Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1936-1973. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1936-1973. Mostrar tots els missatges

15.2.24

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada número 5. Sant Guillem cantonada Francolí

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 



Ens dirigirem cap a la cantonada del carrer Sant Guillem amb el carrer Francolí seguint el curs de la riera que en aquesta etapa es fa més tortuós. Pel camí anirem veient coses molt interessants. Desprès de Pàdua el traçat del carrer Balmes segueix exactament pel curs de la riera fins que es desvia cap al nord-est. D’aquest punt fins a Guillem Tell la riera avança dibuixant tres grans meandres.

Veurem com, malgrat que el traçat dels carrers ha anat amagant progressivament el curs de la riera, encara en podem trobar alguns vestigis.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000


De Pàdua a Sant Hermenegild

Aquest és el tram en que la riera coincideix més netament amb el carrer Balmes. En tenim dos testimonis clars: les narracions de Mercè Rodoreda, que ens relata que el darrera de la casa del seu avi, al carrer Manel Angelòn, donava directament a la riera; i la narració que ens va fer Eladi Crehuet de la casa on va viure el dramaturg Pompeu Crehuet.

A: el casal Gurguí, casa de Mercé Rodoreda. B: casa de Pompeu Crehuet

Al mapa encara podeu veure clarament la parcel·la del casal Gurguí, paradís de la infància de Mercé Rodoreda. Es tracta de la petita peça rectangular adossada al gran espai que ocupen dues parcel·les quadrades que donen al carrer Pàdua. La parcel·la del casal Gurguí, està dividida en tres sectors: el jardí del davant, que dona a Manuel Angelón[1]; la part central, ocupada per la casa; i la part posterior, amb l’hort i el jardí que donaven directament a la riera. Amb el temps les dues torres del carrer Pàdua van desaparèixer i al seu lloc es va construir el garatge que encara hi ha. L’any 1964 la família Rodoreda va vendre la casa, que havia quedat molt malmesa desprès de la gran nevada del 1962. El 1965 s’enderrocà i sobre el seu terreny es va construir l’ampliació del garatge[2]

Una mica més avall, a l’inici del meandre, en Salví Pardas va descobrí “un terreny ampli i espaiós i pràcticament sense veïns”, ideal per escapar de la densitat de la ciutat vella. Això va ser durant una passejada per la riera de Sant Gervasi, una tarda de diumenge del 1868. La casa que hi va adquirir i on va viure el seu net, el dramaturg Pompeu Crehuet, tenia també la seva façana al carrer Manuel Angelón, mentre que els jardins de la part del darrera donaven a la riera. Segons consta en l’escriptura de compra:

“por lindar dicha propiedad con el cauce de la riera d’en Malla, fue precisa la construcción de un muro de sostenimiento en toda la longitud que la diferencia de rasante lo exigiera, ya para la seguridad de las personas que ocuparan el jardín y la casa, ya ara evitar que continuas avenidas desmoronaran el terreno.”[3]

L'obertura de Balmes va reduir la superfície de la finca, que va passar de 1132 m2 a 975. 

Seguim pel carrer Balmes fins al carrer Sant Hermenegild i a la cantonada observem l’amplitud del meandre que feia que la riera passes a mitat de mançana, entre Manuel Angelón i Rios Rosas. 

Arribem-nos fins a la cantonada amb el carrer Balmes. Aquest és un bon punt per parlar de la finca dels Brusi[4]. Era una gran propietat de forma allargada, que anava des de la plaça Molina fins al carrer Wagner -on ara hi ha la ronda del General Mitre- i des del Turó de Monterols fins passat l’actual carrer de Balmes, de manera que el curs de la riera la travessava de mig a mig. 

La casa Brusi 1909[5]

Al 1920, any de l’aprovació del projecte definitiu del carrer, al front de la casa Brusi hi havia Maria Josefa Brusi i Ferrer, tercera marquesa de Brusi, que el mateix any 1920 inicia un expedient de cessió gratuïta a l’Ajuntament dels terrenys necessaris per la urbanització del carrer que, com podem veure al plànol que acompanya l'expedient, corresponen en bona part a la llera de la riera i als seus vorals.

En aquest document es recullen les escasses condicions que la marquesa posa a aquesta cessió[6]: que l’ajuntament financi el nou tancament de la finca resultat; que vengui a la marquesa, per 1.000 pessetes, la parcel·la sobrant de la via pública del carrer Francolí, que a partir de la reforma arribarà només fins a Balmes; i finalment, la conservació dels drets de pas de les conduccions d’aigua.

Plànol de la finca propietat de Josefa Brusi i Garcia 1920 inclòs a l’expedient 227/18 AMCBCN. Escala 1:500

En el plànol es pot observar com la finca dels Brusi quedava també molt afectada per la prolongació del carrer Copèrnic des de Marc Antoni a Balmes, que va ser aprovada el 1919. Hi podem veure també l’existència del carrer de la Riera, avui desaparegut i que devia donar lloc als corresponents “sobrantes de parcela”. 

A la mateixa època Maria Josefa, que havia estat al front del negoci familiar des de la seva majoria d’edat, passava per un mal moment ja que el Diari de Barcelona donava cada cop més pèrdues, fins al punt que el 1923 se’n desfà, posant fi a 109 anys de pertinença d’aquesta capçalera a la família Brusi. En aquest context no es d’estranyar que optés per passar-se al negoci immobiliari.

