Tallers Oberts. Els creadors ens obren les seves portes

Per Araceli Vilarrasa

El cap de setmana del 10 al 12 de novembre s’ha celebrat la 30ª Edició dels Tallers Oberts.

Vaig començar el divendres anant a visitar el taller de la Roser Busquets al carrer Francolí. (Vegeu Cuando creas, no te enteras de nada más). No podia ser d’altra manera. 

Amb la Roser vam recordar els temps en que l’associació Art Farró-Putxet era qui organitzava aquesta moguda, en la que havien arribat a participar gairebé trenta artistes del barri. En aquell temps (aproximadament del 2007 al 2015) la visita als tallers s’acompanyava amb altres activitats de carrer com tallers d’art per infants a la plaça, activitats per gent gran, penjada d’obres d’art als balcons. (Art Farró-Putxet, escalfant motors per dissabte)

Torno a embadalir-me amb el doll de colors que sembla que s' escapen de les obres de la Roser per inundar tot l’aire del seu petit estudi. El foc, l’aigua, la terra i l’aire es miren de fit a fit amb l’esclat de les flors primaverals, la vegetació otoñal o la vida dels fons marins. Les motllures de l’arquitectura propera també hi son presents.

Recordem amb afecte a en David Moragas (David de Moragas i Maragall: In Memoriam) que també va dedicar moltes energies a l’organització d’aquesta activitat. 

Però la Roser és una dona sempre positiva i animosa i m’explica que ara els Tallers Oberts s’han extès per tot Barcelona i Hospitalet i que s’organitzen des del FAD. Em regala el programa i veig que presenta un directori de 253 participants, tot hi que del Farró-Putxet només en son 5. La Roser em recomana que vagi a veure als nous, gent jove i entusiasta que venen amb moltes ganes de tornar a fer pinya (1).

Abans de marxar, no puc resistir la temptació i em compro unes arrecades fantàstiques. Des de que les porto tothom se’n enamora i em pregunta d’on les he tret. 

Coopelia: un espai per crear i compartir

M’arribo al número 105 del carrer Saragossa i allí conec a la Ditas Puigmartí, una dona alegre i comunicativa que irradia entusiasme i il·lusió per aquest projecte que acaba d’empendre: la creació d’un espai de coworking dedicat a artesant, artistes i dissenyadors. 

No fa gaire que han obert però ja es respira molta marxa i activitat. El Taller ofereix als seus artistes i artesans un espai de treball ampli i lluminós, zones per guardar les eines i per emmagatzemar la producció. 

Allí conec a l'Olivia Esteve (@lasmarimorenas) que m’explica el projecte en el que està treballant. Es tracta de guarnir arbres de Nadal, aportant el disseny y els elements decoratius que confecciona ella mateixa amb materials naturals. Un cop acabat el Nadal s’enarrega de recollir-ho tot i de guardar-ho per la propera campanya. Economia circular de la més acurada.

La Ditas m'explica que ha treballat tota la vida entre llibres. Durant més de vint anys ha estat correctora tipogràfica i d’estil d’un gran grup editorial.

DP:- El canvi d’orientació professional ha estat per intentar conectar amb la meva part més creativa i deixar de treballar mil hores davant l’ordinador. El problema era que necessitava molt d’espai per treballar i guardar materials i aleshores vaig sentir la necessitat de crear un espai al barri on jo i altres dones emprenedores poguéssim desenvolupar professionalment els nostres projectes artístics i artesanals.

FF:- I perquè vas triar El Farró? 

DP:- Sóc veïna de Sant Gervasi de tota la vida i volia trobar un espai gran com els que hi ha al Poble Nou, al Born, a Gràcia, però proper i tranquil, per anar-hi caminant i per contribuir a fer barri.

FF:- Quins projectes tens pel futur?

DP:- M’agradaria que Coopelia fos un espai de referència de la comunitat creativa, tant per les marques desenvolupades per les usuàries del coworking, com per les activitats i tallers que oferim a l’espai. 

A Coopelia estan oberts a col·laborar amb altres espais i a acollir diferents iniciatives. Per exemple el 25 i 26 de novembre organitzen un Mercadillo d’art KM.0 amb la participació de un nombrós grup d’artistes propers. 

