige dans la ville en raison de son rôle lors du conflit civil de 1842. Il semble que son intervention ait été déterminante pour convaincre le général Espartero d'arrêter le bombardement de la ville depuis Montjuïc et il a beaucoup aidé de personnes pendant la répression après coup. La ville a été durement touchée et il a cru qu’il devait l’aider.

Serge m'a donné un livre intéressant publié par l’association [1] qui traite de l'histoire des Français à Barcelone. J'y ai pu lire que le 31 août 1845, la Société Française de la Bienfaisance était créée avec le soutien de 54 membres, sous le protectorat du consulat de France à Barcelone.

SB.- Au fil du temps, en raison de problèmes juridiques, ils ont dû devenir indépendants du consulat et se constituer en association. L'association est officiellement créée devant les autorités espagnoles le 13 février 1898 sous le nom de Société Générale Française de Bienfaisance avec le soutien de 145 membres. Parmi ces associés figuraient des noms connus pour être des entrepreneurs et des financiers français comme Cros, Moritz ou Lebon qui, attirés par l'activité économique de la ville dans les années précédant l’exposition universelle de 1888, avaient établi leurs entreprises à Barcelone. La réunion s'est tenue dans les locaux de la Chambre de Commerce Française.

FF.- Alors Ferdinand de Lesseps était déjà loin de l'Espagne.

SB.- Oui, mais ça avait été la clé. Lesseps a non seulement promu la Bienfaisance, mais l'a également aidée financièrement de manière très importante en lui donnant des actions dans la société du canal de Suez. Il resta à Barcelone jusqu'en 1848. Puis il se rendit à Madrid comme ambassadeur et là il fit de même ; il crée une association caritative et des écoles françaises.

En effet, Lesseps est retourné à plusieurs reprises à Barcelone, où il a entretenu l'amitié de nombreuses personnes importantes telles qu'Antoni de Brusi et Ferrer, propriétaire de Diari de Barcelona.

FF.- Quelle était l’activité de l'Association à cette époque ?

SB.- Dès le début, il s'agissait d'aider de manière très pragmatique les personnes de la communauté française qui rencontraient des problèmes sociaux, sanitaires et éducatifs. Il y avait donc trois sections : la charité, la mutuelle et les écoles. Durant les premières années, encore au XIXème siècle, les trois sections se trouvaient dans les locaux de l'église de Sant Felip Neri qu'Isabelle II leur céda après la confiscation de Mendizábal. Depuis les locaux du cloître attenants à l'église, des kilos et des kilos de pain étaient fabriqués et distribués à la population. Plus tard, l'Association s'installe en 1901 là où se trouvent encore les écoles françaises, qui portent aujourd'hui le nom de Ferdinand de Lesseps, à l'angle de la Gran Via et de la rue Sicilia.

FF.- Et ont-ils également fourni des soins médicaux ?

SB.- Jusque dans les années 60, il existait encore une mutuelle médicale très importante. L'association a été particulièrement active lorsque la ville a traversé des problèmes, des épidémies, la grippe de 1918. Pendant la guerre civile, de nombreux Français résidant à Barcelone sont partis, mais d'autres sont restés et l'Association a continué à les aider

depuis les locaux des écoles à la Gran Via et également d'autres locaux qu'ils possédaient près de la Plaça d'España, où ils donnaient également des cours. Ces locaux ont été complètement détruits par les bombes de Franco, heureusement alors qu'il n'y avait personne et qu'il n'y a eu aucune victime. À cette époque, la partie médicale était très importante. Ils avaient même leur propre hôpital : l'Hôpital Français, qui se trouvait sur l'Avinguda Verge de Montserrat, au coin de Castillejos. Cet hôpital fut très actif jusqu’à la guerre civile. Durant la guerre mondiale, il fut largement utilisé pour accueillir temporairement des Français fuyant la France occupée et passant par Barcelone en route vers d'autres pays.

SB.- En 2009, notre association fonda la fondation École Française Ferdinand de Lesseps, ou fut intégré les écoles et nous, en tant que Bienfaisance, étions installés là où se trouve aujourd'hui la cantine.

F. F.- Et avec quelles ressources tout cela a-t-il été financé ?

SB.- Nous avons eu des donateurs de toutes sortes : des Français résidant à Barcelone et sans descendance directe qui ont décidé de donner un immeuble. Également des dons d'entreprises d'origine française comme Damm ou Moritz. Nous avons reçu d'importants dons qui permettent à l'association de vivre aujourd'hui du capital immobilier dont elle dispose. Nous possédons environ 40 appartements à Barcelone. Dans les années 1950, l’hôpital était très vétuste et avait perdu son utilité. Il a été vendu et le produit de la vente a permis d’acheter ces bâtiments à El Farró.

FF.- C'est pour ça que vous êtes venus dans le quartier.

SB.- Lorsqu'il y a environ 12 ans, les écoles ont eu besoin d'agrandir la cantine, nous avons déménagé dans ces bâtiments qui étaient déjà à nous. La proximité de la place dédiée à Lesseps était une coïncidence.