Els vertaders guanys d’aquesta operació es realitzaran a partir del 1959, un cop consolidat el carrer Balmes, quan la família vendrà la finca en parcel·les d’alta edificabilitat.

L’edifici corresponent al carrer Balmes del 311-317 i Copèrnic 94-96 va ser construït el 1962 per l’arquitecte Claudi Carmona sobre una gran parcel.la corresponent a la part central de la finca dels Brusi i que integrava aquell “sobrante de via pública” que l’ajuntament va vendre per 1.000 pesetes.


De Sant Hermenegild a Francolí

Seguirem avall pel carrer Sant Guillem fins al carrer Francolí, abans carrer del Camp.

Aquí podem observar la sobtada pujada que fa el carrer per arribar a Balmes. Com en el cas que vam veure del carrer Pintor Gimeno, aquest desnivell és producte de l’acció combinada del curs de la riera i la sobre elevació de Balmes.

Desnivell del carrer Francolí cantonada Balmes

Des de molt abans del projecte del carrer Balmes els propietaris dels terrenys tocant al curs de la riera estaven inquiets per augmentar la seva utilitat i el seu valor. Vegem la curiosa història de Salvador Sallares i Claret que, el 1890, es declara propietari:

De un terreno en la calle del Campo, inmediata a la Riera del Frare Blanch, en el trozo comprendido entre la expresada calle del Campo y la de San Hermenegildo lindante con el cauce de la citada Riera la cual es una figura irregular y representa ser un burladero de gente de mal vivir...”[7)

Aquest terreny correspondria a la banda de muntanya del carrer Francolí entre Sant Guillem i Balmes. Es a dir, on hi ha el Perroker.

Donat que l’home acaba de rebre l’autorització per construir vuit cases en aquest terreny, proposa a l’Ajuntament:

“la rectificación del cauce de la expresada Riera.....haciendo desaparecer de este modo cuantos recodos existen quedando de esta suerte hermoseado aquel trozo de Riera cuya parcela sobrante no tiene inconveniente en anexionarse a la propiedad antes descrita abonando al Magnífico Ayuntamiento el importe y colocar por su cuenta las farolas de alumbrado público que sean necesarias... facilitando de este modo la circulación de las personas que residen en la zona”. 

Finalment aquesta generosa iniciativa no tira endavant perquè el tècnic municipal informa que: 

"...estudiada la localidad, está en el caso de manifestar que en efecto la Riera del Frare Blanch presenta varias sinuosidades que hacen que en el sitio en cuestión tenga mayor amplitud que en otros puntos, más al tratarse de modificar un cauce, lo natural y lógico es que en los recodos se adelante la margen cóncava, no la convexa porque si se lo contrario se acentuaría más la irregularidad y se agravaría el peligro consignado en la instancia de prestarse el cauce a formar un burladero." 

En el proper tram veurem alguns dels llocs més curiosos d'aquest itinerari, esperem que ens seguiu acompanyant. 


Continuarà




Notes


[1] Aquest carrer que es va dir de Sant Francesc fins al 1863 i París fins al 1907

[2] CASALS, M., 1991, Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura, Edicions 62, Barcelona

[3] CREHUET, E., 2021, La torre de Pompeu Crehuet al Farró, Coses del Farró, nº15, pag. 9. Observeu que a l’escriptura es parla de la Riera d’en Malla i no de la de Sant Gervasi. Un exemple més del ball de noms amb que es coneixen les rieres del Pla de Barcelona.

[4] La nissaga del Brusi, coneguts com a propietaris i editors del diari de Barcelona, van residir en aquesta finca des de que, a la segona dècada del S. XIX, Eulàlia Ferrer, vídua d’Antoni Brusi i Mirabent, va decidir traslladar la residencia familiar de Barcelona a Sant Gervasi desprès que el seu marit morís l’any 1921 per l’epidèmia de febre groga.

[5] L’any 1907 Maria Josefa Brusi va fer enderrocar l’antiga casa dels Brusi, situada a tocar del carrer Alfons XII, antic camí de Barcelona a la Bonanova, i encarregà a August Font una nova torre a l’estil de l’època. La fotografia és de Adolf Mas Ginestà i ha estat publicada a La marquesa de casa Brusi i l’ànima viatgera de la casa Gralla al blog Barcelodona, Barcelona i la dona. (consulta 13-12-2013)

[6] Expedient 227/18, AMCBCN. Inclou l’acord del 24 de març del 1920, en que l’Ajuntament acorda acceptar la cessió de terrenys oferts pels propietaris, per la obertura del carrer Balmes entre Travessera i Victor Hugo; així com l’escriptura atorgada davant del notari Antonio Sasot Mejia, en dia 21 de juny del 1935, entre l’alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon i Doña Mª Josefa Brusi i Garcia, Marquesa de Brusi, en la es descriuen i quantifiquen els terrenys objecte de cessió. 4.223 metres i 8 decímetres quadrats al carrer Alfons XII.

[7] 1890 Exp. 0440 AMCBCN. Observeu com segueix el ball de noms: aquesta vegada la riera de Sant Gervasi és nomenada del Frare Blanch.




Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

30.11.23

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 



En aquesta part central el carrer ens ofereix un seguit de cases unifamiliars molt ben conservades, un dels conjunts que millor il.lustra la importància que va tenir el modernisme popular. L’anirem seguint aturant-nos a cada casa.

