divendres, 27 de març de 2015

La casa de vidre: l'arquitectura del GATCPAC al barri

Quan el 1928 Le Corbusier va fer una conferència a Barcelona en Sixte Illescas era un jove d'arquitecte acabat de llicenciar, que treballava d'ajudant en construccions d'estil noucentista. Ràpidament, aquest jove inquiet, amic de Josep Lluís Sert i de Josep Torres Clavé, va quedar  fascinat per les idees avantguardistes amb les que el racionalisme sacsejà l'arquitectura europea.


En aquells anys el carrer Pàdua transcorria entre tanques d'horts i cases baixes amb jardí, amb l'excepció d'alguns edificis d'habitatges d'estil modernista com el que hi ha a la cantonada amb el carrer Saragossa.


Només 7 anys desprès, el 1935, s'acabà la construcció de La casa de vidre, al carrer Pàdua 96, a la cantonada amb Ríos Rosas, una de les obres més emblemàtiques de Sixte Illescas i un exponent de la modernitat que devia deixar ben astorats a la majoria de veïns del barri.




                        A la fotografia, probablement de l'època de la construcció, es pot observar 
                           la font, que encara és al mateix lloc i la tàpia de la parcel.la del davant, 
                       sense construir, que arribava fins al torrent de l'Infern, l'actual carrer Balmes. 

El seu nom, que evoca el de "La maison en verre" de Paris, contruida entre el 1928 i el 1932 per l'arquitecte Pierre Chareau, es fonamentava en unes plaques de vidre de color verd ampolla, fixades amb perfils de ferro, que formaven la part baixa de la façana.


D'estil clarament racionalista i amb molts element de l'anomenada arquitectura de barco, introduïa altres elements de modernitat com l'organització de la planta, el duplex amb terrassa al darrer pis, els sòcols roms de les parets o el cremador de deixalles que es llençaven directament des d'una portella de la cuina a un contenidor, on eren cremades.



     Distribució interna en la que es poden veure els canvis introduïts per aprofitar millor la llum 
i evitar els llargs passadissos propis de les distribucions anteriors, així com la tendencia a agrupar els espais en una zona de dia i una zona de nit. 


Aquests elements ja havien estat utilitzats per Sixte Illesques a la seva altra gran obra, la casa Vilaró, acabada el 1930 i situada al Coll d'en Portell 67 (1).




Sixte Illescas va ser un dels fundadors del GATPAC i fins al 1935, va ocupar diferents càrrecs a la junta directiva d'aquesta associació que pretenia promoure l'arquitectura racionalista a Catalunya. Com a tal va participar en els grans projectes i estudis que el GATPAC va signar de forma col·lectiva, per exemple el Pla Macià i la Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels



Els seus edificis acabats ja després de la guerra conserven algun s d'aquest plantejaments però acusen fortament la pobresa de materials i el canvi d'esperit de l'època (2).









Sembla ser que cap als anys 50 els vidres de la façana que donaven nom a La casa de vidre es van deteriorar i van ser substituïts per les rajoletes de ceràmica del mateix color verd, conservant els perfils de ferro.

Malgrat això l'estat de conservació de la casa denota un respecte i un gust per l'estil.

Als elements del interior, perfectament conservats, es pot veure l'ús dels metalls, el vidre i les fustes, així com la combinació de línies de gran austeritat amb corves estilitzades i suggerents. 




I el que ens queda per saber, tafaners com som, és qui va ser l'arriscat propietari que va fer construir un edifici tan modern per  destinar-lo a habitatges de lloguer. És de la mateixa família que el propietari actual?  Algú ens en pot dir alguna cosa?