Nous mentionnons que Ferdinand de Lesseps vécut, un temps, dans une villa au bord du ruisseau de Cassoles, là où se trouve aujourd'hui la place qui porte son nom. On raconte que tous les jours il se rendait à pied jusqu’au consulat de France. Il a ensuite vécu à la Barceloneta où se trouve une maison avec une plaque commémorative. Mais ce qui rend son nom plus présent pour nous, c'est sans aucun doute la place et la station de métro.

FF.- Parlons de l'actualité. Aujourd'hui la Bienfaisance correspond à l'ancienne branche sociale, dédiée à l'aide aux Français vivant à Barcelone.

SB.- Nous aidons les personnes de nationalité française et résidant en Catalogne. Nous sommes une entité unique qui n'existe qu'à Barcelone et fournit des services dans toute la Catalogne, mais 90% des personnes aidées habitent à Barcelone et sa ceinture. On retrouve de moins en moins le profil qui était autrefois plus courant. Par exemple, une dame venue enseigner le français dans une maison de la bourgeoisie de Barcelone et qui, en vieillissant, découvre qu'elle n'a jamais cotisé et n'a pas droit à une pension ; ou encore des Français qui parviennent à percevoir une aide de l'État mais qui est si minime qu'elle ne leur permet pas de se loger et de manger. Des personnes âgées ou handicapées qui ne peuvent pas travailler, des familles qui se séparent et la femme se retrouve seule avec ses enfants ou perd son emploi. Ici, nous essayons de leur apporter une aide qui leur permet de réorienter leurs vies.

Parmi les personnes qui reçoivent une aide, beaucoup ont la double nationalité.

SB.- Nous avons des cas de Français de troisième, quatrième ou cinquième génération qui ne parlent peut-être plus un mot de français. Aujourd’hui, nous aidons une trentaine de familles. Dans quelques cas, il s'agit d'une aide permanente. Ce sont des gens sans ressources, sans famille, sans amis. Mais la plupart d’entre eux, reçoivent soit une aide financière temporaire, soit une action de coaching personnel ou une aide dans ses démarches administratives. Un petit coup de pouce pour qu'ils puissent reprendre seuls le chemin de la vie. C’est ce qui nous donne le plus de satisfaction, savoir qu’ils ont su renverser une mauvaise situation.

L'Association compte actuellement deux employées, Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard, qui agissent comme travailleuses sociales.

PK.- Nous travaillons en contact permanent avec les services sociaux du consulat de France qui sont les premiers informés des cas de besoin. En revanche, nous avons peu de relations avec les associations de quartier. Nous aimerions améliorer cet aspect.

Ils disposent d'un appartement dédié à l'hébergement temporaire de personnes en risque d’exclusion.

SB.- Actuellement, il y a environ 90 membres qui paient une cotisation annuelle (30€ par personne et 50€ la cotisation de couple). Nous aimerions en avoir davantage, mais il est difficile de faire croître les adhésions. Dans le passé, nous avions atteint plus de 500 membres. Désormais, chaque année, nous gagnons 2 ou 3 cotisants et ceux que nous avons sont très stables. Nous n’en perdons pas. C'est important.

FF.- Et comment fonctionne l’Association sur le plan organisationnel ?

PK.- En plus des deux travailleurs permanents, il y a une personne externe qui s'occupe de l'administration et le reste sont des bénévoles. Il y a un Conseil d'administration composé de neuf membres et d'un président qui est Serge. Chaque année a lieu une Assemblée Générale de tous les membres dans les locaux des Écoles françaises.

SB.- Nous organisons également quelques activités sociales pour créer des relations et dynamiser la communauté francophone. Chaque année, nous offrons un récital ou un concert à l'Institut français de la rue Moià et une pièce de théâtre réalisée par des artistes qui viennent gratuitement. Pour fêter nos 175 ans, nous avons organisé un Dîner de Gala.

FF.- Vous avez dit auparavant que le profil des utilisateurs avait changé avec le temps.

PB.- C'est vrai, aujourd'hui nos assistés sont plus jeunes qu'avant. Avec l’évolution du contexte économique, nous devons nous occuper de plus en plus d’enfants et d’adolescents. Les problèmes sociaux émergents donnent de nouveaux profils avec des besoins d’accompagnement. La figure de la famille monoparentale apparaît. Mères célibataires avec des enfants à sa charge.

SB.- Certains jeunes Français peuvent être attirés par une fausse image d'un pays convivial, ensoleillé, où tout leur sera facilité. Ils constatent alors qu'il n'y a pas d'emploi, que les salaires sont plus bas qu'en France et que les aides publiques sont plus difficiles à gérer. La règle communautaire prévaut que vous recevrez une aide du pays où vous résidez, les jeunes qui y résident perdent donc la possibilité de recevoir une aide des Services sociaux de France.

PB.- Nous concentrons notre travail sur l’aide aux personnes pour recréer leur vie et cesser d’être dépendantes. C'est pourquoi nous apportons une aide tant matérielle que psychologique pour leur permettre de découvrir leur potentiel.

FF.- Quel est le profil des personnes qui vous contactent actuellement...

