dimecres, 11 de novembre de 2015

Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)


La que per mi és la millor novel.la de Mercè Rodoreda, Mirall trencat, comença amb una cita del novel.lista francès Saint-Réal:
"Un roman: c' est un miroir qu'on promène le long du chemin"
Reprenem dons, la nostra passejada pel barri, amb un mirall que reflecteixi la vida i l'obra de la nostra escriptora més universal, la Mercè Rodoreda.

Al post anterior - Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1) - vam explorar els llocs de la infància de l'autora al barri. Una infància tant important per la seva obra.

En aquesta segona part recorrerem els espais que ens parlen d'una Rodoreda ja adulta, de la seva vida de casada, de la seva fugida a l'exili i del seu retorn a Barcelona i al barri. 


Les parades d'aquesta segona part son:

 9. La casa d'en Joan Gurguí, carrer Saragossa 16
10. La casa Sagnier, carrer Brusi 51-61
11. Un apartament on tornar, carrer Balmes 343




Com a la primera part, podeu completar la informació a la publicació "El Jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró", Coses del Farró, n3, que us podeu descarregar aquí.


9. La casa d'en Joan Gurguí


Uns anys després de la seva tornada d'Amèrica, quan l'avi Pere ja havia mort i la família ja havia acordat el seu casament amb la Mercè, en Joan Gurguí, el tiet de la Mercè, va fer arreglar una casa al carrer Saragossa, que la Marta Passarrodona situa al número 16 (1).  Era una casa amb planta i pis, i tenia un petit jardí. Més petita que el Casal Gurguí però amb més comoditats. Per exemple tenia l’aigua corrent. 

Al 1927 hi van anar a viure en Joan i la Mercè, encara solters, i els pares d'ella, l’Andreu i la Montserrat.

Tot i que la casa no li va agradar mai, durant els 10 anys que hi va viure es va casar, va néixer el seu fill, va estudiar i va començar a treballar i a escriure.

La nena que va viure al carrer Manuel Angelon s'ha convertit  ara en una jove rebel, que no accepta la seva condició de dona mal casada. Sovint s'escapa de casa per refugiar-se a l'habitació del terrat del vell Casal Gurguí, ara abandonat, i allà escriu i escriu, per saber qui és, per decidir qui vol ser. Aloma és el fruit d'aquest temps de recerca.

És en aquesta casa del carrer Saragossa que, al 1937, pocs dies després de la desaparició d'Andreu Nin el 16 de juny, es produeix la terrible escena que portarà a la ruptura definitiva entre la Mercè i en Joan Gurguí i que arrossegarà als seus pares i al seu fill a una ruptura familiar que durarà tota la vida.

De la història d'amor entre la Mercè i l'Andreu Nin no en tenim gaire informació fidedigna. La mateixa Mercè es va ocupar de destruir-ne totes les proves. El que hi ha són les versions que n'han donat les seves amigues, a partir de les seves confidències. Fos com fos, va ser una relació que no va durar gaire perquè quan feia poc temps que s'havien conegut i enamorat, ell va desaparèixer i va ser assassinat. 

L'angoixa per la desaparició d’Andreu Nin, que es fa pública el dia 22 de juny,  serà la que, paradoxalment, donarà forces a la Mercè, per una ruptura definitiva amb el seu marit/tiet. La M. Casals ho explica així:

“Mercè se’n va a veure al seu marit i va contar-li-ho tot. Joan Gurguí en un primer moment no se la va creure.  Ella, com a prova que deia la veritat, va ensenyar-li l’única carta d’amor que Nin li havia enviat. El marit, enervat, la hi agafa de les mans i l’estripa en quatre trossos que ella recollí de terra i guardà zelosament. L’endemà amb els seus pares i el seu fill, abandonava el carrer de Saragossa i tornava al casal de Manuel Angelon” (2)

Més tard confessarà a la seva amiga Anna Murià “vaig per la vida amb una carta estripada”(3)


A principis d'estiu del 37, en plena guerra, la Mercè torna a viure al Casal Gurguí. Des d'allà, al més de desembre rebrà el Premi Creixells; d'allà sortirà, a l'estiu del 1938, per anar a Praga al Congrés del Pen Club; allà morirà el seu pare, Andreu Rodoreda, víctima d'un atac de cor durant un bombardeig, el novembre del 1938 i finalment, la matinada del 21 de gener del 1939, serà d'allà d'on sortirà per enfilar-se al bibliobus de la Conselleria de Cultura de la Generalitat que s'emportava a un grapat d'escriptors catalans cap a l'exili.


