dimarts, 29 de juliol de 2014

En la mort de Jaume Baches

Avui aquest blog està de dol. De fet, hauria de dir que tot el Farró està de dol per la mort de Jaume Baches, president de de l'Associació de Veïns i Comissió de Festes del Farró.

El vaig conèixer no fa pas gaire arrel de la publicació d'aquest blog però de seguida vaig aprendre a apreciar-lo. Era una presència sòlida i constant en tot allò que organitza l'Associació. Amb la seva bonhomia sabia transmetre una gran serenitat a tot el que l'envoltava.



Ara que ens ha deixat penso que sempre el recordaré caminant pels carrers del Farró pendent de tots els detalls, de si ja han posat les jardineres del carrer Francolí, de què hi fan a la Vil.la Urània, de quan comencen les obres de la plaça Sant Joaquim. Vivia l'espai públic com a cosa pròpia i aquest sentiment era la mesura de la seva generositat.

Jaume, moltes gràcies!

divendres, 25 de juliol de 2014

La sabatera prodigiosa

De ben segur que si heu passat pel carrer Lincon cantonada Santjoanistes us ha cridat l'atenció un taller, clar i lluminós, on una noia tota sola defensa la seva idea: recuperar l'art de fer sabates com a manufactura tradicional. És la Inma Cosío, la sabatera del Farró.

El dia que em vaig atrevir a entrar per demanar-li una entrevista pel blog va ser molt amable i em va dir que si, però també em va demanar que no l'entretingués massa perquè no té gaire temps. La seva feina vol molta dedicació, fer les coses a poc a poc i sense preses, recrear-se en cada detall, rumiar bé cada solució i jugar-s'ho tot en cada petit gest.


- Com va ser que vas decidir dedicar-te a aquest ofici? - li pregunto - I m'explica que abans d'aterrar a Barcelona va voltar pel món i en els seus viatges li va cridar l'atenció el treball dels artesans, especialment dels sabaters. Un cop instal.lada a la nostra ciutat va fer classes durant quatre anys amb un sabater artesanal i així va aprendre tots els secrets de l'ofici. El seu mestre era tant bo que fins hi tot feia sabates ortopèdiques.


- Para mi hacer  un zapato es un proceso lento que requiere mucha paciencia. Cada zapato es un reto. Se trata de hacer zapatos personalizados para que cada uno pueda llevar algo especial, que tenga un alma.

Per l' Inma el confort no està renyit amb l'elegància. Tot al contrari: unes sabates de gran estil hauran de ser molt ben pensades per adaptar-se als peus del qui les porta. La bellesa va d'acord amb el confort.  

I això val també pels materials. En les seves obres l'Inma només utilitza materials naturals, pells nobles que transpiren i, a més a més, duren molts anys.




- Cuando alguien me hace un encargo lo primero que hago es ayudarle a definir que es lo que quiere, como le gustarían sus zapatos. Después hago un boceto y propongo diferentes opciones de piel, de forma de la horma, altura del talón. Aquí se compra también una forma de hacer las cosas.

A molts dels seus clients els agrada passar de tant en tant i anar veien com es fabriquen les seves sabates. Als que no poden passar pel taller l'Inma els va enviant un diari que escriu sobre el procés de producció de cada peça.

Els dissenys van des dels més clàssics als més creatius. També li agrada treballar amb dissenys clàssics introduint petites transformacions que els fan més contemporànis.

Quan va arribar a Barcelona, ara ja fa set anys, va anar a viure al centre, però a poc a poc va anar coneixent millor la ciutat i va triar el Farró per viure i per treballar.

- Me gusta porque es un lugar muy tranquilo, cerca de Gracia que es mas bulliciosa. Tiene un encanto especial. Por una parte están los vecinos de toda la vida y por otra también hay personas más jóvenes que han llegado hace poco. Eso se nota en que empiezan a aparecer establecimientos interesantes, nuevos restaurantes, la tetería japonesa. 

I és que l'Inma és una gran amant de l'artesania, del disseny i de la bellesa. Així ho expressa en el seu blog des d'on es dedica a compartir aquelles coses que li agraden, que defineixen el seu mon.