La casa de Narcisa Busquets (número 25)

                                    Casa Narcisa Busquets (1890-1903)

Al número 25, hi trobem la Casa de Narcisa Busquets que projectà el Mestre d’Obres Josep Pérez Terraza l’any 1903. 

L’edifici es correspon amb la tipologia de l’època, planta baixa i dos pisos, encara que els dos respiradors que hi ha ran de vorera i l’escala descendent -que es pot veure des de l’interior del portal- ens fa suposar l’existència d’un soterrani o unes dependències a un nivell inferior. 

A la planta baixa, en aquests tipus de vivendes benestants, hi solia haver la sala d’estar, el menjador, la cuina, la comuna i el pati o jardí posterior; al primer pis, les habitacions i el bany i al segon, les dependències i els dormitoris del servei, els estenedors i -en algun cas- el safareig. 

La casa està ben conservada i decorada amb un coronament floral al capdamunt de l’edifici, capitells repujats, llindes florejades, balcons -amb baranes de forja- d’un cap a l’altre de la façana, esgrafiats de color verd sobre un estucat groc i una airosa columna que suporta l’arc de la finestra de la planta baixa. L’escala es manté en bon estat i, aparentment, conserva la majoria dels elements originals.

La casa Josep Jordà (número 27)

Al número 27 (abans 65) hi ha la Casa Josep Jordà. Al damunt d’una casa del 1890 en Josep Jordà, el juny de 1913, va afegir-hi un pis i en renovà la façana segons projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill [1]

L’edifici, amb forces elements modernistes en la decoració de les obertures, el coronament, la columneta que parteix la finestra de la planta baixa o la forja de la barana del balcó, crida l’atenció.

Casa Josep Jordà (1890-1913)

La casa Manuel Cassabó (número 29)

La casa que hi ha al costat, al número 29, un edifici destinat a habitatges de lloguer, amb soterrani, planta baixa, tres pisos i un àtic va ser construïda, desprès d’enderrocar una casa ja existent -l’any 1945- per encàrrec del llavors propietari Manuel Casabó. El projecte [2] és obra de l’arquitecte Joan Anguera i Vicente. 

La façana, amb un aplacat de maó vist i les obertures de les finestres de pedra artificial, destaca pel seu color roig intens. Les finestres, amb les llindes semicirculars del darrer pis, donen a l’edifici un toc d’originalitat. Els paraments dels baixos -amb un aplacat de pedra artificial, un emmarcat de ceràmica negra i dos medallons metàl·lics- contrasten i, segons es miri, desdiuen del conjunt de la façana. 

Al local dels baixos hi hagué, els anys 50 de segle passat, les Galerias Septimània on venien tota classe de mobles de ferro i fusta per a la llar i el jardí, així com elements decoratius (fanals, estàtues, sortidors, fonts, testos, jardineres,...), vidre artístic (de Mallorca o de Murano,...) i objectes de regal.

En un pis de la casa que hi hagué al número 29, abans de la que hi ha actualment, els germans Josep Mª i Xavier Cirera van refer la colla Rens posant les bases del primer escoltisme català de la postguerra. Per conèixer en detall aquesta història consulteu el post La colla dels Rens: l’escoltisme català reneix al carrer Septimània.

Casa Manuel Casabó (1945)

La casa Santeugini (número 33)

Al número 33, hi podem veure la Casa Santeugini o d’Eduardo del Castillo. L’any 1911 el llavors propietari, Eduardo del Castillo, enderrocà una casa de planta baixa que hi havia, per a fer-ne una de nova segons projecte del Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez [3].

El modernisme s’hi expressa per mitjà de molts dels seus elements ornamentals: finestres motllurades, coronament sinuós, fris amb motius vegetals, acabats d’estuc imitant carreus, ús de forja en la barana del balcó i en els reixats de la porta i finestra. Pocs anys després, el 1914, comprà la casa en Josep Santeugini i Puig, que hi efectuà diverses reformes -com la substitució de la tribuna de la façana per un balcó [4]- enriquint-ne i ennoblint, amb arrambadors ceràmics, vitralls i sostres motllurats, moltes de les dependències interiors. A la part posterior de l’edifici, com en moltes altres cases del carrer i del barri, hi ha un bonic, tranquil i cuidat jardí. 

A la façana, a l’alçada de la balconada del primer pis, en motiu del centenari de l’adquisició de la casa per la família Santeugini -que encara ara en continuen sent els propietaris-, s’hi posà una placa amb el nom de la casa i els anys 1914-2014.

El juliol de 1916, en el “Concurs de Balcons Florits”, organitzat per la Societat d’Atracció de Forasters i l’Ajuntament de Barcelona es va concedir una Menció Honorífica al senyor Josep Santeugini per l’excel·lent guarniment floral del balcó d’aquesta casa.

Casa Santeugini (1911-1914)

La casa Jeroni Mayol (número 29)

Som a l’alçada del número 28 al xamfrà amb Berna 2-4 i 6, on ja el 1885, hi tenia la seva casa, obra de l’arquitecte Caietà Buigas i Monravà, i un dels seus vivers el Jardiner i florista Agustí Batlle[5]. Més endavant aquest destacat jardiner obrí una nova botiga al número 42. Segurament la que, tan poèticament, ens descriu Mercè Rodoreda en el seu llibre “Isabel i Maria”[6]

“...Pel carrer de Septimània sortíem a la plaça dels Josepets. Tothom ens coneixia i ell saludava tothom. A vegades, si era d’hora, ens aturàvem a casa d’en Batlle, el jardiner, i parlava una estona de flors. Els primers temps de casada era d’una coqueteria impressionant: els millors llençols, la millor roba interior, ho trobava en la seva cambra. Les millors flors: cada tres dies hauríeu vist en Batlle, el florista, trucant al reixat carregat de flors. Una tarda van descarregar una carretada de fems; dos homes els entraven a cabassades i el meu oncle els escampava pels sardinells i les paneres. En Batlle va dur planters, mitja dotzena de rosers i dues gardènies. A la primavera següent el jardí semblava un cel.” 