El Bibliobus del Servei de Biblioteques al Front que va servir per portar alguns escriptors catalans des de Barcelona  al Mas Perxés de l’Agullana, des d'on es van ser evacuats cap  a França.

10. La casa Sagnier i el desaparegut Bosc de Can Brusi


Durant el llarguíssim període d'exili que seguirà a aquesta fugida, primer des de França i desprès des de Ginebra, Mercè Rodoreda escriu la seva obra amb la tinta dels records. Tot allò que ha viscut al Farró li serveix per crear un món literari propi. 

A poc a poc, consagrada per l'obra que la donarà a conèixer a nivell internacional, La Plaça del Diamant, anirà acumulant material per la seva gran obra de maduresa, Mirall trencat. 

Per trobar l'escenari principal d'aquesta obra, la torre dels Valldaura, haurem de travessar el carrer Balmes, sortir dels límits administratius del Farró, i arribar-nos fins a la Casa Sagnier, on ara hi ha el Centre Cívic.

La casa, que en el seu format original devia ser molt diferent de com la veiem ara, era el centre d'una gran propietat, mig parc, mig bosc, que arribava des de l'actual Plaça Molina fins on ara passa la Ronda General Mitre, i s'estenia entre la riera de Sant Gevasi, l'actual carrer Balmes, i  El Turó de Monteroles.

Havia esta propietat d'Antoni Brusi i Ferrer (1815-1878) que heretà del seu pare, Antoni Brusi i Mirabent, una gran empresa editorial que incloïa El Diari de Barcelona, popularment anomenat El Brusi. Antoni Brusi i Ferrer fou un home de idees avançades, gran emprenedor, que al final de la seva vida va ser anomenat Marquès de Casa Brusi per Alfons XII. 


Després de la seva mort al 1878, la casa va ser adquirida pel matrimoni format per  Lluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i Clementina Villavecchia i Busquets. 

El 1894 els Sagnier Villavecchia encarreguen al seu fill Enric, jove arquitecte de 36 anys, la reforma de la casa per tal de convertir-la en la seva residencia.



La família d' Enric Sagnier el 1892, a l'època de la reforma de la casa.




La reforma que Enric Sagnier feu de l'edifici s'inclou en l'estil monumental.lista i eclèctic que l'arquitecte practicà abans del 1900. Les finestres, la galeria i els acabats de les torratxes, amb un cert aire medievalista, són els elements que trobem evocats a la torre de la Teresa, la protagonista de Mirall trencat.



Gracies a la col.lega bloguera Mª Trinidad Vilchez (4) he recuperat aquestes fantàstiques fotos que ens mostren la vida quotidiana a la casa: una família que tant podria ser la Sagnier…..com la Valldaura, imaginada per Rodoreda.

,




El bosc que envoltava la casa era ven visible des del darrera del Casal Gurguí. La Mercè ho recorda així:


"A  l’altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós d’arbres   centenaris.   Ple   de   rossinyols   a   les   nits   d’estiu.   Anava   de   la   plaça   Molina   fins   a   l’Ateneu   de   Sant   Gervasi,   a   tocar   del   que   ara   és   Mitre.   Al   capvespre se sentien crits de paons. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els jardins (5)



Imatge de la Creu de Terme que hi havia al Bosc de Can Brusi (6)


D'aquest "jardí de tots els jardins" ens en queda ven poca cosa: el parc al voltant del Centre Cívic de la Casa Sagnier amb algunes palmeres centenàries, els jardins de l'Institut Montserrat, defensats pels veïns de molts intents de reducció, el parc del Turó de Monteroles i alguns pins aïllats entre els blocs de pisos del carrer Atenes. 

Cap allà seguirem per trobar la darrera casa de Mercè Rodoreda a Barcelona.