-Me interesa acercarme a un oficio precioso, con mucha tradición en Cataluña y que parece en vías de extinción. Me gusta que se valoren las cosas bien hechas, cuidadas,  con mimo, el regreso a lo personal, exclusivo si se quiere, frente a la globalización, el todo vale, la compra rápida por impulso... Me decanto en definitiva por la calidad frente a la cantidad, objetos hechos para durar, que se adaptan a tus necesidades y no al contrario. Cada zapato es una creación única, donde el cliente aporta un valor añadido. Hay  gente que está haciendo las cosas como se hacían, inventando cosas nuevas que se pueden hacer de manera artesana.


Des del Farró l'Inma Cosío projecta una mirada molt amplia al món - Berlín, Londres, Japó, Manhattan - i a tot arreu busca "negocis amics"; aquells amb els que comparteix una manera d'entendre el treball i la creació.




LA INMA COSIO RESPON EL QÜESTIONARI FARRONENC 


1.    De quin color és el Farró?  
Azul del cielo cuando me levanto, en esta ciudad donde prácticamente no llueve. 
2.    Quin és el millor adjectiu per definir-lo?  
Tranquilo, sosegado
3.    Quin és el teu racó predilecte del barri?   
Mi casa
4.    Formula un desig de futur pel Farró. 
Un barrio respetuoso, con iniciativas culturales, dinámico, con personalidad.




dissabte, 19 de juliol de 2014

L'Altra pedala pel Farró

Com molta gent, vaig començar a llegir L'Altra de Marta Rojals empesa pel bon record que em va deixar  la lectura de la seva primera novel.la - Primavera, estiu, etcètera - i també com molta gent, em vaig endur una sorpresa en trobar-me amb un llibre molt diferent; una història i uns personatges dibuixats a l'aquarel.la, que ens mostren la nuesa del no-res quan la crisi esdevé normalitat i vida qüotidiana, quan la llibertat és una aparença. 




L'autora, col.laboradora habitual de Vilaweb, parlà d'aquesta obra en una entrevista  on diu que la idea de la novel.la parteix d'un article seu publicat a Vilaweb que porta per títol Creients. En aquest article descriu la decepció d'una generació, la seva, la dels nascuts a la dècada dels setanta, que es van creure que si estudiaven i eren bons professionals ho tindrien tot.

Per mi la sorpresa del llibre va tenir a més un altre al.licient. Els escenaris que ha triat l'autora per emmarcar la seva història van de Galvany a Gracia passant pel Farró.

I no ho fa perquè si. De ven segur que la seva formació d'arquitecta li permet una mirada d'urbanista per donar un valor social a l'emplaçament dels llocs on transcorre la història. 

L'Anna, treballadora autònoma del disseny gràfic, viu a cavall entre la casa i la feina però, en un món on tot es dissol i es barreja, acabarà convertint la seva casa en un lloc per treballar i trobant al taller l'espai idoni per un amor transgressor.

El taller ens el situa a Gràcia; la Gràcia inquieta, activa i menestral, que acull les mil iniciatives d'aquesta jove generació emprenedora per força, que ha transformat les antigues fàbriques en tallers de creació i en espais de co-working"Aquell mateix estiu…va començar a fer matins a l'Estudi n 3 de l'anomenat pati dels Tallers" (p.74)Un barri que hauria pogut ser testimoni de l'èxit de tot aquest luxe de capacitats i iniciativa, però que ha quedat suspès, a mig aire entre l'especulació, la precarietat i l'oci.

Tanmateix l'Anna i el seu marit, en Nel, un llicenciat en història aturat des de la reestructuració del diari on tenia un bon lloc, no viuen a Gracia. Els seus recursos actuals i els preus als que s'ha posat el barri no els hi permetrien. I dons, on poden viure? L'autora és conscient que la vivenda és el problema clau al que s'enfronten els joves i de com, en molts casos, el problema només es resol per la capacitat que tenen les famílies de l'antiga clase mitja de cedir pisos a aquesta nova generació exclosa de la festa. 