Tossuda: ceràmica que vols acaronar

El diumenge Tallers Oberts em va permetre treure el nas per un taller de  ceramica que no fa gaire que ha obert al carrer Vallirana i que feia dies que tenia ganes de conèixer millor. Allí em vaig trobar amb la Gemma Mercader, una noia que desprèn  una llum serena i contundent. 

M'explica que va començar la carrera professional com a fotògrafa i il·lustradora, amb una formació en Belles Arts, que va incloure un Erasmus a Alemanya i una breu formació a la St. Martins de Londres, especialitzant-se en imatge. També va estudiar il·lustració a l'escola Bonnemaison, amb l'Ignasi Blanch. 

GM:- Vaig iniciar el meu camí en la ceràmica amb la Montse Sunyer, que té l'estudi aquí al costat, al carrer Septimània (2). Posteriorment, vaig continuar la meva formació a La Bisbal i en diversos tallers de Barcelona i el Montseny. Va ser al 2020 quan vaig decidir crear la marca personal de Tossuda, Tossuda Studio.

FF:- I et vas decidir a muntar el teu propi taller..

GM:- Des de la meva infància, he tingut la sort de disposar d'espais per muntar, desmuntar, experimentar i crear. Aquesta oportunitat de tenir un lloc dedicat a la creativitat ha estat una part essencial de la meva vida. La necessitat i la naturalitat d'aquest procés han estat els motors que m'han portat a mantenir una dinàmica creativa constant.

FF:- I perquè vas triar el Farró?

GM:- He viscut tota la meva vida a la Plaça Molina com la quarta generació, i amb 20 anys residint al Farró, vaig mantenir tallers en diverses zones. Des del carrer Alfons XII, carrer Sant Hermenegild, fins al carrer de la Costa, on amb un amic vam muntar Fortfinger com a il·lustradors amb autoedicions. Des de fa un any, estic instal·lada en aquest taller del carrer Vallirana,més gran, que em proporciona l'espai necessari per tenir un forn i àrea d'exposició per la meva feina.

FF:- Es un taller exclusivament dedicat a la ceràmica?

GM:- No. Mantinc una part del taller amb un petit plató i una taula gran, permetent la possibilitat que altres persones vinguin a impartir tallers d'altres disciplines. Així mateix, aquest espai m'ofereix la flexibilitat de dedicar-me a altres formes d'expressió artística, com la serigrafia, o el que sorgeixi en un moment donat. En conjunt, aquest taller no només és un lloc per a la meva pròpia creativitat sinó també un espai obert per a altres formes d'expressió i aprenentatge.

FF:- Com veus el futur del taller?

GM:- El meu somni és continuar treballant al taller, dedicant-hi temps sense presses i creant peces. Busco la possibilitat d'aconseguir ajuda per altres àmbits com la comunicació, actualització de la web,etc.. per centrar-me més en la creació. L'objectiu és mantenir un ritme constant de treball i explorar noves creacions. Veig el projecte creixent sense presses però amb constància, mantenint la dedicació a la creació de peces i experimentant amb noves idees. La col·laboració amb altres per gestionar altres àrees pràctiques pot ser clau per al creixement continuat del projecte.

L’elegància i calidesa de les peces que exposa em fan venir ganes d’emportar-me-les totes a casa. 

Taller Balam: on es troben la creativitat i l’aprenentatge

Per consell de la Ditas m’arribo a Pàdua 25 per conèixer el Taller Balam. Això queda al davant de la placeta dedicada a Ventura Gassol, en aquest triangle que ara ja no sabem si també és Farró o si segueix sent Putxet. 

En Quim Iborra és un dels promotor d’aquesta galeria d’art i centre de creació artística que aplega un grup de creadors emergents residents a Barcelona. 

FF:- Fa molt que funciona aquest taller?

QI:- Des de fa tres anys, amb el meu company Luis Anaya portem la galeria d'art Taller Balam. Sempre he estat treballant a l'entorn de la cultura. Durant els últims anys al Gran Teatre del Liceu com a responsable del departament d'edicions i documentació, i més tard en el projecte d'implementació de l'arxiu digital al Teatro Real de Madrid.

FF:- Que et va moure a muntar aquest taller?

Taller Balam sorgeix pel nostre interès per l'art i la cultura. Voliem crear un espai amable on els artistes emergents puguessin exposar la seva obra i compartir els seus coneixements artístics. Una galeria on la mirada es centrés en els artistes. Hem aconseguit crear aquest espai que a dia d'avui concentra obra de més de 60 creadors.