11. Un apartament on tornar, Balmes 343


L'estada de Mercè Rodoreda a l'exili,  és una història que no tractarem aquí (7). Una etapa que passa molt lluny del Farró, primer a França i després a Ginebra, i que està marcada per dificultats de tota mena: per la seva lluita constant per esdevenir, malgrat tot, una gran escriptora; per les seves baralles amb la família; i per la seva complexa relació amb l'Armand Obiols. 

Mentre tant, a Barcelona,  el Casal  Gurguí, s'ha convertit en una runa que amenaça amb caure per manca de manteniment. La família discuteix sobre la necessitat de vendre'l. La casa no val res, però el terreny que dona al carrer Balmes per la part del darrera, fa que se'n puguin treure força diners. Uns diners que, abans de la venda, ja son font de disputes entre ells.

L'hivern del 1962, l'any de la publicació de La plaça del Diamant, va ser molt fred. El dia de Nadal va caure una nevada extraordinària que va cobrir Barcelona amb una capa de neu de mig metre d'espessor. 


El carrer Balmes cantonada Pàdua, Nadal 1962 (8)


La teulada del Casal Gurguí no va poder suportar el pes de la neu i es va ensorrar deixant la casa completament inhabitable. 

El 1966 es publica El Carrer de les Camèlies que aconsegueix el reconeixement que l'actitud tancada, retrograda i sexista d'alguns escriptors catalans havia negat a La Plaça del Diamant. Efectivament, la concessió 
del Premi Sant Jordi (1966) i  del Premi Ramón Llull (1969) a El Carrer de les Camèlies suposa per la Mercè el reconeixement de la classe intel.lectual, que el públic feia temps li havia atorgat, i és potser la fita que li permet començar a pensar seriosament en un retorn al país. 

D'altra banda, la venda del Casal Gurguí i la mort de la seva mare el 1964, li permet disposar d'una herència personal que unida al seu èxit com a novel.lista li dona una autonomia i un benestar econòmic del que no havia gaudit abans.

El mateix any 1964 el Casal Gurguí és enderrocat i els terrenys s'utilitzen per fer una ampliació del Garatge Duplex - carrer Balmes 340, cantonada Pàdua - que havia estat construït el 1957 per l'arquitecte Ferres Puig.

Així dons, a finals dels anys 60 i primers dels 70 Mercè Rodoreda és finalment una escriptora d'èxit, amb una gran projecció internacional degut al seu èxit de públic i a la traducció de les seves obres a un gran nombre de llengües. En aquesta època viatja sovint a Barcelona i estableix contacte continuat amb els seus editors, especialment amb Joan Sales.  

Malgrat la mala relació amb la seva família, quan posa el peu a Barcelona torna al barri i procura hostatjar-se no gaire lluny del desaparegut Casal Gurguí. L'any 1966 Baltasar Porcel i Joaquim Moles acudeixen a visitar-la per fer-li una entrevista al desaparegut Hotel Gales a la Ronda General Mitre 150, entre Muntaner i Balmes (9).

Durant tot aquest temps escriu Mirall Trencat que serà una de les seves obres d'elaboració més lenta i, en cada viatge a Barcelona, el Bosc de Casa Brusi, mirall literari del Parc dels Valldaura, se li fa present.

Finalment decideix comprar un modern apartament per utilitzar en les seves vingudes a Barcelona, qui sap si amb l'esperança de convertir-lo en la residencia d'un retorn definitiu acompanyada de l'Armand Obiols. Així que, mantenint el seu pis de Ginebra i l'apartament de Paris que mai havia deixat, compra un pis al flamant edifici de recent construcció del carrer Balmes 343, al mateix lloc on vam començar aquest itinerari. 

Per les fotografies que es conserven a la Fundació Mercè Rodoreda sabem que aquesta compra devia ser l'any 1968 i que el pis corresponia a un primer dels que miren al carrer Atenes. La Mercè va preferir una finestra sobre els pocs arbres que quedaven del bosc de Casa Brusi, que la desolada vista de la teulada del Garatge Dúplex.


Mercè Rodoreda retratada als Jardinets del Carrer Corint al darrera de casa seva 
a l'època de la compra del pis, quan encara vivia a Ginebra (10) 


Tanmateix la vida encara li amagava una amarga sorpresa. El 1971 l'Armad Obiols mort víctima d'una estranya malaltia. A l'hospital de Viena la Mercè s'assabenta de l'existència d'una altra dona que també acudeix a tenir cura del malalt.