Façana lateral (que donava al carrer Berna) de la casa i “Establecimiento 
de Horticultura” dels Batlle al carrer de l’Alegria. (AMDSG)

Actualment, en aquest punt del carrer, hi trobem una gran i elegant casa, la Casa Jeroni Mayol. És un edifici de planta baixa, cinc pisos i l’habitatge dels porters al terrat, obra -de l’any 1930- de l’arquitecte i membre del GATCPAC, Antoni Mª de Ferrater i Bofill [7].

Aquest espectacular immoble -en un carrer relativament estret- ens recorda els edificis monumentalistes de la Via Laietana -no en va, Antoni Ma de Ferrater i Bofill, és el mateix arquitecte que, el 1922, projectà en aquella via la impressionant seu del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya- i, aquí al barri, ven a prop, al carrer de Vallirana 69, hi podem veure també una altra obra seva, un bonic edifici d’habitatges de l’any 1929.

Casa Jeroni Mayol (1930)

La casa Josep Fàbregas (número 39)

Al número 39 hi tenim la Casa d’en Josep Fàbregas. L’edifici original, de l’any 1890, és obra de l’arquitecte Lluís Callén i Corzán. L’any 1919, aquest mateix autor la va reformar amb la remunta d’un pis [8]. Hi podem veure, encara, forces elements que ens recorden el modernisme, com la decoració del coronament de la casa, les línies sinuoses de les llindes de les obertures, la columna i el reixat de la finestra dels baixos i els treballs de forja de la barana del balcó i de la reixa de la porta.

Casa Josep Fàbregas (1890-1919)

Casa Júlia Valdés (número 43)

Som davant del número 43, un edifici de planta baixa i tres pisos, amb una gran tribuna al pis primer i balcons als altres. Les baranes dels balcons i les reixes de la porta i finestres dels baixos son de forja. 

A una casa de planta baixa i un pis, existent des de l’any 1891 [9], la propietària Júlia Valdés de Pastors, hi va afegir, el setembre del 1935 -segons projecte de l’arquitecte Josep Mª Miró i Guibernau- , dos pisos més. L’obra es va fer, com podem llegir en una placa que encara hi ha a la façana, acollint-se als beneficis de la llei contra l’atur de l’any 1935. La casa va ser confiscada durant la guerra civil, segon llegim en un document municipal del novembre de 1939, “por las hordas de los rojos separatistas”.

El febrer de 1940 l’edifici, que havia quedat malmès i pendent d’acabar a causa de la guerra, es culminà -sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Ayxelà i Tarrats- afegint-li, llavors, la tribuna del primer pis.

Casa Júlia Valdés (1891-1935)

La casa Solé i Pla (número 49)

Al número 49 (abans 51) hi ha la noucentista Casa Solé i Plà, de planta baixa i tres pisos que el metge homeòpata i polític independentista català Joan Solé i Plà es va fer construir, els anys 1925-1926, per l’arquitecte modernista Juli Mª Fossas i Martínez [10]. Les dues primeres plantes, amb llargs balcons amb baranes de ferro forjat i el tercer pis, on hi ha una gran sala-biblioteca, amb finestres de llindes semicirculars.

L’any 2008, la neta del Dr. Joan Solé i Pla, va trobar amagada a les golfes d’aquesta casa, una històrica bandera que, alguns, consideren la primera “estelada” i que es conserva al Museu d’Història de Catalunya [xi]. Teniu tots els detalls d’aquesta història al post L’estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània.

Casa Solé i Plà (1925-1926)

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939. 
(Foto Carles Aymerich -Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona-)



[1] Expedient 1110/1913 de l’AMCB.

[2] Carpeta nº 12584/1945 de l’AMCB.

[3] Expedient 33/1911 de l’AMCB.

[4] Gaseta Municipal de Barcelona: Any 03, nº 29, 20 de juliol 1916, pàg.10.

[5] Expedient 2262/1885 de l’AMDSG.

[6] Rodoreda Mercè: "Isabel i Maria". Edicions 3 i 4. València 1992,

[7] Carpeta nº 2563/1930 de l’AMCB.

[8] Expedient 981/1919 de l’AMCB.

[9] Expedient 3105/1891 de l’AMDSG.

[10] Expedient 2656/1925 i carpeta Fo 291/1926 de l’AMCB.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  



17.10.23

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Homer

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 


Comencem la passejada a la plaça Lesseps; al xamfrà mar amb la Ronda del General Mitre, tenint en compte que del que era el carrer de Septimània, en aquest tros, només n’han quedat dempeus algunes de les cases del costat mar; les del costat muntanya se les va “menjar” l’obertura de la Ronda.

Les Cases Ramos (número 31,32 i 33 de la plaça Lesseps)

Ens situarem a la vorera de la plaça, una mica més avall del quiosc de diaris, davant dels números 31, 32 i 33 de la plaça Lesseps. 