Per això l'Anna i en Nel "van córrer a viure junts al pis amb cara i ulls que l'oncle els posava a disposició a Sant Gervasi." (p. 53). Aquest pis es troba al carrer Balmes, en algun lloc entre la plaça Molina i Pàdua. No diu a quin cantó, però a mi m'agrada situar-lo a la banda de Galvany.  

"A l'habitació mitjana del pis de l'oncle Avel.lí - un luxe de tres dormitoris en una ciutat de preus hipertrofiats - l'Anna va veure l'oportunitat de recuperar la calma. Si li convenia res estava a 20 minuts caminant i a set pedalant de l'Estudi 3" (p. 41)

I ja els tenim vivint en un pis de luxe, amb el confort que sempre havien cregut que tindrien, però amb el dessassosec i els conflictes que els provoca la situació del préstec familiar i d'un cert desclassament.  

"Com que deu ser l'única veïna del barri que no té residència a la platja, li queda tot el terrat per ella sola" (p. 176)

I així és com el Farró es converteix en un territori de pas que l'Anna creua a peu o pedalant sobre la seva Brompton.

"Avui atravessa el Farró amb la marxa llarga, somriu als gossos que es mosseguen els colls a la gespa de Lesseps, treu la llengua a un nen de cotxet, enlleganyat, que puja pel carrer Verdi…" ( p. 87)

"….. la sola de les botes li grinyolarà pels laberints del Farró fins que arribi al brogit de la plaça Lesseps" (p. 62)

És molt temptador comparar la figura de l'Anna amb la d'una altra noieta que fa vuitanta anys també corria pels carrers del Farró, l'Aloma de Mercé Rodoreda, que vivia al carrer Ríos Rosas i que pujava al terrat de casa a estendre els llençols.

Aloma era molt jove i l'Anna també ho és. Però l'Anna és jove amb una joventut allargassada i mentidera que de sobte la pot fer sentir molt vella. 

Diríeu que l'Anna ha conquerit la llibertat e independència que Aloma gairebé no gosava somniar; va estudiar una carrera, té una feina i una economia pròpia i es sent prou mestressa del seu cos i de la seva vida com per explorar el desconegut. I tanmateix tot això no la salva, no apaivaga la necessitat d'oblidar, de perdre's en els seus forats negres.

Aloma, que perd la casa i la família en una aventura sòrdida i mesquina, trobarà en el fill que no hauria volgut una nova força per construir-se; per ser valenta, diu ella.

L'Anna no. El fill de l'Anna, desitjat i temut, sempre aplaçat, no arriba per salvar-la d'ella mateixa, ni per salvar-la de l'altra. 

I no us dic res més, que no us vui espatllar la lectura.








diumenge, 13 de juliol de 2014

Eduardo Vicente. I'am an urban sketcher

El best-seller del dia de Sant Jordi a la parada de l'Associació de Veïns va ser, sense cap mena de  dubte, el llibre del nostre veí Eduardo Vicente (1), El Putxet i el Farró, de la col.lecció Carnet de Voyage que publica l'Ajuntament de Barcelona.

I no és gens estrany. Pàgina a pàgina, i a partir d'uns dibuixos d'estil molt personal, l'autor ens fa recórrer el barri i ens el fa veure amb uns ulls nous. La selecció de llocs i de punts de vista combina els indrets més emblemàtics amb una tria molt personal. Els textos, mínims i eficients, aporten idees suggerents. A mi m'agrada especialment  quan obra el llibre amb una visió del edifici de l'Antiga Berlitz School i el presenta com "la proa del barri".




Aquell dia de Sant Jordi vaig conèixer a l'autor, que signava llibres per tothom que ho volia, i vaig quedar amb ell per parlar més a poc a poc del procés de creació, de l'obra, del barri i de mil coses més.



Ens vam trobar a l'Espiga del Farró, un dels primers matins calorosos de l'any i la conversa va sorgir de manera molt fàcil.

Com molts dels que practiquem aquest esport de "l'envelliment actiu", l'Eduardo Vicente en deixar la feina va donar un gir a la seva vida i es va construir una nova identitat: la d' urban sketcher

- De petit tenia una gran afició a dibuixar i a pintar, però mentre vaig treballar això només ho podia fer a les vacances. Me'n anava a la Molina i allà dibuixava paisatges de muntanya. Quan em vaig jubilar aquesta afició hem va anar estirant cada vegada més.