Així que quan torna a Barcelona ho fa sola i amb poca il.lusió. Durant uns anys es mou en el que ella en deia "el meu Triangulo de las Bermudas": Barcelona, Paris, Ginebra. En aquest temps és l'escriptora que la Marta Pessarrodona recorda invitant  a dinar al desaparegut Restaurant La Punyalada a altres joves escriptores com Montserrat Roig o ella mateixa.

Però la ciutat no li agrada i comença a passar llargues temporades a Romanyà de la Selva, a casa de la seva amiga Carmen Marrubia, fins que, finalment, el 1979 s'hi fa una casa, pren la nacionalitat espanyola i s'empadrona a Sant Feliu de Guixos. 

Fins al final de la seva vida (11) l'apartament del carrer Balmes li servirà per tenir un espai propi a Barcelona, un espai des d'on recordar les passejades amb l'avi per les torres de Sant Gervasi, l'olor del saüquer al jardí estret i llarg, el crits dels paons al capvespre; un espai que expressa de forma magnífica la tensió entre el món literari i la vida real d'una Mercè que, malgrat tota la documentació que va deixar, potser mai acabarem de conèixer de debó.



(1) PESSARRODONA, M.,  2005, Mercè Rodoreda i el seu temps, Rosa dels vents, Barcelona

(2) CASALS, M., 1991, Mercè Rodoreda. Contra la vida, la literatura. Barcelona, Edicions 62, pag. 75

(3) CASALS, M., Ob. Cit., pag. 77

(4) Blogg Mi vida y mi historia. Post 4 d'octubre del 2011. Casa Sagnier, carrer Brusi 51-61

(5) RODOREDA, M., 1974, Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 31

(6)NADAL, M., 2000, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(7) Tota la vida de Mercè Rodoreda està àmpliament documentada a partir sobre tot de amplíssims epistolaris custodiats per la Fundació Mercè Rodoreda, de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta documentació ha estat estudiada en profunditat per especialistes en l'autora com ara la Carme Arnau, autora de la primera tesi doctoral sobre la seva narrativa (1976), la Marta Nadal, , la Montserrat Casals i la Marta Pessarrodona. Aquest treball ha donat lloc a nombroses biografies i essaig on podreu completar la informació sobre l'etapa de l'éxili.

(8) La fotografia l'he trobat al blog Barcelona ahora i siempre.

(9) PORCEL, B., 1966, Mercè Rodoreda o la força lírica, Serra d'or, VIII, 3, 1966

(10)NADAL, M., 2000, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(11)Va morir a l’hospital de Girona el 13 d abril de 1983

diumenge, 25 d’octubre de 2015

Putxet-Farró, un barri sense arquitectura?

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el festival d'arquitectura de Barcelona que es coneix com a 48 h. Barcelona Open House.

Aquest festival segueix el moviment internacional que va començar a Londres al 1992. A Barcelona des del 2010 uns 150 edificis obren les seves portes durant un cap de setmana d'octubre per mostrar als ciutadans la seva arquitectura. Hi participen més de 900 voluntaris, 22 entitats col.laboradors i més de 100 propietaris públics i privats. 

La xifra de visitants a anat creixent a cada edició i al 2014 ja van ser 50 660 les persones que van dedicar un tems d'aquest cap de setmana a conèixer millor, per dins i per fora els edificis de la nostra ciutat.


Tanmateix, com es pot veure en aquest mapa, ni al Putxet ni al Farró hi ha hagut cap casa oberta. No deixa de ser estrany sent com és una zona amb un patrimoni arquitectònic més que notable.

Esperem que una propera edició el patrimoni arquitectònic del Farró i també el del Putxet s'hi vegin més reconeguts.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1)

El passat Sant Jordi va sortir el número 3 de la revista COSES DEL FARRÓ. En aquest número es publicà com a dossier el meu treball "El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró".

Des d'una perspectiva de geografía cultural, l'article explora els espais reals i literaris on transcorre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda, al Farró. 

Inicialment, el treball estava pensar com a un itinerari circular que parteix de la casa on l'autora va viure la seva infància, i s'acaba a la seva darrera casa a Barcelona, gairebé al mateix lloc. 