El gran edifici que tenim davant son les Cases Ramos, nom que fa referència al seu constructor, el navilier i polític Ricardo Ramos (1859-1938). Aquesta casa va ser la primera gran edificació burgesa i amb nombrosos pisos de lloguer del barri. Trobareu una amplia explicació al post Les cases Ramos, un pis senyorial amb jardí.



Cases Ramos. Detall del Templet, les façanes posteriors i la lateral.
(Foto Joan Palau)

El bloc de pisos Benages (número 242 de la Ronda General Mitre)

Ens aturem a la font de la plaça, situada a l’alçada del carrer de Mont-roig. Al xamfrà del carrer Mont-roig amb la Ronda del General Mitre número 242, hi trobem una casa de tres pisos, amb un forn al baixos. És l’anomenat “Bloc de pisos Benages”. 

L’edifici fou encarregat el 1935 per en Josep Benages a l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buigas (1877-1965) que els anys 1928-1933, ja havia construït per Banages una casa-masia d’estiueig a la urbanització Can Cerdà de Cerdanyola. 

Gràcies a l’exhaustiu treball de recerca efectuat pel professor José Mª Romero Martínez [1], sabem que és aquest un dels pocs edificis propers a l’estètica racionalista que va fer aquest arquitecte. Té una arquitectura neta i sòbria, sense els excessos decoratius als que ens té acostumats Eduard Mª Balcells, un arquitecte netament modernista i noucentista autor de la remodelació modernista de la Casa Tosquella” (Vegeu més informació sobre la Casa Tosquella a la parada nº 10 de l’itinerari El Carrer Vallirana, segona part). 

Sobre l’edifici que tenim davant, transcrivim el que ens diu en José Mª Romero: 

“La façana és molt plana, amb un estucat que marca una quadrícula de fals carreuat molt discret i amb aplicacions de marbre fosc a la porta. Té planta baixa, dos pisos i una estructura de totxana a la cantonada. Les obertures són totes allindades, amb unes galeries que sobresurten al segon pis i un arquitrau molt marcat que dona horitzontalitat a la composició. Alguns elements ornamentals provenen de l’estilització d’elements clàssics, com ara a la porta d’accés amb marc de mabre i reixa entrecreuada d’inspiració romana i les gelosies de la terrassa superior, també amb aquest mateix motiu decoratiu. La resta d’elements arquitectònic-decoratius s’emmarquen en una estètica decó-racionalista, com ara les columnes tubulars sense capitell o les reixes tubulars amb senzilles i funcionals formes corbes”. 

En destaquem també les reixes, lleugerament bombades, de les finestres del baixos que donen al carrer de Mont-roig.

La casa Benages. Ronda General Mitre 242.


La casa Benages. Ronda General Mitre 242. Detall de la porta d’entrada.



La casa Roqué (antic número 7 de Septimània)

Fotografia dels n 5 i 7 del carrer Septimània a l’època de l’obertura de la ronda. En primer terme les restes i enderrocs de les cases del costat muntanya. 
(Foto de Carmen Giménez a “Fotos Antiguas de Barcelona”)

Al costat de la casa Benages, al antic número 7 del carrer Septimània, hi hagué un bonic edifici: la casa Roqué, del 1905. Ara hi ha un bloc de pisos de 9 plantes. 

Paissatge urbà actual a la cantonada Mitre amb Mont-roig. (Foto A. Vilarrasa)

Una mica més endavant, a la casa que ocupava el número 15 (avui enderrocada i substituïda per un nou bloc de pisos) del carrer de Septimània, en un pis -amb un balcó des del qual es veia l’església dels Josepets- hi va néixer el 9 de juny de 1930 en Jordi Pujol. Ell i la seva família s’hi van estar fins l’esclat de la guerra civil, el 1936, quan decidiren traslladar-se a casa dels avis materns a Premià de Dalt. 

Durant la guerra civil, en un pis del carrer de Septimània -prop de la plaça Lesseps- hi va viure també, quan ell només tenia deu anys, l’escriptor i editor Josep Mª Espinàs. [2]

Ronda General Mitre 230, la casa de la farmàcia

Al xamfrà amb el carrer de Sant Magí, una casa de tres pisos, amb una farmàcia al baixos, ens crida l’atenció. És el número 230 de la Ronda del General Mitre que abans havia tingut els números 17-19 del carrer de Septimània. 

Les obertures de portes i finestres tenen les llindes semicirculars decorades amb unes imatges florals que ens recorden els esgrafiats modernistes. Hem intentat esbrinar qui en va ser el propietari, l’any i l’autoria del projecte, però no ho hem pogut -o sabut- trobar. Si que, a l’Arxiu Municipal Contemporani, hem vist que l’any 1930, la llavors propietària Concepció Maseras i Balrich, va fer obres de reparació al terrat i reformes en la distribució del 3er pis. Encarregà aquesta feina a l’arquitecte Ignasi Brugueras i Llobet (Barcelona 1883-1964) que havia obtingut el títol d’arquitecte a Barcelona l’any 1918. Sense que n’hàgim trobat cap evidència documental, pensem que l’autor del projecte d’aquest edifici, podria molt be ser també aquest mateix arquitecte, admirador d’Antoni Gaudí i estudiós de l’art americà precolombí. L’obra, amb detalls d’estil noucentista, podria ser de mitjans dels anys vint del segle XX. 

L’octubre del 1942, una nova propietària Dolors Rovira Thos va afegir a l’edifici, dalt del terrat i endarrerit de la línia de façana, un nou pis “àtic” i efectuà reformes en la distribució del 2on pis [3].