Però l'Eduardo és una persona animosa i sociable i no li agrada fer les coses sol. Així que aviat va trobar amb qui compartir la seva afició. Soci del Reial Centre Artístic, on gairebé cada dia va a dibuixar una estona, i de la Colla dels Dimecres de l'Agrupació d'Aquarel.listes de Catalunya que cada setmana fan una sortida per dibuixar els diferents barris de la ciutat, l'Eduardo  no para. I entre dibuix i dibuix aprofita per fer amics i xerrar de tot i de res.

I així va ser com el van invitar a participar en l' Urban Sketcher Spain i va entrar a formar part d'aquesta moguda internacional liderada per en Gabriel Campanario, un noi d' Hospitalet afincat a Seattle, que manté un web molt interessant i cada any publica un llibre amb dibuixants de ciutats de tot el mon. L'Eduardo va participar en el llibre del 2012:  The Art of Urban Sketching: Drawing On Location Around The Word. 

El manifest dels Urban Sketchers és tant interessant que no em resisteixo a copiar-lo. 
  1. "Dibujamos "in situ", a cubierto o al aire libre, capturando directamente lo que observamos. 
  2. Nuestros dibujos cuentan la historia de nuestro entorno, de los lugares donde vivimos y donde viajamos. 
  3. Al dibujar documentamos un lugar y un momento determinado 
  4. Somos fieles a las escenas que presenciamos. 
  5. Celebramos la diversidad de estilos de dibujo y utilizamos cualquier tipo de herramientas y soporte. 
  6. Nos ayudamos mútuamente y dibujamos en grupo. 
  7. Compartimos nuestros dibujos en internet. 
  8. Mostramos el mundo, dibujo a dibujo."
I així és com dibuixa l' Eduardo. A peu dret davant del lloc la majoria de les vegades. Amb una sofisticada tècnica per aguantar amb una sola mà el quadern i tots els instruments.



La seva tècnica és molt personal; un dibuix aquarel.lat. Ès a dir que primer fa el dibuix amb tinta xina, utilitzant una ploma estil.logràfica xinesa que té una punta especial i immediatament l'acoloreix amb aquarel.les.

 - La primera idea del llibre El Putxet i El Farró era fer-lo centrat en el retrat dels artistes que hi han viscut em diu. 

De fet hi trobem els retrats d'Antoni Tàpies i de Josep Amat. Però a poc a poc aquesta primera idea es va anar transformant. 

- El llibre no pretén recuperar el que queda del paradís perdut, sinó documentar els carrers tal com són ara, amb els seu passat i el seu present.

Per l'Eduardo el Farró és un barri aïllat i és precisament aquest aïllament el que li ha permès mantenir el seu esperit de poble dins de la ciutat, la seva tranquil.litat. 

- Això es veu als dibuixos. Als meus dibuixos hi ha molt poca gent i això no és perquè jo ho triï. És perquè en aquell moment no hi passava ningú.

De projectes en té molts. Segueix dibuixant incansable, sol o en grup en les skechcrawl per Barcelona que convoca cada 3 mesos l'associació. Encara li ronda pel cap el projecte sobre els grans artistes del barri; a l'estiu vol dibuixar la muntanya; i té una il.lusió: fer una exposició al barri amb els originals del llibre El Putxet i El Farró. 

Esperem que ho aconsegueixi i així ho gaudirem tots.

FONS:

(1) http://acuarelis.blogspot.com.es, es el blog personal de Eduardo Vicente on podeu veure moltes de les seves obres.

diumenge, 6 de juliol de 2014

Vil.la Urània 2: El Projecte Complex d'Equipaments

Al primer capítol d'aquesta sèrie - Vil.la Urània 1: Un gran projecte pel barri - ens vam quedar en la resolució del concurs que es va fer el novembre del 2013. Avui coneixerem el projecte guanyador.  