Un retorn obsesiu, com la memòria, com els records que van bastir el seu món de ficció i que tenien com a escenari el pais de la infància, transcorreguda al nostre barri.

 Degut a aquest caràcter geogràfic del treball, em venia molt de gust presentar-vos-el com a mapa de llocs que, si voleu, podeu convertir en un itinerari per passejar amb una novel.la o amb la revista a la ma. 

Així que aquí el teniu:





Si doneu la volta al barri seguint aquest recorregut anireu perseguint fantasmes. Efectivament, amb l'excepció del pis del carrer Balmes, a cap dels punts de l'itinerari podreu veure allò que hi haguè a principis del S. XX. La força de la transformació urbana s'ha endut els jardins i les roses, la quietut dels carrers, les rialles dels infants que hi jugaven i que nomès els textos de la Mercè Rodoreda ens poden retornar.  

En aquestes notes faig una petita descripció de cada lloc, que complementa la informació de l'article. En algún cas incloc noves informacions o alguna cita complerta de l'autora, que no són a l'article per raons d'espai, així que finalmente m'ha sortit molt llarg i us el presento en dues parts.

En aquesta primera part trobareu les informacions de les primeres parades, que fan referència als llocs de la infància de l'escriptora:

1. El mirador del Timbaler del Bruc, carrer Corint
2. El Casal Gurguí, carrer Manuel Angelón 15
3. La Torre Farriols, carrer Ríos Rosas 25
4. La Placeta dels Arbres, Jardins Josep Amat
5. El Col.legi Nuestra Señora de Lurdes, carrer Vallirana cantonada Pàdua
6. La botiga de la Sra. Matilde, carrer Saragossa entre Pàdua i Septimània
7. El roser de les Amandes, carrer de La Gleva, cantonada Francolí
8. Marbres J. Barba, carrer Saragossa cantonada Guillem Tell

1. Mirador del Timbaler del Bruc


Per fer-nos càrrec de la gran transformació que ha sofert el barri només ens cal començar l’itinerari enfilant-nos al primer tram de la passarel.la que puja pel carrer Corint i mirar cap al carrer Pàdua.

El paisatge que sens ofereix a la vista no té res a veure amb el que devia veure l'autora als anys de la seva infància, quan pel que ara és el carrer Balmes baixaven les Aigües de la riera de Sant Gervasi.

Gracies al pintor Josep Amat podem tenir una visió d’aquest lloc l’any 1944 – trenta anys més tard del naixement de l'autora – quan encara conservava molts elements de ruralitat.


Josep Amat 1944

2. El Casal Gurguí

La segona parada us portarà a la façana del darrera del garatge que hi ha a la cantonada Balmes/ Pàdua. Allí trobareu una discreta placa que assenyala el lloc on hi hagué el famós Casal Gurguí, la casa de l'avi de la Mercè, on ella va viure la seva infància i part de la seva joventut. A l'article "El Jardí perdut" i al post "Mercè Rodoreda, la princesa del Farró" trobareu amplia informació sobre la casa i també sobre la família que hi visqué. 


3. La Torre Farriols

Gairebé al davant de la casa de la Mercè, al número 26 del carrer, hi havia el gran reixat que tancava el jardí de la torre Farriols. La façana del la casa donava al carrer Rios Rosas 25. La part alta de la reixa  duia el nom de Nuestra Senyora del Patrocinio i una data, 1879.



Gracies a l'obra "De foc i de seda" de la Marta Nadal (1) coneixem aquestes fotografies on es mostren dos dels espais més emblemàtics de les torretes del barri: el jardí i la porta vidriera que hi dona accès, i que trobarem evocats una i altre vegada a les obres de Rodoreda.


L'autora manllevà el nom d'aquesta torre per construir un dels principals personatges de la seva obra "Mirall Trencat": L'Eladi Farriols.


4. La Placeta dels Arbres

La cruïlla entre els carrers Elisa, Putxet i Julio Verne - l'antic carrer Ample -, atropellada avui pel pas de la ronda General Mitre, és un dels indrets del barri més transformats per l'urbanisme modern.  Avui hi ha un petit jardí i un espai de joc infantil que porta el nom del pintor Josep Amat que, fins a l'obertura de la ronda, als inicis dels anys 70, hi va tenir la seva casa i el seu taller. 