El juliol de 1945, una de les finestres de la planta baixa, la més propera al xamfrà, que seguia la mateixa simetria de les obertures del primer i segon pis, va ser transformada en el gran portal d’accés del que seria una farmàcia. 

Ronda General Mitre 230, (antic Septimània 17-19)


Les cases Joan Ribot (números 21 i 23)

Fem una nova parada quan som a l’alçada d’on arrencava el carrer d’Homer, que veiem, segueix en direcció al Putxet, a l’altra costat de la Ronda.

Passat el carrer de Sant Magí, sempre a l’esquerra, al costat mar, trobem les primeres cases amb la numeració del carrer de Septimània. Porten els números 21-23, son les Cases Joan Ribot tot i que alguns, no sabem per quina raó i fonament, les anomenen “Edificis Cardús” [4] i les daten de l’any 1895. La primera d’elles, fa xamfrà amb el carrer de Sant Magí 27-29.

Cases Joan Ribot (1915)

El que hem trobat documentalment [5] és que, aquests dos immobles plurifamiliars els va fer construir “en un solar de su propiedad”, fet que sembla descartar d’altres edificis anteriors, l’industrial tèxtil Joan Ribot i Clot [6] l’any 1915, segons projecte de l’arquitecte modernista Salvador Puiggròs i Figueras. Son dues cases bessones amb unes característiques tribunes vidriades, protegides per uns ràfecs suportats amb mènsules, que ocupen d’un a l’altre costat cadascuna de les façanes.

S’hi poden distingir, així mateix, nombrosos elements i detalls d’estil modernista. La seva visió ens recorda les cases que hi ha a l’avinguda de la Marina de La Coruña o els tancaments de les façanes interiors d’alguns patis de l’Eixample. Al semi-soterrani del número 23 hi ha, des de l’any 1982, el restaurant-braseria “La Taberna de Lesseps” de llarga tradició al barri.

Aquests edificis tenen el Nivell de Protecció “C” i estan inclosos al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

La palmera de l’escola

Davant, en un petit espai amb herba hi ha una alta palmera de ventalls. En aquest lloc, llavors xamfrà amb el carrer d’Homer, hi havia el Col·legi Cardoner.

La família Cardoner Vidal (les germanes Anna Mª, Mª Àngels i Assumpta) va fundar al carrer Ballester l’any 1934, en el decurs de les reformes educatives de la Segona República, una escola de barri que seguia la metodologia de l’ anomenada Escola Nova. 

A finals de 1939, traslladaren l’escola des del carrer Ballester, a una gran torre del carrer Septimània número 22 (abans 32 i 40), xamfrà amb Homer. La casa -excepte el lateral de l’edifici que donava al carrer Homer- estava voltada de jardí. Era la torre que la Sra. Odila Gumà de Gou -que vivia a l’exclusiu Passeig de Gràcia- s’havia fet construir, en aquest tranquil racó de Sant Gervasi, l’any 1886, pel Mestre d’Obres Alexandre Ponsich [7].

Des del trasllat del col·legi, la Mª Àngels Cardoner en va ser la directora. Mª Àngels, en els seus inicis professionals, treballà com a mestra a l’escola Blanquerna i havia ampliat els seus coneixements amb estudis de psicologia i educació infantil a l’Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. Al llarg de la seva existència, el Col·legi Cardoner, va ser un centre formatiu valorat i estimat per moltes famílies del Putxet, del Farró i de la zona propera de Gràcia. 

El Col·legi o l’Escola Cardoner -que de les dues maneres hom el coneixia- tancà l’any 1972 afectat, gairebé de ple, per l’obertura de la Ronda del Mig. Desaparegut el gran pati del darrera, l’edifici trigà encara una mica a ser enderrocat, fet que es produí l’abril del 2000. Ara només hi podem veure, com a fidel testimoni de la seva existència, la vella i ja centenària palmera que presidia el pati d’entrada. Sobre ella podeu veure el post La palmera de l’escola [8].

Col·legi Cardoner i el carrer d’Homer des del carrer de Septimània. 
Darrera del que, creiem, és una magnòlia hi endevinem el tronc de la nostra alta palmera. 
(Fotografia publicada a “El Jardí de Sant Gervasi”)

Les fosses dels empestats

Però aquí no s’acaba la història. El pati del davant del Col·legi Cardoner, amagava -des de feia segles- una nova i macabra evidència arqueològica. L’octubre de 2007 unes obres de remodelació del clavegueram de la Ronda, a l’alçada, precisament, del número 22, posarem al descobert una fosa amb nombrosos ossos humans. Les restes van aparèixer a una fondària de 2 metres. 

L’espai ocupat per l’enterrament tenia -tot i que la fosa devia ser, quan es va fer, molt més gran- una fondària de 60 cm, una llargada d’uns 2 m i una amplada de 80 cm. Al seu interior hi van aparèixer les restes, barrejades i sense cap ordre, de 15 individus joves, d’edats compreses entre els 13 i els 20 anys, tots del sexe masculí -només n’hi havia un, corresponent a un infant, de femení-Documentalment, sabem que en el decurs de la pesta del 1650-1651, al proper convent de Ntra. Sra. de Gràcia hi moriren 5 pares i 16 novicis. Així que tot fa pensar que, aquesta, podria molt be ser la tomba d’aquells carmelites descalços morts per la pesta i un macabre, però fidel, testimoni d’aquella malaurada epidèmia. Per més informació consulteu el post La pesta al Farró del S.XVII: una troballa arqueològica al carrer Septimània [9].