PB.- De toutes sortes. Le nouveau contexte social a tout changé profondément. Aujourd’hui, on ne peut plus penser que les personnes à risque sont des personnes déficientes. Il y a ceux qui ont fait des études supérieures et qui traversent une crise, d'autres qui ont fait des études secondaires et aussi des gens sans formation. Le profil classique, celui d'une personne âgée sans éducation ni ressources familiales, est remplacé par des profils d'âge et d'éducation très divers. Quelqu'un qui traverse une mauvaise période. Aujourd’hui, tout le monde risque de perdre ce qu’il avait : son travail, sa famille, sa santé. Chacun d’entre nous peut avoir besoin d’aide pour ne pas tomber dans l’exclusion sociale.

Mon Dieu ! C’est pourquoi les causes solidaires prennent de plus en plus de sens. Je pars en me rappelant que "la solidarité est la forme d'égoïsme la plus intelligente". Félicitations à la Bienfaisance et nous espérons que vous resterez longtemps à El Farró et que les liens entre l'organisation et le quartier se resserreront.

Remarques

[1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siècle, La Bienfaisance de Barcelone.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.







14.11.23

Tallers Oberts. Els creadors ens obren les seves portes

Per Araceli Vilarrasa

El cap de setmana del 10 al 12 de novembre s’ha celebrat la 30ª Edició dels Tallers Oberts.

Vaig començar el divendres anant a visitar el taller de la Roser Busquets al carrer Francolí. (Vegeu Cuando creas, no te enteras de nada más). No podia ser d’altra manera. 

Amb la Roser vam recordar els temps en que l’associació Art Farró-Putxet era qui organitzava aquesta moguda, en la que havien arribat a participar gairebé trenta artistes del barri. En aquell temps (aproximadament del 2007 al 2015) la visita als tallers s’acompanyava amb altres activitats de carrer com tallers d’art per infants a la plaça, activitats per gent gran, penjada d’obres d’art als balcons. (Art Farró-Putxet, escalfant motors per dissabte)

Torno a embadalir-me amb el doll de colors que sembla que s' escapen de les obres de la Roser per inundar tot l’aire del seu petit estudi. El foc, l’aigua, la terra i l’aire es miren de fit a fit amb l’esclat de les flors primaverals, la vegetació otoñal o la vida dels fons marins. Les motllures de l’arquitectura propera també hi son presents.


Recordem amb afecte a en David Moragas (David de Moragas i Maragall: In Memoriam) que també va dedicar moltes energies a l’organització d’aquesta activitat. 

Però la Roser és una dona sempre positiva i animosa i m’explica que ara els Tallers Oberts s’han extès per tot Barcelona i Hospitalet i que s’organitzen des del FAD. Em regala el programa i veig que presenta un directori de 253 participants, tot hi que del Farró-Putxet només en son 5. La Roser em recomana que vagi a veure als nous, gent jove i entusiasta que venen amb moltes ganes de tornar a fer pinya (1).

Abans de marxar, no puc resistir la temptació i em compro unes arrecades fantàstiques. Des de que les porto tothom se’n enamora i em pregunta d’on les he tret. 


Coopelia: un espai per crear i compartir

M’arribo al número 105 del carrer Saragossa i allí conec a la Ditas Puigmartí, una dona alegre i comunicativa que irradia entusiasme i il·lusió per aquest projecte que acaba d’empendre: la creació d’un espai de coworking dedicat a artesant, artistes i dissenyadors. 


No fa gaire que han obert però ja es respira molta marxa i activitat. El Taller ofereix als seus artistes i artesans un espai de treball ampli i lluminós, zones per guardar les eines i per emmagatzemar la producció. 

Allí conec a l'Olivia Esteve (@lasmarimorenas) que m’explica el projecte en el que està treballant. Es tracta de guarnir arbres de Nadal, aportant el disseny y els elements decoratius que confecciona ella mateixa amb materials naturals. Un cop acabat el Nadal s’enarrega de recollir-ho tot i de guardar-ho per la propera campanya. Economia circular de la més acurada.

La Ditas m'explica que ha treballat tota la vida entre llibres. Durant més de vint anys ha estat correctora tipogràfica i d’estil d’un gran grup editorial.

DP:- El canvi d’orientació professional ha estat per intentar conectar amb la meva part més creativa i deixar de treballar mil hores davant l’ordinador. El problema era que necessitava molt d’espai per treballar i guardar materials i aleshores vaig sentir la necessitat de crear un espai al barri on jo i altres dones emprenedores poguéssim desenvolupar professionalment els nostres projectes artístics i artesanals.

FF:- I perquè vas triar El Farró? 

DP:- Sóc veïna de Sant Gervasi de tota la vida i volia trobar un espai gran com els que hi ha al Poble Nou, al Born, a Gràcia, però proper i tranquil, per anar-hi caminant i per contribuir a fer barri.

FF:- Quins projectes tens pel futur?

DP:- M’agradaria que Coopelia fos un espai de referència de la comunitat creativa, tant per les marques desenvolupades per les usuàries del coworking, com per les activitats i tallers que oferim a l’espai. 

A Coopelia estan oberts a col·laborar amb altres espais i a acollir diferents iniciatives. Per exemple el 25 i 26 de novembre organitzen un Mercadillo d’art KM.0 amb la participació de un nombrós grup d’artistes propers. 