Aquest lloc, es evocat en diferents novel.les de la Rodoreda, especialment a "Jardí vora el mar". 

5. El Col.legi Nuestra Señora de Lourdes

De nena, la Mercè Rodoreda no va anar gaire a escola. El seu avi creia que aprenía més a casa. Tanmateix durant un parell de cursos (1916-19179) va anar al col.legi que hi havia a una torre situada a la cantonada de Pàdua amb Vallirana.

 Aquí teniu la cita complerta que a l'article surt molt reduïda:

“Durant una temporada havia anat a les monges de Lourdes (2). Més endavant, perquè la meva mare trobava que el col·legi era massa lluny i perdia massa temps acompanyant-me i anant a buscar-me, em va fer anar a un col·legi que hi havia al carrer de Pàdua cantonada Vallirana. El dirigien dues germanes,  ja  grans,  filles  de  militar.  L’una  es  deia  doña  Teresita  i  l’altra  doña   Dolores. Doña Dolores ens ensenyava francès, geografia, i ens feia fer una mica de gimnàstica quan sortíem al jardí a jugar una estona. Doña Teresita portava la classe; aritmètica, labors, gramàtica, doctrina, etc. La classe era en el primer pis de la torre on les dues professores vivien amb la seva mare i un germà. La classe era molt gran i tenia moltes finestres. Al costat, tan gran com la classe, hi havia la sala dels penjadors i damunt dels penjadors un rengle de ganxos on penjàvem els coixins de fer puntes. Per penjar-los ens havíem d’enfilar  en  un  tamboret. Al  fons  d’aquesta  sala  hi  havia  una  porta  que  donava  a   una  galeria  coberta  i  a  un  costat  els  lavabos.  A  mi  m’agradava  anar-hi per poder-me quedar una estona a la galeria amb el nas encastat als vidres mirant torres i jardins. Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi. ” (3) 

L'Elvira Farreras (4) és la que ens diu que aquesta escola,on anava el bo i millor de les senyoretes del barri, es deia Nuestra Señora de Lourdes i que les propietaries eren Dolores i Teresa Sala, dues "grans pedagogues" filles de militar. 

6. La Botiga de la Sra. Matilde

Aquesta botiga, que tenia la seva entrada al carrer Saragossa, baixant a ma dreta, entre Pàdua i Septimània, és recordada per Mercè Rodoreda en una escena que marca la fi de la seva infantesa: la malaltia de l'avi. Us deixo també la cita complerta: 


“Un any o any i mig després d’haver fet la primera comunió l’avi es va ferir.  A mig matí la meva mare, plorosa, em va donar una ampolla i em va dir que anés corrent a casa de la senyora Matilde a comprar el remei per als ferits. Ho  hem  de  provar  tot.  S’ha  de  procurar  que  l’atac  no  es  repeteixi.  La senyora Matilde tenia una verduleria al carrer de Saragossa, aleshores Sant Felip, entre Pàdua i Septimània. Era una dona vella, baixeta i grossa, que sempre anava de negre i duia un davantal blau fosc molt arrugat a la cintura, molt ample. La botigueta era un desori. Plena de coves que amb  prou  feines  si  t’hi  podies   bellugar;   si   volies   patates   havies   d’enretirar   el   cove   de   les   cebes   i   si   volies   tomàquets   havies   d’enretirar   les   caixetes   del   raïm   o   els   coves   de   les   bledes   i   les cols. A més a més de verdures la senyora Matilde venia ous de les seves gallines,  acabats  de  pondre; i  embotits.  Aquell  desordre  m’agradava;  el  terra  de   la botiga estava cobert de fulles arrancades de tota mena de verdures, tot trepitjat i moll. Era un terra perillós. Quan vaig entrar, la botiga estava plena. Hi havia arribat corrent i panteixava. Tot esperant que arribés el meu torn, em moria   d’angúnia.
“L’avi   s’ha   ferit”,   vaig   dir   així   que   la   senyora   Matilde   em   va   preguntar què volia. Es va acostar a la porta de la rebotiga, tot cridant a la seva filla, “Francisqueta,   Francisqueta,   el   senyor   Gurguí   s’ha   ferit!   Corre,   corre...!”.   Van   agafar   una   garrafa   entre   totes   dues   i   van   omplir   l’ampolla   d’un   líquid   emboirat.  L’ampolla,  entre  el  tap  i  el  brec,  feia  olor  d’herbes.” (5)

L'Elvira Farreres ens diu que el marit d'aquesta senyora Matilde era tot un personatge. 