Aquest itinerari continua a:
 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] José Mª Romero Martínez, “Eduard Mª Balcells i Buigas. Un arquitecte de la darrera generació modernista al Vallès Occidental”Volum II. Catàleg (1905-1959). Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona. 2015. Pàgs. 582 i 583.


[3] Aquestes obres s’efectuaren sense permís municipal i el pis no el va poder llogar, va ser multada però finalment van ser legalitzades sota “condiciones restrictivas”. Gaceta Municipal de Barcelona: Any 30, nº 26, 28 de juny 1943, pàg. 379, i any 34, nº 07, 17 de febrer 1947, pàg. 96.

[4] La confusió, potser, ve de que en Salvador Puiggròs, el mateix arquitecte -amb moltes altres obres a Barcelona- que va fer aquestes cases per en Joan Ribot, havia fet -els anys 1905-1906- les d’en Joaquim Cardús dos edificis, també bessons, al xamfrà dels carrers Urgell 50 i Sepúlveda 129.

[5] Expedient 1398/1915 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB).

[6] Joan Ribot va ser el propietari de Can Ribot, important fàbrica tèxtil de Vilassar de Dalt. L’any 1942, segons la Gaceta Municipal de Barcelona (any 29, nº 12, del 23 de març de 1942, pàg. 8) la propietària d’aquests edificis era Ana Ribot Pal, pel que deduïm que les finques continuaven en mans d’aquesta família.

[7] Expedient 2445/1886 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG).

[8] A l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), dins el fons ANC1‐796/ ESCOLA CARDONER, hi ha també documents diversos, del període 1890 al 2008, sobre aquesta escola: Documentació personal, identificativa i de formació de M. Àngels Cardoner i Vidal; creació del centre, primers reglaments, fullets, avisos i circulars; lloguer i manteniment de l’immoble del carrer Septimània (Barcelona); llibretes de caixa, estats de comptes i pressupostos, rebuts de matrícules, relacions anuals de preus i factures de proveïdors i serveis, registres i fitxes d’alumnes, proves d’avaluació, premis atorgats, quaderns de treball de mestres i d’alumnes i llibres de text; festes organitzades, assegurances i nòmines del personal al servei de l’Escola. (Documents del període 1890 al 2008).

[9] Memòria d'excavació del carrer Septimània 22. Carta Arqueològica de Barcelona 



30.9.23

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

Pep Arisa


Us proposem un itinerari pel carrer Septimània, casa per casa. Degut a la llargada i densitat d’aquest itinerari l’hem organitzat en cinc posts corresponents el primer a tot allò que cal saber abans de sortir de casa i els 4 següents a les diferents etapes [1].

En moltes ocasions el post us enviarà a altres posts que ja hem publicat on podeu ampliar informació sobre coses que van passar en aquest carrer.

Per seguir l’itinerari complert:

El carrer Septimània: abans de sortir de casa


 Distància total: 0,6 km. Durada: 1h 30’ 


Què cal saber 

L’origen del carrer de Septimània cal situar-lo en un vell camí que comunicava el vial de Sant Felip (l’actual carrer de Saragossa) amb el convent i l’església de Santa Maria de Gràcia (a la plaça de Lesseps). Aquest convent estava situat a tocar de la vella via romana que anava, travessant el Collserola pel coll de l’Erola, des de Barcino (Barcelona) al Castrum Octavianus (Sant Cugat del Vallès).

Als inicis del segle XIX l’indret devia ser un paratge rural, amb camps de conreu, erms i bosc, solitari i -encara- molt poc edificat. Com la majoria de cases aïllades fora muralles, les poques torres i masies que hi havia, com el mateix convent, estaven protegits per un clos o muralla. 

Aquell vell camí, vorejat pel costat muntanya per la tanca del convent, comunicava la plaça de davant de l’església dels Josepets amb les vinyes, camps i algunes cases del que més endavant seria el barri del Farrói feia també, de límit entre diverses propietats. En destaquem les d’en Joaquim Castanyer, les d’en Joaquim Ferret i les d’en Ferran Puig.

Fragment del plànol “Gràcia i els seus entorns” del 1845. Observis el traçat del que serà el carrer de Septimània. (Arxiu del Bisbat de Barcelona). 

El principal propietari del costat mar del carrer, era en Joaquim Castanyer i Molet (1804-1858) que, abans del 1846, havia comprat als pares Felipons (de la Congregació de Sant Felip Neri) l’extensa finca, que des del 1685 era coneguda com la Torre dels Capellans, amb un gran casal o torre situada a tocar d’on avui hi ha el carrer i la plaça que, per aquesta raó, porten el nom de La Torre [2].

L’any 1849 en Joaquim Castañer començà a urbanitzar el primer tram del carrer Septimània (que es batejà amb el bonic nom de carrer de L’Alegria) i alguns dels vials que hi confluïen, com el de Mont-roig -anomenat inicialment Concòrdia- i el de Sant Magí. Tot i que -com es pot veure en algun plànol o mapa de mitjans del segle XIX- per aquesta zona hi havia ja algunes cases, les primeres llicències municipals d’obres en aquests carrers son dels anys 1851 al 1854.