Tossuda: ceràmica que vols acaronar

El diumenge Tallers Oberts em va permetre treure el nas per un taller de  ceramica que no fa gaire que ha obert al carrer Vallirana i que feia dies que tenia ganes de conèixer millor. Allí em vaig trobar amb la Gemma Mercader, una noia que desprèn  una llum serena i contundent. 

M'explica que va començar la carrera professional com a fotògrafa i il·lustradora, amb una formació en Belles Arts, que va incloure un Erasmus a Alemanya i una breu formació a la St. Martins de Londres, especialitzant-se en imatge. També va estudiar il·lustració a l'escola Bonnemaison, amb l'Ignasi Blanch. 

GM:- Vaig iniciar el meu camí en la ceràmica amb la Montse Sunyer, que té l'estudi aquí al costat, al carrer Septimània (2). Posteriorment, vaig continuar la meva formació a La Bisbal i en diversos tallers de Barcelona i el Montseny. Va ser al 2020 quan vaig decidir crear la marca personal de Tossuda, Tossuda Studio.

FF:- I et vas decidir a muntar el teu propi taller..

GM:- Des de la meva infància, he tingut la sort de disposar d'espais per muntar, desmuntar, experimentar i crear. Aquesta oportunitat de tenir un lloc dedicat a la creativitat ha estat una part essencial de la meva vida. La necessitat i la naturalitat d'aquest procés han estat els motors que m'han portat a mantenir una dinàmica creativa constant.

FF:- I perquè vas triar el Farró?

GM:- He viscut tota la meva vida a la Plaça Molina com la quarta generació, i amb 20 anys residint al Farró, vaig mantenir tallers en diverses zones. Des del carrer Alfons XII, carrer Sant Hermenegild, fins al carrer de la Costa, on amb un amic vam muntar Fortfinger com a il·lustradors amb autoedicions. Des de fa un any, estic instal·lada en aquest taller del carrer Vallirana,més gran, que em proporciona l'espai necessari per tenir un forn i àrea d'exposició per la meva feina.

FF:- Es un taller exclusivament dedicat a la ceràmica?

GM:- No. Mantinc una part del taller amb un petit plató i una taula gran, permetent la possibilitat que altres persones vinguin a impartir tallers d'altres disciplines. Així mateix, aquest espai m'ofereix la flexibilitat de dedicar-me a altres formes d'expressió artística, com la serigrafia, o el que sorgeixi en un moment donat. En conjunt, aquest taller no només és un lloc per a la meva pròpia creativitat sinó també un espai obert per a altres formes d'expressió i aprenentatge.

FF:- Com veus el futur del taller?

GM:- El meu somni és continuar treballant al taller, dedicant-hi temps sense presses i creant peces. Busco la possibilitat d'aconseguir ajuda per altres àmbits com la comunicació, actualització de la web,etc.. per centrar-me més en la creació. L'objectiu és mantenir un ritme constant de treball i explorar noves creacions. Veig el projecte creixent sense presses però amb constància, mantenint la dedicació a la creació de peces i experimentant amb noves idees. La col·laboració amb altres per gestionar altres àrees pràctiques pot ser clau per al creixement continuat del projecte.


L’elegància i calidesa de les peces que exposa em fan venir ganes d’emportar-me-les totes a casa. 


Taller Balam: on es troben la creativitat i l’aprenentatge

Per consell de la Ditas m’arribo a Pàdua 25 per conèixer el Taller Balam. Això queda al davant de la placeta dedicada a Ventura Gassol, en aquest triangle que ara ja no sabem si també és Farró o si segueix sent Putxet. 

En Quim Iborra és un dels promotor d’aquesta galeria d’art i centre de creació artística que aplega un grup de creadors emergents residents a Barcelona. 


FF:- Fa molt que funciona aquest taller?

QI:- Des de fa tres anys, amb el meu company Luis Anaya portem la galeria d'art Taller Balam. Sempre he estat treballant a l'entorn de la cultura. Durant els últims anys al Gran Teatre del Liceu com a responsable del departament d'edicions i documentació, i més tard en el projecte d'implementació de l'arxiu digital al Teatro Real de Madrid.

FF:- Que et va moure a muntar aquest taller?

Taller Balam sorgeix pel nostre interès per l'art i la cultura. Voliem crear un espai amable on els artistes emergents puguessin exposar la seva obra i compartir els seus coneixements artístics. Una galeria on la mirada es centrés en els artistes. Hem aconseguit crear aquest espai que a dia d'avui concentra obra de més de 60 creadors.

FF:- Tenies alguna vinculació amb el barri?

QI:- No teniem cap vinculació amb el barri, però l'espai ens va agradar en un primer moment. L'estructura del local s'ajustava plenament als nostres desitjos. A banda ens agrada la ubicació a la plaça de Ventura Gassol, un espai molt tranquil, però molt ben comunicat. Cada cop més la gent del barri ens coneix i s'apropa al Taller per a conèixer les propostes expositives que realitzem de forma mensual.


FF:- Qui es el teu somni pel projecte?

Q I:- La nostra idea és seguir avançant en el projecte, plantejar nous reptes i noves visions sobre l'art, sempre acompanyats dels artistes. Estem oberts a una major implicació amb el barri, a partir de propotes que ens enriqueixin a tots. Us esperem.