"Es deia Pere Font, però tothom el coneixia per en Peret, i era l'ordinari del Putxet, feina que ja havia heretat del seu pare. Rebia els encàrrecs a la botiga de verdura i després d'haver proveït la tenda amb els productes hortícoles i fruites que havia comprat al Born, feia de recader de Sant Gervasi. Amb el carro, que junt amb un cavall guardava en una quadra que tenia al darrera de la botiga-habitatge amb entrada pel carrer de Ríos Rosas, transportava tota mena d'embalums…" (6) 

En aquell temps el carrer de la Gleva quedava tallat una mica més amunt de Sant Hermenegild i per això els horts de la Sra. Matilde, amb les seves gallines i els seus ous, anaven des del carrer Saragossa fins a Ríos Rosas.

Es veu que en Peret era molt bona persona i deixava pujar a la part del darrera del seu carro a tota la canalla del barri ajudant, fins i tot, als més petits i vigilant que no fessin cap entremaliadura. 

Ens explica l'Elvira Farreras que una filla d'aquest matrimoni, qui sap si seria la Francisqueta de la que parla la Mercè, estava delicada de salut i va morir poc desprès de començar la guerra per manca de medicaments.

7. El roser de les Amandes

A la cantonada del carrer la Gleva i Francolí hi vivien unes germanes que feien de modistes. La gran es deia Amanda i devia tenir molta personalitat perquè la mare de la Mercè, que n'era clienta, els deia les Amandes. Aquí teniu la cita complerta:


“La meva mare es feia fer els vestits per unes modistes valencianes; tenien bon gust i cosien com els àngels. Com que la més gran de les germanes -eren tres- es deia Amanda, a casa els dèiem les Amandes. Vivien en una torreta al carrer  de  Francolí  cantonada  al  carrer  de  la  Gleva.  L’escala  de  pujar al terrat de la torreta, tocant al carrer de la Gleva, tenia un emparrat cobert per un roser centenari que feia roses de color de carn. Deuen ser les roses, suposo, dels rosers plantats al peu de la caseta dels safaretjos dels Valldaura a Mirall trencat" (7)
Tot i el vincle evident entre l'Armanda de Mirall trencat, a qui tan agraden les roses, i aquesta Amanda que tenia un roser a l'escala, l'autora ha explicat que la figura de la fidel serventa prové d'una dona, carregada amb els cabassos de la plaça, que es va creuar un dia passejant per Viena.



8. Marbres J. Barba

Al carrer Saragossa cantonada Guillem Tell, on ara hi ha una farmàcia, hi havia hagut el taller d'una anomenada família de marbristes (8). 

La visió de les seves escultures és present en moltes referencies a l'art funerari i en els nombrosos àngels que habiten les obres de la Mercè.





"Em pasejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m'estimava." (9)

En el proper post, seguirem aquest recorregut al llarg de la vida de l'escriptora, la veurem marxar i tornar al barri per escriure la seva gran obra de maduresa: "Mirall trencat".




(1) NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(2) Aqui es refereix al Col.legi de monges que encara hi ha a la Via Augusta

(3) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa.  Serra  d’Or,  núm. 270, març 1982; núm. 
273, juny 1982.

(4) FARRERAS, Elvira, 1982, Adèu Putxet, rèquiem per un barri, Ed set i 1/2, 2ª ed., Barcelona, pag 119

(5) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(6)FARRERAS, Elvira, 1982, ob., cit., p. 144

(7) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(8) Dec aquesta fotografia al blog Pisolabis Librorum que escriu en Galderich, un besnet de'n Jaume Barba.

(9)  RODOREDA, M., 1974, Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 33


divendres, 2 d’octubre de 2015

L'independentisme al Farró. Analisi dels resultats de les eleccions del 27 S

Recomano molt el mapa preparat per Vilaweb sobre els resultats de les eleccions del 27 S.

Si ens apropem al Farró-Putget veurem com els electors del nostre barri s'han situat a la banda alta de l'independentisme barceloní i podrem constatar també les lleugeres diferencies internes.