FF:- Tenies alguna vinculació amb el barri?

QI:- No teniem cap vinculació amb el barri, però l'espai ens va agradar en un primer moment. L'estructura del local s'ajustava plenament als nostres desitjos. A banda ens agrada la ubicació a la plaça de Ventura Gassol, un espai molt tranquil, però molt ben comunicat. Cada cop més la gent del barri ens coneix i s'apropa al Taller per a conèixer les propostes expositives que realitzem de forma mensual.

FF:- Qui es el teu somni pel projecte?

Q I:- La nostra idea és seguir avançant en el projecte, plantejar nous reptes i noves visions sobre l'art, sempre acompanyats dels artistes. Estem oberts a una major implicació amb el barri, a partir de propotes que ens enriqueixin a tots. Us esperem.

Taller Balam forma part del projecte Upper Gràcia una plataforma que aplega dotze locals amb l’objectiu de visibilitzar el talent que existeix en aquesta zona.

Llarga vida als tallers oberts

Mentres nosaltres xerrem, a la placeta en Takayuki Maejima està fent un retrat a mare i filla assegudes a l’ombra dels arbres. I ho fa dibuixant directament a la seva tablet.

Acabo les visites amb la idea de que moltes coses es mouen. Projectes personals i projectes col·lectius. Tan de bó totes aquestes iniciatives emergents es consolidin i vagin aglutinant a tants i tants artistes i artesans que treballen a prop nostre. Als nous amb els que ja fa temps que hi son. Els consolidats amb els emergents. Farró Putxet sempre ha estat terra d’artistes.

Notes

(1) No tindré temps de visitar el taller de la Kima Guitart, que també participa en aquests tallers oberts i a qui vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 16 de Coses del Farró. VILARRASA, A., 2021, Kima Guitart, somnis de seda, Coses del Farró, nº16, pg. 47

(2) Vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 18 de la revista Coses del Farró a la Montse Sunyer. GALLART, J., 2022, Montse Sunyer, la teràpia del fang, Coses del Farró, nº 18, pg.47. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Les cases Ramos. Un pis senyorial amb jardí

Pep Arisa

Si ens situem al costat farronenc de la plaça de Lesseps, al xamfrà amb la Ronda, on abans començava el carrer de Septimània, hi veurem un gran edifici d’habitatges de cinc plantes: les Cases Ramos. 

Tot i ser tres finques diferents (els números 30, 31 i 32 de la plaça), constitueixen un sol cos unificat per la composició de les façanes. 

En l’època en que aquesta casa es va construir, aquest espai limítrof entre Sant Gervasi i Gràcia i proper als Josepets, estava molt poc edificat i encara amb molts horts i camps de conreu. Per això les Cases Ramos que van ser la primera gran edificació burgesa amb nombrosos pisos de lloguer de la zona, destacaven en mig d’un medi i barris força rurals. Cal tenir en compte també que la majoria de les edificacions dels seus voltants eren, llavors, construccions de dues o tres plantes sense cap mena d'ornamentació.

Ricardo Ramos, navilier i polític

El projecte i la construcció d’aquestes cases (1) va ser obra de l'arquitecte Jaume Torres i Grau (1879-1945) que, el 1906, va rebre l'encàrrec de l'empresari navilier Ricardo Ramos i Cordero (1859-1938), fill del també navilier Ramon Alonso Ramos Charcos, armador madrileny, d’origen gallec, establert a Ribadeo. En Ricardo Ramos, a més d’empresari, era un polític -diputat i senador- del Partit Conservador i conseller-fundador del Foment d’Obres i Construccions.

Joaquím Mombrú. Retrat de Ricardo Ramos Cordero. Museu Marítim de Barcelona

Torres i Grau efectuà el projecte, molt influenciat pel modernisme d’en Lluís Domènech i Muntaner tot i que, en aquells moment, el noucentisme s’anava ja imposant.