Taller Balam forma part del projecte Upper Gràcia una plataforma que aplega dotze locals amb l’objectiu de visibilitzar el talent que existeix en aquesta zona.

Llarga vida als tallers oberts

Mentres nosaltres xerrem, a la placeta en Takayuki Maejima està fent un retrat a mare i filla assegudes a l’ombra dels arbres. I ho fa dibuixant directament a la seva tablet.



Acabo les visites amb la idea de que moltes coses es mouen. Projectes personals i projectes col·lectius. Tan de bó totes aquestes iniciatives emergents es consolidin i vagin aglutinant a tants i tants artistes i artesans que treballen a prop nostre. Als nous amb els que ja fa temps que hi son. Els consolidats amb els emergents. Farró Putxet sempre ha estat terra d’artistes.

Notes

(1) No tindré temps de visitar el taller de la Kima Guitart, que també participa en aquests tallers oberts i a qui vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 16 de Coses del Farró. VILARRASA, A., 2021, Kima Guitart, somnis de seda, Coses del Farró, nº16, pg. 47

(2) Vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 18 de la revista Coses del Farró a la Montse Sunyer. GALLART, J., 2022, Montse Sunyer, la teràpia del fang, Coses del Farró, nº 18, pg.47. 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  











































24.10.23

El Jardí celebra el número 100 i publica el llibre Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera

Araceli Vilarrasa

La cooperativa de premsa local El jardí està d’enhorabona. El mes de novembre es publicarà el número 100 i coincidint amb aquest esdeveniment sortirà a la llum el segon llibre que edita la cooperativa i que porta per títol “Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera”.

Després del gran èxit assolit pel llibre “Explora els jardins i viu els arbres”, que va encetar la col·lecció convidant-nos a descobrir els jardins i arbres singulars de Sarrià-Sant Gervasi, aquest segon llibre, del que és autor en Jaume de Oleza, ens ofereix una acurada guia per gaudir del patrimoni arquitectònic.

Sota el lema: Molt a prop de casa teva hi ha una joia patrimonial, i no ho saps, el llibre ens proposa fer unes passejades pels carrers dels nostres barris per descobrir-hi tresors arquitectònics que sovint ens passen desapercebuts. 

En Jaume de Oleza ens ha anat oferint a les pàgines del diari El Jardí uns deliciosos articles de presentació d’edificis, on l’ull expert de l’arquitecte acompanya a la sensibilitat del pintor. Ara ha triat alguns d’aquest articles, els ha ampliat i n’ha afegit d’altres per construir una visió harmònica i representativa del conjunt del patrimoni arquitectònic del Districte. Ja veieu que aquest objectiu és molt afí a l'esperit d'aquest blog i de la revista Coses del Farró. En Pep sempre diu que som "el germà petit" de El Jardí.

Com a membre del Consell Rector de la Cooperativa El jardí he tingut ocasió de conèixer el contingut del llibre i estic convençuda que a tots els que esteu interessats per aquests temes us agradarà molt. Es un llibre amè i fàcil d’utilitzar. Un d’aquest llibres que et porten a passejar i a gaudir dels carrers amb uns ulls més rics en preguntes i en coneixements. Conèixer i estimar el patrimoni és el millor camí per la seva defensa.

El llibre s’organitza en sis parts corresponents als barris del districte: la Bonanova, Galvany, el Putxet i el Farró, Sarrià, les Tres Torres i Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes. Son 138 capítols amb textos breus, precisos i descriptius que ens parlen de 161 cases, edificis o conjunts arquitectònics, i 48 breus biografies d’arquitectes, aparelladors o mestres d’obres molt vinculats a aquests barris. 

Hi ha més de 300 fotografies i 75 il·lustracions originals que ens ensenyen com són aquests edificis. I uns plànols de cada barri que situen la localització d’aquestes obres i ens conviden a preparar la passejada.


I ara be lo bo: fem extensiva als lectors de Finestres del Farró una oferta molt especial. Abans del 10 de novembre, pots reservar el llibre al preu del 20€, amb un 20% de descompte sobre el PVP 24 €, enviant un correu a info@diarieljardi.cat o administracio@diarieljardi.cat. Quan feu la reserva, us informaran de les opcions per fer el pagament.

Us animem a compartir-ho amb amics i coneguts: és un regal fantàstic per a la gent que estima els barris i l’arquitectura del districte. 

El llibre es presentarà el divendres 10 de novembre a les 18,30, a la Casa Orlandai, on farem un acte de celebració del número 100 d’El Jardí, i també a la Vil.la Urània el dia 23 de novembre a les 18,30. Els que hagueu fet la reserva podreu recollir el llibre aquests dies.

Esperem que, com en el cas dels jardins, el llibre sigui l’ocasió d’organitzar passejades col·lectives en les que poder compartir el goig de la descoberta.



9.5.23

Per Sant Jordi va sortir el nou número de Coses del Farró

La podeu trobar a les institucions i comerços del barri, però ens diuen que els exemplars volen i per aixó la deixo aquí penjada i us la podeu descarregar sempre que volgeu.

                  
                                           CONSULTA I DESCARREGA AQUI


L'editorial d'aquest número parla de nosaltres. Estem a punt de complir deu anys i aixó ens emociona molt. Porser sóm poc autocrítics, però ja ens ho perdonareu.