Efectivament, en totes les zones del barri el vot independentista supera el 50%, però aquest vot és més elevat de Saragossa cap a Gràcia que de Saragossa cap a Galvany.

Si situem aquesta informació en el context del mapa de Barcelona comprovarem com el nostre barri, una vegada més, s'uneix més a Gràcia, en aquest cas nucli de l'independentisme barceloní, que ha Sant Gervasi on, excepte al nucli antic de Sarrià, són majoritàries les forces no independentistes. 

Es interessant constatar, una vegada més, com el carrer Balmes actua de barrera sociològica i, en aquest cas, ideològica.



dimarts, 29 de setembre de 2015

Reportatges sobre la Festa Major 2015

Un cop més la Festa Major del Farró ha estat un èxit. Tot un privilegi formar part d'aquest petit món capaç de generar una festassa feta pels veïns i per als veïns.

Un cop més, gracies a la Comissió per l'esforç i la generositat!



Aquí us deixo els enllaços a algunes resenyes i reportatges fotogràfics que parlen per ells mateixos:

Reportatge fotogràfic al facebook de l'Associació de Veïns i Comissió de Festes del Farró, que també podeu trobar al facebook del seu autor, en Francesc Jinjaume

El Jardí de Sant Gervasi núm. 10 publica un reportatge fotogràfic a les pàgs. 20 i 21 i una entrevista al nostre pregoner, l' Albert Om, que no s'està de dir: "Jo no sóc de Sant Gervasi, sóc del Farró".

El vídeo La Festa Major del Farró 2015 que la Oksana Golliak ha penjat al Youtube. Gràcies Oksana!

La publicació de La Petita Miranda al facebook, sobre el Mercadillo d'intercanvi de joguines.


divendres, 18 de setembre de 2015

Avui l’esmolet ha tornat a passar pel Farró…

Col.laboració de'n Pep Arisa


Aquest matí estava, mig endormiscat, escoltant uns tertulians que es barallaven per la radio quan un xiulet que venia del carrer, amb una característica melodia, m’ha “despertat” i m’ha fet treure el cap per la finestra.

No m’ho podia creure era un esmolet, un afilador, com els que veia passar tot sovint pel carrer a la meva infància.


No ho he pogut resistir i, des de la finestra de casa, li he fet unes fotografies. 

Afortunadament l’home i el seu cavallet-taller   s’ ha entretingut parlant amb una veïna. Per això m’ha donat temps, furtivament, de retratar-lo.

Algun cop havia vist pel barri esmolets més modernitzats, amb la mola i la petita caixa amb eines, encaixats al portapaquets d’una motocicleta. El d’avui no. Aquest encara anava amb el cavallet-carretó clàssic, amb la pedra d’esmolar acoblada a la roda que -com un volant d’inèrcia- fa girar amb un pedal.

M’ha fet molta il·lusió sentir la musiqueta del xiulet-bufacanyes i, un cop he obert la finestra, els crits de l’home que anava dient: “l’afilaó...!!, l’afilaó…”

Pensava que aquest antic ofici ambulant havia desaparegut amb el “progrés”. Els ganivets actuals d’inox que, diuen, no cal esmolar-los tant sovint...; la dèria de llençar els que ja no tallen o funcionen i comprar-ne de nous... o, potser, son els “honoraris” de l’esmolet els qui ja no justifiquen fer repassar tisores, navalles, ni ganivets


El pas de l’esmolet era, a la meva infància, tot un esdeveniment. Passava pel carrers del barri, s’aturava en les cantonades properes a alguna carnisseria, cansaladeria o sabaters de vell –que, d’aquests, al barri n’hi havia molts- i la seva melodia atreia a botiguers i mestresses de casa que li portaven un munt d’estris per a esmolar, millorar-ne el tall o fer-ne la punta més aguda. El soroll de les eines al ser afilades, les guspires que en sortien i el seu feinejar atreien –sinó érem a l’escola-, a molts nens i a algun desvagat.
Potser, el d’avui, és el “darrer esmolet”... sort que l’hem pogut retratar !!! Tant de bo torni a passar !!!.

El cert és que per uns instants, com un flaix, aquest mati he reviscut un trosset de l’atmosfera i l’ambient del vell Farró.

Pep Arisa