Ricardo Ramos ocupà, amb la seva família, el pis principal del número 31. És un pis amb accés directe a l’exclusiu i romàntic jardí que hi ha a la part posterior de la casa. Era doncs, a la practica, una barreja de pis i senyorial torre, com algunes de les que ja hi havia aleshores pel barri. Tot un luxe. Hi estigueren fins que la passada Guerra Civil i la reacció revolucionaria va provocar la seva marxa cap a Mallorca. El pis llavors, va ser ocupat per la CNT i el 1939, per la Falange, fins que va ser retornat als seus propietaris. Ricardo Ramos va morir als 78 anys, el 22 d’abril de 1938 a Palma de Mallorca. Està enterrat al singular panteó familiar, construït en un dels angles perimetrals del Cementiri de Sant Gervasi (2).

La casa de les abelles

Les Cases Ramos, com tota edificació modernista, compta amb innombrables detalls d'ornamentació inspirats en la natura. Un dels més preeminents és la presència d'abelles a la façana principal, motiu pel qual la residència també es coneix com la casa de les abelles.

La façana principal, que dona a la plaça, és la més ornamentada amb una única tribuna a la planta noble i un coronament esglaonat de regust medievalista. Està realitzada amb fons d'esgrafiats grocs i vermells d’ornaments aplacats; la tribuna està feta, tota ella, amb pedra sorrenca de Montjuïc i els balcons amb treballades baranes de forja. 

A dalt de tot de la façana principal, com a símbol d’una de les activitats del propietari hi ha un escut amb un vaixell.

A la façana lateral -que dona a l’antic carrer de Septimània- s’hi repeteix l’esgrafiat però els elements decoratius son menors, més escassos i simples, amb predomini de finestres.

L'essència modernista de l'edifici encara es conserva en el seu interior, on nombrosos detalls com els esgrafiats i sostres de guix, les escales i els arrambadors de marbre, les portes-vidrieres, els llums o les plaques de llautó dels timbres, detalls i reixes de forja, impregnen de personalitat els vestíbuls i els ascensors.

A la tanca de l'antic jardí posterior de l’edifici hi sobresurt, a l'angle amb el carrer Mont-roig, un original templet recobert de ceràmica. Per sobre de la tanca es poden veure, també, les galeries de la façana posterior de les cases.

Una casa de pel·lícula

A primers dels passats anys setanta, l'edifici va entrar en decadència, fins al punt que va haver-hi una proposta d’enderrocament amb motiu de l’obertura de la, també anomenada, Ronda del Mig. Afortunadament, la petició de Monument Nacional formulada per Antoni de Moragas, Degà del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, el va salvar de l’enderroc. Actualment, des del novembre de 2001, té el Nivell de Protecció “A” (Bé Cultural d’Interès Nacional”).

Si passeu sovint per l’acera que dona al templet us l’haureu troba’t alguna vegada ocupada per grans camions que transporten generadors, focus i tot allò necessari per un rodatge. I es que, des que l’any 1999 s’hi van rodar diverses escenes de la pel·lícula de Pedro Almodóvar “Todo sobre mi madre”, el principal i el jardí s’han convertit en escenaris de diverses filmacions (3). Ingressos extres que deuen contribuir al costós manteniment d’aquest magnífic edifici.

 

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Fo-1562/1905. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

(2) Terol Adrià. Historiador dels Cementiris de Barcelona 

(3) Ocasionalment, el pis, es pot visitar o ocupar temporalment contactant amb l’actual propietat. Reportatge AD 

 

Targes d'escala

Si us passegeu pels carrers del Farró amb els ulls tafaners, podreu descobrir les cases més antigues que es conserven, fixant-vos en un element arquitectònic ben particular: les targes d’escala.

A la segona meitat del segle XIX es solien posar en cases senzilles, no gaire altes, en les que la planta baixa es dedicava a botiga i habitatge i les plantes superiors eren habitatges independents, sovint ocupats per llogaters. Per accedir-hi s’hi construïa una escala lateral a la que s’entrava per una porta molt estreta. 

A la part superior d’aquestes portes és on hi trobem les targes d’escala, petits tancaments de ferro forjat que es situaven a la part superior de la porta per donar llum i aire a l’escala, sense perdre seguretat.

La imaginació i la voluntat d’ornamentació dels constructors, malgrat la senzillesa de les cases, els va portar a anar creant dissenys molt bonics, que contribueixen a la decoració de les façanes i transmeten el bon saber del mestres de la forja.

Solen representar motius florals o formes geomètriques amb línies corbes i diferents eixos de simetria. En algunes ocasions inclouen també inicials que poden correspondre al propietari de la casa o al seu constructor.