Pel demès el sumari recull un conjunt d'articles sobre el passat i el present del barri que segur que no us deixaran indiferents.

                                             

Recordem una vegada més que és una revista amb vocació de ser feta pel veinat i per al veinat. El nostre major orgull és anar sumant persones al projecte; com a autors, com a editors o simplement fent-nos arribar temes d'interès i comentaris sobre els continguts. Hi sou totes convidades.

I el nostre agraïment als comerciants que la fan possible.






5.4.23

Torna la Directa al Tibidabo

Com tothom sap, el Club Excursionista de Gràcia és del Farró. Una entitat centenària que es va formar a Gràcia i un bon dia és va instal·lar al passatge Mulet. I amunt i crits, que les identitats múltiples són les més boniques. Si voleu saber tots els detalls de la seva història no deixeu de llegir l’article d’en Joan Alarcón al Coses del Farró[1].

Si sortiu del passatge Mulet, i enfileu el carrer Saragossa amunt, amunt, al davant tindreu nogensmenys que el cim del Tibidabo. Tot un repte per aquests muntanyencs aferrissats que l’any passat no van poder resistir més la temptació i ens van sorprendre a tots amb una cursa fantàstica: la directa al Tibidabo.

I aquest any hi tornen. El 7 de maig tindrem la segona edició. Aquí teniu el cartell i el vídeo de promoció.



 


 Però encara hi ha més. Ens proposen una col·laboració: si al inscriure-us dieu que sou lectors del Finestres del Farró o membres d’alguna entitat del barri, us descomptaran 1,5 e. del preu de la inscripció.

I si us voleu acabar d’animar, aquí us deixo el vídeo de la cursa l’any passat. 


Informació per la inscripció

**JA ÉS AQUÍ LA DIRECTA-TIBIDABO 2023**

Des del Club Excursionista de Gràcia estem molt contents d’anunciar-vos que el pròxim diumenge 7 de maig organitzarem la 2a edició de la cursa
La Directa Tibidabo

La Directa Tibidabo és una cursa mixta d’asfalt i muntanya, oberta a tothom sense distinció de categoria, gènere o nació. Té la sortida al barri d'El Farró i l’arribada a la plaça del Tibidabo, passant pels corriols del Parc Natural de la Serra de Collserola.

La distància a recórrer és de 5 km, amb 450 m de desnivell positiu i es pot fer tant corrent com caminant. El tret de sortida el donarà el president del Club a les 9:00h

🌱Si estàs fins al capdamunt de l’estrès de la ciutat, ara pots connectar amb la vertical cap al Tibidabo, connecta amb La Directa i respira!!💛🏃🏻‍♀️

La inscripció té un cost de 12€*, 9€* si ets soci o sòcia del CEG.

✏️Pots inscriure’t https://cegracia.cat/la-directa
(inclou la samarreta 👕 de la travessa i un munt de sorpreses més QUE US ANIREM

COMPARTINT)
Seguiu-nos a les xarxes! 
@directatibidabo Per a més info: hola@directatibidabo.cat Tel. 620 48 38 09 (Whatsapp)

*Preus majors de 18 anys (el preu per a menors de 18 anys és de 7€ i no s’aplica el descompte). Consulteu totes les modalitats a la web.

Ànims, que d’aquí al 7 de maig encara podeu entrenar una mica.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Alarcón, J., 2022, CEG, una entitat centenaria, Coses del Farró, nº 17, Sant Jordi, pag. 31



23.3.23

Mercè Rodoreda inspira la remodelació de dues cases del carrer Mont-roig.

Araceli Vilarrasa

Al carrer Mont-roig hi ha dues cases bessones d’una bellesa discreta i elegant, que ens mostren com podria ser el barri si la restauració del patrimoni es fes amb criteri i bon gust.

La restauració ha estat feta per l'Estudi Biga, una cooperativa d'arquitectura fundada per Ignasi Fontcuberta i Guillem Villalta[1].  En diuen les Mont-rogenques i s’han inspirat en els textos de Mercè Rodoreda per salvar tot allò del “viure a Sant Gervasi” tradicional que pot ajudar a construir una vida rica i confortable en el present.

Si hi passeu per davant us sorprendrà la discreció de la intervenció, la noblesa que respira i l’aspecte inacabat del que fa gala.

Façana del carrer Mont-roig n 7 (Fotografia José Hevia)

La proposta ha tingut força ressò en el món de l’arquitectura més actual així que, via internet, vaig poder trobar-ne força informació[2]. Tanmateix no en tenia prou. Em moria de ganes de veure-la per dins. De ser-hi i respirar-la. Així que vaig quedar amb en Guillem i va accedir a ensenyar-me-la. Algun privilegi m’ha de donar mantenir aquest blog.

Dues casetes d’origen rural

Un matí fred i assolellat em vaig arribar al carrer Mont-roig. Així que vaig entrar a la casa em va fascinar la llum. Una llum suau que arriba des d’una gran claraboia oberta al sostre del terrat, al mig de la casa, i que li dona un cert aire de somni. Vaig pensar que a la Rodoreda li agradaria molt. També vaig pensar que potser s’assemblava més al que imaginem al llegir les seves novel·les que a la fosca i humida realitat de la casa on ella va viure.