La il.lusió guanya el concurs

El projecte guanyador, signat per SUMO + Yolanda Olmos, porta per títol Il.lusió, un terme que expressa molt be les relacions del barri amb l'equipament i, a la vegada, juga amb les contradiccions entre els requeriments del concurs i les reduïdes dimensions de l'espai del que es disposa.

La manca absoluta d'equipaments al Farró fa que a aquests complex se li demanin moltes prestacions. Un casal d'avis, un espai per joves, una ludoteca, un centre cívic, una gran sala polivalent. No volem renunciar al jardí, que esdevindrà l'únic jardí públic del barri i, sobre tot, no volem renunciar a la memòria de Comes i Solà, a la seva casa i al seu compromís amb la difusió científica.

L'exercici de il.lusionisme que ens proposen els arquitectes és construir un gran edifici d'equipaments al solar Saragossa 31 i fer-lo desparèixer de la vista estenent el jardí de la Vil.la Urània per la paret mitgera.



El projecte recull els usos que havien estat definits pel grup de treball: conserva l'entrada pel carrer Saragossa, proposa espais en vertical per a tots els equipaments i  conté una gran sala polivalent.

El Casal per la Gent Gran és a la planta baixa i planta 1, La Ludoteca Infantil a la planta 2, el Casal de Joves a la planta 3, el Centre Cívic a plantes 4, 5 i 6. A la planta soterrani i haurà l' espai polivalent amb entrada independent.




La Vil.la Urània es conserva i es destina a  un espai didàctic dedicat a la memòria de Comas i Solà i a la difusió del coneixement científic.

Els projectes finalistes 

Sense trair el secret de les deliberacions del jurat, en Jaume Baches, president de l'Associació de Veïns i Comissió de Festes que va formar part del jurat del concurs, comenta que els projectes finalistes eren tots interessants, però al final el guanyador es va imposar, segurament per la lluminositat i obertura que li dona el jardí vertical, que s'enfila per una paret mitgera oberta i fragmentada. Els que tingueu curiositat els podeu comparar.

El  projecte situat en segon lloc és el de l' estudi Territori 24, i situa la façana principal a la Via Augusta.




El tercer lloc va ser pel projecte de Roldan i Berenguer, amb façana i jardí vertical al carrer Saragossa


Finalment en quarta posició tenim el projecte de Data EA del que podem veure la façana de la Via Augusta.


Com  veieu aquests projectes tenen moltes coses en comú determinades pels requeriments del concurs i la situació urbanística dels solars. 

Un aspecte important és que en tots els projectes és té una cura especial per les condicions de manteniment, sostenibilitat i eficiència energètica. 

I ara... cap a la costrucció

Ja tenim projecte. Ja ens hi veiem quedant amb els amics, portant els nens a la ludoteca i assistint a actes i activitats culturals. Quan falta per que això sigui una realitat?

Segons la M Antonia Rigat, Consellera Minicipal de CiU que s'encarrega de les coses del barri, el procés continua amb la licitació de l'obra, però abans cal fer alguna una requalificació del terreny que no tenia la destinació d'equipament i això és el que enlenteix el procés.

- De tota manera - em diu la Maria Antonia - el nostre compromís és començar l'obra dins del present mandat i això vol dir que posarem la primera pedra a principis del 2015.

La Transformació de l'actual Vil.la Urània

Per veure com tot això va succeint, i a quin ritme, els autors del projecte proposen una web en la que aniran fent un seguiment gràfic de la transformació de  l'actual Vil.la Urània. Si la visiteu veureu que el que ara hi ha és un plantejament estèticament molt atractiu del que representa el punt zero de la transformació.

Un punt zero que es va iniciar al gener del 2014 i que no ha avançat gens. I ens fa molta il.lusió aquest projecte, és veritat. I tenim pressa. Per què el Farró és un barri sense equipaments, sense jardins, sense escola bressol pública, sense un teatre. Així que esperem que això no falli i que puguem anar donant bones notícies de com es van desenvolupant les obres.

Mentre tant seria bo plantejar-nos qui va ser Comas i Solà i si li hauria agradat aquest projecte. Això és el que farem al següent capítol d'aquesta sèrie de posts.