Moltes d’elles inclouen la data de construcció de l’edifici i ens donen així una informació molt valuosa. A Barcelona, les més antigues són del 1842 i arriben fins al 1900. Als edificis modernistes ja gairebé no se’n troben.

I és just en aquesta època, entre el 1849 al 1897, data de l’annexió de Sant Gervasi a Barcelona, que es produeix al Farró una gran onada urbanitzadora. La desaparició de les partides carlistes que augmentà la seguretat i a la bonança econòmica s’afegeixen a les ganes de fugir de la densa ciutat entre muralles, fins i tot més enllà del recentment aprovat Eixample. Els grans propietaris rurals s’espavilen a obrir carrers i vendre parcel·les i les classes mitges i benestants de Barcelona hi acudeixen buscant aires sans i terrenys més barats que els de l’Eixample. En només 47 anys, del 1846 al 1893, la població de Sant Gervasi es multiplica per 24[1].

Les cases que es construeixen al Farró en aquest període són de tipologia molt diversa. Les grans torres envoltades d’extensos jardins són menys freqüents que al Putxet; les petites cases unifamiliars amb jardí al davant i al darrera, o només al darrera, són en canvi molt comuns; però hi trobem també un bon nombre de cases de 2 i 3 pisos, habitatges molt més senzills, destinats al lloguer i ocupats per menestrals y treballadors.

És en aquest darrer grup que trobem la majoria de les targes d’escala. Moltes han desaparegut o han estat dràsticament reformades, però algunes encara es conserven.

Les que aquí us presentem tenen caràcter de col·lecció oberta així que si en descobriu alguna altra ja ens ho fareu saber. Les ordeno per carrers per si hi voleu fer una visita.

Carrer Saragossa

Si el Farró és un triangle que apunta cap al mar, el carrer Saragossa és la seva alçada: la distància més curta entre el vèrtex i la meitat de la base. Per això ha estat durant molt temps l’eix principal del barri.

Es va urbanitzar en dues etapes. La primera entre els anys 1849 i 1850, seguint la traça d’un antic camí rural que passava vorejant una capella dedicada a Sant Felip Neri i per això se li va donar el nom de carrer Sant Felip. Aquest tram va de l’actual carrer Guillem Tell al carrer Putxet i era ja força edificat al 1855.

La segona fase, que va de Guillem Tell cap a la confluència entre Riera de Cassoles i Via Augusta, es va urbanitzar una mica més tard, desprès que al 1867 s’aprovés el projecte d’urbanització de la finca de Can Regàs.

1851. Casa Nº 52

Es tracta d'una casa amb planta i dos pisos, amb balustrada al terrat i una petita torratxa. La façana queda oculta per construccions que s’han afegit al davant, sense gens de gracia, probablement on abans hi hagué el jardí. La tarja ens informa que es va construir el 1851, així que devia ser de les primeres cases del carrer,  i inclou les inicials J.M.

Feta amb forja de ferro laminat té un disseny molt bonic que allarga el semicercle de l'arc de la porta per dibuixar un cercle complert que, a la seva vegada, s'organitza en dos cercles concèntrics. En el central, més petit, inscriu la informació, mentre que omple el més gran amb una flor construïda amb les formes curvilínies pròpies de l'època isabelina.

Durant molts anys hi hagué el popular bar i bodega Porta, al que acudien locutors i empleats de Radio Joventut que estava al davant[4]. Actualment hi ha l'Escola Bressol Rialles.

Casa Nº 86

Aquesta tarja no inclou cap informació i el seu disseny en semicercle és d'una magnífica sobrietat, combinant la barra amb la làmina de ferro. 

Es troba en una casa de planta i pis, amb terrat amb balustrada i una petita sanefa esgrafiada que ressegueix la cornisa De moment no he pogut esbrinar la data de construcció, però pel seu aspecte diria que també correspon a la primera etapa d'urbanització del carrer. Els baixos acullen la popular Bodega “Ca la Pepeta”. 

1851. Casa Nº 109

Aquesta tarja ens informa de que la casa es va edificar el 1851 i perpètua el nom de Vidal, el probable constructor. 

El disseny de la tarja organitza l'espai en tres semicercles concèntrics, construïts en ferro laminat en els que distribueix la informació, reservant la part superior pels motius curvilinis característics de l'època isabelina.