Un altre dels grans terratinents que, en aquesta zona, contribuïren a formar aquest primer eixample de Sant Gervasi, que era el barri del Farró, va ser en Joaquim Ferret i Mandri. L’any 1849, decidí parcel·lar -dins d’una propietat molt més gran- el tram del carrer de Septimània que, juntament amb la plaça de Sant Joaquim, arribava fins l’actual carrer de Saragossa i uns trossos dels propers carrers de Sant Hermenegild (1850) i de Pàdua -anomenat, aleshores, de Sant Antoni de Pàdua (1850)-. Les primeres llicències d’obres en aquests nous carrers son de l’any 1851.

Al llarg dels anys 1857, 1860 i 1861, Ferran Puig i Gibert (1815-1901) adquirí, al costat muntanya del carrer Septimània, la gran propietat coneguda com el Clos dels Frares o dels Josepets que -des del 1626- havia sigut dels Carmelites Descalços del Convent de Gràcia.

La porta d’entrada a aquesta gran heretat estava situada al carrer de l’Alegria a l’alçada d’on després s’hi obrí el carrer d’Homer. El límit occidental de la finca del convent arribava fins on avui hi ha el carrer Vallirana(llavors de la Creu) i aquesta línia divisòria s’enfilava fins dalt de tot del turó del Putxet. 

Dins la finca, la família Puig, s’hi va fer construir una gran torre, amb jardí, tancada amb un mur que a migdia donava al carrer de l’Alegria, a llevant feia terme amb l’església dels Josepets, a ponent amb l’actual carrer d’Homer i al nord amb la resta de les seves terres. Amb el seu fill Ferran Puig i Mauri (1871-1921), marquès de Santa Anna, esdevingueren els propietaris de la vessant migdia i del cim del Putxet, on hi construïren un mirador. 

A partir del 1884, urbanitzaren bona part de la seva hisenda allargant-ne algun carrer, com el de Pàdua i obrint-ne de nous com el de Berna, l’actual carrer d’Homer (antigament d’en Puig) el 1885; el del Bisbe Morgades, avui desaparegut per la construcció de la ronda del General Mitre, el 1899; el del Marques de Santa Anna, el 1901 o el de Ferran Puig (antigament Galvany), el 1915.

Aquests van ser els principals promotors urbanístics del carrer de Septimània i dels seus voltants i, en conseqüència, de l’origen i creixement del barri del Farró en aquest sector: una barriada, al peu del Putxet, que esdevindria un tranquil lloc residencial, amb torres “d’estiueig” d’algunes famílies burgeses i menestrals, complementada amb petits establiments comercials i de serveis (botigues de queviures, vaqueries, jardiners, planxadores, carreters, llauners, fusters, taverners, carboners, etc.), nombrosos jardins i algun hort..

Com a dada curiosa no va ser fins a finals de l’any 1905 que es començà a empedrar amb llambordes. Inicialment es va fer el tram que anava de Saragossa (llavors Sant Felip) a la plaça de Sant Joaquim [3]. L’empedrat “con adoquines de piedra granítica y arenisca” de la plaça i el de la resta del carrer, no es completà fins a finals del 1925, pagant la meitat del cost l’Ajuntament i l’altra meitat els propietaris de les cases i finques per on el vial passava [4].

L’obertura de la Roda General Mitre entre 1972 i 1976 va suposar l’enderrocament de tots els edificis de l’illa de cases formada per la plaça de Lesseps i els carrers de Septimània, Homer i Bisbe Morgades. Totes les cases de la vorera muntanya d’aquest tros del carrer de Septimània van desapareixer.


Aqui podeu veure l'espai que ocupava la mançana Septimània, Homer i Bisbe Morgades avui ocupat per la calçada de la ronda. A la dreta es veuen les cases del costat muntanya de l'antic carrer Bisbe Morgades, la majoria substituides per edificis de gran alçada. A l'esquerra la pared lateral de les cases Ramos ens marca la banda de mar del carrer Septimània, amagada darera els arbres. (Foto A. Vilarrasa)

L’amplària de la nova via resultant, la Ronda del General Mitre, va propiciar però substancioses operacions immobiliàries, doncs els nous edificis podien tenir una alçada d’entre 8 i 12 plantes. Això agreujà el problema, doncs alguns dels vells edificis duraren ben poc, donant pas a nous blocs de pisos. Les finques supervivents del que quedà dels carrers Septimània i Bisbe Morgades varen ser integrades en la numeració de la Ronda del General Mitre.

Es per això que nosaltres, intentant recuperar el recorregut del vell carrer de Septimània, començarem el nostre itinerari on històricament aquest ho feia, al xamfrà que forma amb la plaça Lesseps i on hi trobem les Cases Ramos. 

Allà us espero el dia que vulgueu començar la passejada.


Aquest Itinerari segueix a:


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Aquest itinerari, és una actualització de l’article “Cases i coses del carrer Septimània” publicat a la revista Coses del Farró nº 10, Tardor del 2018, pàgs. 13 a 31. 

[2] Per mes informació sobre La Torre dels Capellans consulteu Arisa, J., (2020), La Torre dels Capellans de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri. Coses del Farró nº13

[3] La Vanguardia del 12 d’octubre 1905, pàg. 2. En la nota del diari anomenen, crec que erròniament, la plaça de Sant Joaquim amb el nom de Sant Agustí. La plaça, una de les poques que tenim al barri, deu el seu nom a l’hagiònim del promotor i propietari Joaquim Ferret.

[4] La Vanguardia del 16 d’octubre de 1925, pàg. 7.