NOTES:
(1) La casa Vilaró, també anomenada, La casa barco és actualment una vil·la de luxe que es lloga per nits a turistes. La casa ha conservar els seus espais interiors més emblemàtics i està decorada amb molt gust, respectant l'ambient de l'època. Si teniu curiositat podeu veure els seus interiors a La casa del Barco

(2) Un d'ells, el de la casa del carrer Atenes 5, queda molt a prop del barri i un altre, també construït a Sant Gervasi, ocupa la cantonada del Passeig de Sant Gervasi a la plaça de la Bonanova.

dimarts, 17 de març de 2015

El pollastret del Farró



Fa uns quants dies  que des de casa meva se sent cantar un gall. Se sent des de la part del darrera de la casa i jo dormo a la part del davant, així que no sé a quina hora comença, ni si el seu cant matiner desperta a gaire gent, però no deu ser així perquè els dies passen i no sembla que ningú hagi protestat. Per mi i per la meva família més aviat és una alegria sentir el seu quiquiriquí

Precisament aquests dies he estat escrivint un article sobre els jardins del barri a l’obra de Mercè Rodoreda per la revista “Coses del Farró” i he de dir que el cant del gall em feia companyia i m’ajudava a imaginar com devia ser la vida en les petites torretes del Farró dels anys vint del segle passat.

Com que a l’article no hi cap tot, no hi he posat, per exemple que un del personatges secundaris d’Aloma, la primera novel.la de Rodoreda que va tenir un gran reconeixement en rebre el Premi Crexells l’any 1937, és el vell Cabanes, un veí dels que entren sense trucar, perquè és com de la família i aquí dónen les deixalles per les gallines.

Va mirar el jardí i no va veure el nen; devia estar assegut al banc del capdavall. El vell Cabanes alçava la reixat. Què li devia haver passat que en comtes d’anar-hi al migdia, hi anava a la tarda. Li donaven les deixalles per les gallines. No trucava mai perquè era com de casa.” [1]

En aquesta novel.la Rodoreda reconstrueix la vida d’una noia, molt semblant a ella mateixa que deixa transcórrer la seva vida en una de les torretes del Farrò, molt semblant a la seva casa del carrer Manuel Angelon. En el jardí d’aquesta caseta el galliner és un element imporant que a les nits d’estiu desprèn “una fortor de cosa fermentada i calenta[2] i que és molt present en el feinejar de cada dia.

Tot d’una va recordar que no havia donat el gra a les gallines. Va encendre el llum del menjador i va obrir la finestra perquè sortís una mica de claror. La bombeta de damunt de la vidriera feia uns quants dies que s’havia fos. Les gallines ja estaven ajocades. Va abocar el blat de moro a la menjadora i va fer quatre crits per espavilar-les. Després va tornar a tancar la finestra del menjador.[3]

Quan les coses van maldades i la casa es comença a buidar també serà el vell Cabanes el que servirà per fer-nos veure aquesta buidor.

Aquest migdia el vell Cabanes s’ha queixat que gairebé no li dono res per les gallines. Jo li he dit que no era gens estrany perquè som més pocs i he de pensar en les nostres.”[4]

I al final, quan la pèrdua de la casa expressi la desfeta de la família, les gallines i el vell Cabanes, també hi tindran un paper.

“La casa era mig buida. Quedaven només, un llit, un parell d’armaris, la taula i unes quantes cadires. Havien ficat els plats i les coses de vidre dintre d’una caixa de fusta plena d’encenalls. El vell Cabanes s’havia quedat les gallines.”[5]

En un comentari irònic i un tó una mica foteta, Josep Pla parla també dels pollastrets de Sant Gervasi, com un dels elements d’aquest món en miniatura que ell contraposa a la grandesa de Barcelona.

Sant Gervasi és molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i teuladetes amb uns terradets i brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbeta. En aquests jardinets, hi sol haver gallinetes amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu un morret.”[6]

Així dons, gallet veí, ja veus que tens una llarga tradició al Farró. Sigues molt benvingut, segueix cantant i no cal que fugís a França; allà no hi ha esperança....encara agradés més.





[1] RODOREDA, M., 2001, Aloma, Ed. 62, Barcelona, p. 49
[2] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p.103
[3] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p. 113
[4] RODOREDA, M., 2001, ob.cit., p. 117
[5] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p.181
[6] PLA, J.,1959, Papers d'un estudiant, A: Obres Complertes V. Editorial Selecta, p. 223.