La seva forma semicircular s'inscriu en un semicercle més gran que obre un arc a la part  superior de la porta, creant un efecte de gran harmonia. 

Es tracta d’un interessant edifici d’aspecte senyorial, amb planta i dos pisos. En aquest cas la porta de l’escala es central, franquejada per dues amplies portalades en arc, que li donen un cert aire rural.

Observem que la data de construcció coincideix amb la de la casa del nº 52 i per tant correspon també a la primera etapa de la urbanització del carrer, en època isabelina. Aquell any Sant Gervasi tenia només 2.512 habitants. El tramvia, arrossegat per animals encara trigaria 27 anys a arribar.  

Del 1960 al 1990 sabem que en aquesta casa hi havia hagut el laboratori dels perfumistes Ciurtó que hi feien essències, fragàncies i olis aromàtics.  Va ser rehabilitada amb molt gust no fa gaires anys pels mateixos arquitectes que ocupen els baixos.

Carrer Mare de Deu de Gràcia

És el carrer que puja des de la Riera de Cassoles a la Plaça de la Torre. Antigament rebia el nom de Carrer de la Verge de Gracia i la seva banda de ponent vorejava el gran jardí de l’anomenada Torre dels Capellans [2]

El seu costat de llevant, on hem trobat la tarja d’escala, ja era edificat al 1847, quan Joaquim Castanyer i Molet va adquirir els terrenys d’aquesta finca amb la intenció de urbanitzar-la del tot[3].

1881_ Casa Nº 12-14

Es una casa construïda, segons ens informa la tarja al 1881, durant la restauració borbònica. El disseny, encara amb els mateixos motius isabelins de ferro laminat, presenta una simetria bilateral. 

La seva situació a la façana ha evolucionat cap a una forma més urbana, impregnada de neoclassicisme, en la que la porta, tancada amb un petit cancell també de ferro forjat, s'obra a una petita entrada coberta, copiant en petit l'estructura d'alguns palauets.

Es tracta d'una casa unifamiliar de planta i pis, amb terrat i coberta a la catalana.  Devia tenir un jardí o entrada de carruatges lateral que avui veiem convertit el garatge. Tant aquest espai, com els elements neoclàsics de la façana ens parlen d'una casa benestant, d'una família de la petita burgesia barcelonina que devia arribar al barri atreta pel prestigi que sens dubte li donava l'antiga Torre dels Capellans, convertida ara en vivenda sumptuària de la família Xuriguer i Andaio.

Carrer Vallirana

Es l’antic carrer de la Creu, obert a partir del 1849 en els terrenys propietat de Joaquim Ferret i Mandri[5].

1870. Casa Nº 49

Es tracta d'una casa de planta i pis amb coberta catalana i terrat amb balustrada.

La façana fa l'efecte d'haver estat reformada però sortosament ha conservat la seva tarja d'escala que ens informa de la seva data de construcció:1870. El fet que la peça de ferro forjat estigui emmarcada per l aporta li dona un aspecte particular.

Casa Nº 74

La tarja, sense informació, està situada sobre una aporta de fusta. És de forma rectangular i  organitza la simetria al voltant de les dues diagonals. Tot i que no tenim informació sobre la data de construcció, tot sembla indicar que sigui de finals del XIX.

Es tracta d’una petita casa de planta i pis, amb terrat i coberta catalana, organitzada en dues vivendes independents i que té un gran jardí posterior.

La conclusió més clara que he tret de fer aquestes fotos és la següent: odio els fils amb que les empreses telefòniques han destrossat les façanes, sense cap mirament. Algú hi hauria de fer alguna cosa.

---

[1] ARISA, J., 2020, El Vell Farró, Coses del Farró, nº13, Sant Jordi

[2] ARISA, J., 2020, El vell Farró, Coses del Farró, nº 13, Sant Jordi

[3] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi pp.171; També sabem per diversos expedients del AM Sarrià-Sant Gervasi, que entre en 1859 i el 1891 es van fer diverses millores el la conducció de l’aigua a les cases d’aquest carrer.

[4] ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, Sant Jordi

[5] PORTAVELLA, J., 2010, ob.cit, pp. 250

La sabatera prodigiosa

De ben segur que si heu passat pel carrer Lincon cantonada Santjoanistes us ha cridat l'atenció un taller, clar i lluminós, on una noia tota sola defensa la seva idea: recuperar l'art de fer sabates com a manufactura tradicional. És la Inma Cosío, la sabatera del Farró.