Però en Guillem ja m’està explicat la història de les cases bessones

GV.- Les vam trobar casualment, mig abandonades. Era una construcció d’un modernisme auster, amb dos habitatges de planta i pis. Sabem que a principis del S. XIX això eren dues “cases de cos”, d’una sola planta i de 4 metres d’amplada cadascuna. Tenien dues portes d’entrada al carrer Mont-roig, que abans tenia un altre nom[3]. Eren cases d’una sola planta i s’hi va afegir un pis.

Estat inicial de la casa (Fotografia Joan Guillamet)

FF:- Això voldria dir que aquestes cases ja hi eren al 1847, quan Joaquim Ferret va urbanitzar la zona de la Torre dels Capellans.

GV.- En aquell temps això eren tot camps i la casa responia a una típica casa rural de Sant Gervasi. A principis del S XX hi va haver una reforma molt important i es van unificar les dues cases, van fer el jardí comú i van aixecar la torratxa.

Conservar, posar en valor i adaptar

FF.- Que heu conservat de la distribució antiga?

GV.- Volíem recuperar els diferents estats històrics de la casa però també l’havíem d’adaptar a les noves maneres de viure. Sobre tot volíem conservar les dimensions dels espais i fer arribar la llum al centre. Per això vam plantejar fer com un gran patí interior, que fos utilitzable i que alhora fos zona de relació entre espais.

Distribuidor central (Fotografia José Hevia)

FF.- Veig que heu conservat molts elements originals.

GV.- Vam deixar i posar en valor tot allò que ens agradava i que definia l’època de la casa. Els paviments s’han deixat tal com els vam trobar. Tot el que anàvem trobant ho anàvem deixant com si fos una ruïna valuosa que volem mostrar. Un altre criteri que ens guia és la sostenibilitat. El primer és entendre on actues, entendre la pre-existència, treballar-hi, i trobar solucions on la casa pugui tenir una confortabilitat. Aquí no es necessita gaire calefacció i d’aire condicionat no n’hi ha. Tot funciona per ventilació natural.

Quan entrem a la galeria es fa molt evident el paper de l’obra de la Mercè Rodoreda en aquesta comprensió de la pre-existència. Els vidres de colors, les fruites dels estucats de les parets, el mateix ús de la galeria com a espai intermedi entre el dins i el fora, evoca tendrament les cases recreades en el món rodoredià. Potser no la gran casa dels Valldaura de Mirall trencat, però si les petites cases on vivia Aloma, tan propera a la mateixa Mercè, o on va passar la seva infància l’Eugeni de Jardí vora el mar. 

Galeria (Fotografia José Hevia)

 
Galeria de la Forre Farriols, al carrer Rios Rosas 25 que inspirà la creació de la casa de Mirall Trencat (Veure Itinerari Mercè Rodoreda al Farró.1)

GV.- La galeria la vam trobar molt malmesa. Queia. El que vam fer va ser agafar tots els elements que tenien cert treball, recuperar vidres antics i tornar a fer l’estructura, molt pensada, molt fina, seguint amb els vidres de colors, certs detalls com les puntes de llança i la barana floral que marca el ritme interior. Ara està completament recuperada i segueix sent feta de ferrer, d’ofici, tal com era abans.

Detall de la galeria (Fotografia José Hevia)

El mal estat de la casa va fer que s’hagués de reforçar l’estructura amb bigues que s’han deixat a la vista i s’han pintat del mateix verd suau que surt a les fulles dels estucats de les parets. Aquests colors verds, roses i blaus cels que s’han trobat a les parets i als sostres han servit per definir una continuïtat de color amb els elements nous, com cortines i tapisseries.

GV.- Donem molta importància al color, especialment treballant en cases com aquesta, d’èpoques constructives on el color tenia molta importància i de fet pensem que avui també l’hauria de tenir.

La màgia de tot això és que aquest espai, que evoca el passat, ha sigut evolucionat cap al present de manera harmònica, sense ruptures ni discontinuïtats, però sense renunciar a tot allò que la vida d’avui ens demana. Jo m’hi quedaria a viure ara mateix.

GV.- Hem procurat que els espais no estiguin jerarquitzats i que siguin el més flexible possible, que puguin evolucionar amb el temps. Són espais oberts que faciliten la circulació i una forma de convivència que fuig de l’individualisme. De fet en tota la casa gairebé no hi ha portes. Això fa que aquests espais es connectin amb el distribuïdor central a través de grans portals. 

Des de la galeria podem veure el jardí, ample i ufanós, presidit per un pi de grans dimensions i on s’han deixat a la vista les restes d’una font modernista. En Guillem m’explica que un desl projectes futurs és refer-la, fent una basa i un circuit d’aigua com es feia a l’època.

Ni façadisme, ni parc temàtic

Mentre pugem cap al terrat en Guillem m’explica que aquest projecte és una iniciativa familiar. Són dos habitatges independents que ocupen ell i la seva germana amb la seva família. Això també implica una voluntat de recuperar la idea de les cases familiars, tenint potser més intimitat que abans, però amb moments per compartir.

