El pollastret del Farró

Fa uns quants dies  que des de casa meva se sent cantar un gall. Se sent des de la part del darrera de la casa i jo dormo a la part del davant, així que no sé a quina hora comença, ni si el seu cant matiner desperta a gaire gent, però no deu ser així perquè els dies passen i no sembla que ningú hagi protestat. Per mi i per la meva família més aviat és una alegria sentir el seu quiquiriquí. 

Precisament aquests dies he estat escrivint un article sobre els jardins del barri a l’obra de Mercè Rodoreda per la revista “Coses del Farró” i he de dir que el cant del gall em feia companyia i m’ajudava a imaginar com devia ser la vida en les petites torretes del Farró dels anys vint del segle passat.

Com que a l’article no hi cap tot, no hi he posat, per exemple que un del personatges secundaris d’Aloma, la primera novel.la de Rodoreda que va tenir un gran reconeixement en rebre el Premi Crexells l’any 1937, és el vell Cabanes, un veí dels que entren sense trucar, perquè és com de la família i aquí dónen les deixalles per les gallines.

“Va mirar el jardí i no va veure el nen; devia estar assegut al banc del capdavall. El vell Cabanes alçava la reixat. Què li devia haver passat que en comtes d’anar-hi al migdia, hi anava a la tarda. Li donaven les deixalles per les gallines. No trucava mai perquè era com de casa.” [1]

En aquesta novel.la Rodoreda reconstrueix la vida d’una noia, molt semblant a ella mateixa que deixa transcórrer la seva vida en una de les torretes del Farrò, molt semblant a la seva casa del carrer Manuel Angelon. En el jardí d’aquesta caseta el galliner és un element imporant que a les nits d’estiu desprèn “una fortor de cosa fermentada i calenta”[2] i que és molt present en el feinejar de cada dia.

“Tot d’una va recordar que no havia donat el gra a les gallines. Va encendre el llum del menjador i va obrir la finestra perquè sortís una mica de claror. La bombeta de damunt de la vidriera feia uns quants dies que s’havia fos. Les gallines ja estaven ajocades. Va abocar el blat de moro a la menjadora i va fer quatre crits per espavilar-les. Després va tornar a tancar la finestra del menjador.”[3]

Quan les coses van maldades i la casa es comença a buidar també serà el vell Cabanes el que servirà per fer-nos veure aquesta buidor.

“Aquest migdia el vell Cabanes s’ha queixat que gairebé no li dono res per les gallines. Jo li he dit que no era gens estrany perquè som més pocs i he de pensar en les nostres.”[4]

I al final, quan la pèrdua de la casa expressi la desfeta de la família, les gallines i el vell Cabanes, també hi tindran un paper.

“La casa era mig buida. Quedaven només, un llit, un parell d’armaris, la taula i unes quantes cadires. Havien ficat els plats i les coses de vidre dintre d’una caixa de fusta plena d’encenalls. El vell Cabanes s’havia quedat les gallines.”[5]

En un comentari irònic i un tó una mica foteta, Josep Pla parla també dels pollastrets de Sant Gervasi, com un dels elements d’aquest món en miniatura que ell contraposa a la grandesa de Barcelona.

“Sant Gervasi és molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i teuladetes amb uns terradets i brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbeta. En aquests jardinets, hi sol haver gallinetes amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu un morret.”[6]

Així dons, gallet veí, ja veus que tens una llarga tradició al Farró. Sigues molt benvingut, segueix cantant i no cal que fugís a França; allà no hi ha esperança....encara agradés més.

---

[1] RODOREDA, M., 2001, Aloma, Ed. 62, Barcelona, p. 49

[2] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p.103

[3] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p. 113

[4] RODOREDA, M., 2001, ob.cit., p. 117

[5] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p.181

[6] PLA, J.,1959, Papers d'un estudiant, A: Obres Complertes V. Editorial Selecta, p. 223.