El dia que em vaig atrevir a entrar per demanar-li una entrevista pel blog va ser molt amable i em va dir que si, però també em va demanar que no l'entretingués massa perquè no té gaire temps. La seva feina vol molta dedicació, fer les coses a poc a poc i sense preses, recrear-se en cada detall, rumiar bé cada solució i jugar-s'ho tot en cada petit gest.

- Com va ser que vas decidir dedicar-te a aquest ofici? - li pregunto - I m'explica que abans d'aterrar a Barcelona va voltar pel món i en els seus viatges li va cridar l'atenció el treball dels artesans, especialment dels sabaters. Un cop instal.lada a la nostra ciutat va fer classes durant quatre anys amb un sabater artesanal i així va aprendre tots els secrets de l'ofici. El seu mestre era tant bo que fins hi tot feia sabates ortopèdiques.

- Para mi hacer  un zapato es un proceso lento que requiere mucha paciencia. Cada zapato es un reto. Se trata de hacer zapatos personalizados para que cada uno pueda llevar algo especial, que tenga un alma.

Per l' Inma el confort no està renyit amb l'elegància. Tot al contrari: unes sabates de gran estil hauran de ser molt ben pensades per adaptar-se als peus del qui les porta. La bellesa va d'acord amb el confort.  

I això val també pels materials. En les seves obres l'Inma només utilitza materials naturals, pells nobles que transpiren i, a més a més, duren molts anys.

- Cuando alguien me hace un encargo lo primero que hago es ayudarle a definir que es lo que quiere, como le gustarían sus zapatos. Después hago un boceto y propongo diferentes opciones de piel, de forma de la horma, altura del talón. Aquí se compra también una forma de hacer las cosas.

A molts dels seus clients els agrada passar de tant en tant i anar veien com es fabriquen les seves sabates. Als que no poden passar pel taller l'Inma els va enviant un diari que escriu sobre el procés de producció de cada peça.

Els dissenys van des dels més clàssics als més creatius. També li agrada treballar amb dissenys clàssics introduint petites transformacions que els fan més contemporànis.

Quan va arribar a Barcelona, ara ja fa set anys, va anar a viure al centre, però a poc a poc va anar coneixent millor la ciutat i va triar el Farró per viure i per treballar.

- Me gusta porque es un lugar muy tranquilo, cerca de Gracia que es mas bulliciosa. Tiene un encanto especial. Por una parte están los vecinos de toda la vida y por otra también hay personas más jóvenes que han llegado hace poco. Eso se nota en que empiezan a aparecer establecimientos interesantes, nuevos restaurantes, la tetería japonesa. 

I és que l'Inma és una gran amant de l'artesania, del disseny i de la bellesa. Així ho expressa en el seu blog des d'on es dedica a compartir aquelles coses que li agraden, que defineixen el seu mon.


-Me interesa acercarme a un oficio precioso, con mucha tradición en Cataluña y que parece en vías de extinción. Me gusta que se valoren las cosas bien hechas, cuidadas,  con mimo, el regreso a lo personal, exclusivo si se quiere, frente a la globalización, el todo vale, la compra rápida por impulso... Me decanto en definitiva por la calidad frente a la cantidad, objetos hechos para durar, que se adaptan a tus necesidades y no al contrario. Cada zapato es una creación única, donde el cliente aporta un valor añadido. Hay  gente que está haciendo las cosas como se hacían, inventando cosas nuevas que se pueden hacer de manera artesana.


Des del Farró l'Inma Cosío projecta una mirada molt amplia al món - Berlín, Londres, Japó, Manhattan - i a tot arreu busca "negocis amics"; aquells amb els que comparteix una manera d'entendre el treball i la creació.




LA INMA COSIO RESPON EL QÜESTIONARI FARRONENC 

1.    De quin color és el Farró?  

Azul del cielo cuando me levanto, en esta ciudad donde prácticamente no llueve. 

2.    Quin és el millor adjectiu per definir-lo?  

Tranquilo, sosegado

3.    Quin és el teu racó predilecte del barri?   

Mi casa

4.    Formula un desig de futur pel Farró. 

Un barrio respetuoso, con iniciativas culturales, dinámico, con personalidad.