La casa de baix agafa tota la planta baixa deixant una part a l’altra casa per sortir al jardí i la casa de dalt fa al revés. I es conserven el jardí, el terrat i la torratxa com a espais comunitaris als que s’accedeix des de cadascun dels habitatges. Així es pot aconseguir una vida familiar amb un elevat grau de independència. 

GV.- Si amb el temps les persones que viuen aquí tenen altres necessitats la casa s’hi podrà adaptar. Avui estem començant a entendre que hi ha moltes maneres de viure que no són les tradicionals i l’arquitectura ha de respondre a tot això. I la gràcia és que hi sàpiga respondre conservant el medi construït, sobre tot aquell que ja té valor. L’emergència ecològica en la que estem implica que haguem d’aprofitar tot allò que ja s’ha construït i en el que ja s’ha invertit molta energia. Si a més a més són edificis amb un valor patrimonial important, dons encara més.

FF.- Però això veiem que per desgracia no es fa així. La majoria d’aquestes casetes no tenen cap mena de protecció patrimonial i s’estan perdent. La casa d’aquí al costat n’és un exemple. S’ha tirat a terra i s’ha fet nova. Només fa un any que al carrer Saragossa se’n acaba d’esguerrar una altra.


Intervenció feta a Mont-roig 5


Intervenció feta a Saragossa 41

GV.- Si, estic convençut que la protecció s’hauria d’ampliar molt més. Aquí al Farró i ha molts edificis amb un gran valor patrimonial i no s’ha fet aquest treball d’acupuntura d’anar seleccionant totes aquelles edificacions aïllades que defineixen el patrimoni cultural del barri. Aquestes cases s’han de catalogar i conservar, que no vol dir que no es puguin modificar i adaptar a nous usos. Però això es pot fer preservant la seva essència. 

De fet una rehabilitació feta pensant en que l’edifici torni a ser tal com era abans impedeix que pugui perdurar en el temps. Si féssim això acabaríem vivint en un parc temàtic i en uns edificis que no s’adaptarien prou bé a les necessitats del present. El repte és rehabilitar els edificis mantenint i posant en valor els elements patrimonials, però alhora adaptant-los a allò que ens demana avui dia la societat, fins i tot pensant en el futur.

FF.- Hi estem anant, però encara costa. Precisament ara temin un gran repte al barri amb la rehabilitació de la casa Tosquella, que va comprar l’ajuntament.

GV.- Per fer les coses bé l’urbanisme ha de tendir a escoltar molt més a la gent. S’ha estar obert a la participació dels veïns. Això ja s’està començant a fer. Potser més a gran escala que a petita escala, més pels grans plans d’urbanisme que per cases concretes. Hi ha moltes experiències de processos participatius que, tot i que sempre són complexos, han estat un èxit. S’ha de saber combinar la veu dels veïns amb els coneixements i la visió dels professionals.

FF.- Sempre topem amb el problema del pressupost

GV.- Si però es poden trobar solucions. Per exemple, per que no convertim la rehabilitació d’aquesta casa en un taller d’aprenentatge? En lloc de pensar que restaurar aquesta galeria és molt car i no es pot pagar, perquè no pensar en que això pot ser l’oportunitat per fer un taller per aprendre els oficis que es perden i així aconseguim fer la galeria a un bon preu. Segur que hi ha formules i estratègies per aconseguir-ho.

Enfilem-nos per veure el mar

Mentre xarrem hem sortit al terrat i d’allà ens enfilem per una escala estreta que puja a la torratxa i que s’ha conservat tal i com era. 

FF.- Tu creus que aquestes torratxes les feien només per veure el mar? Hi ha qui diu que també hi tenien dipòsits d’aigua.

GV.- Aquí no hem trobat res d’això. Sembla que si que els agradava veure el mar.

El terrat i la torratxa (Fotografia José Hevia)

Al primer replà hi ha dues finestretes. A sota un reposador de fusta que ja hi era i que ha estat restaurat. Es un espai reduït que em fa pensar en l’habitació on l’Eugeni es tancava per pintar, en la Mercè que s’escapava de la seva casa del carrer Saragossa per refugiar-se a l’habitació de la torratxa del casal Gurguí i escriure, escriure, escriure.

FF.- Aquest banquet si que és un bon lloc per asseure’s a llegir a la Rodoreda.

GV.- La Rodoreda ha estat com una finestra que ens ha permès veure com es vivia en aquestes cases. La importància dels colors, les textures, els espais, la llum, el paper dels terrats. I com tot això enllaçava amb el barri. Una casa no s’entén tancada en ella mateixa sinó en relació amb el seu entorn, amb el seu barri. Per entendre tot això la literatura és molt important. 

Finalment sortim al terrat de la torratxa i si, per molt que una barrera de cases de pisos ens el vol amagar, encara podem veure el blau esplendorós del mar. 


Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] L' Estudi Biga és una cooperativa de professionals de l'arquitectura fundada per el Guillem Villalta  


[3] El 1850, arran de la urbanització de la zona promoguda per Joaquim Ferret i Mandri, el carrer rebé el nom de Concòrdia, nom que, com tants d’altres va ser canviat el 1907 per tal d’evitar duplicitats entre els municipis agregats a Barcelona.