divendres, 20 de juny de 2014

DOCfield>14 a la plaça Sant Joaquim

Segons diuen els filòsofs de la cultura, als nostres dies s'està produint un canvi en la manera de pensar que només és comparable al salt que va fer la humanitat quan, a l'antiga Grecia, es va passar de l'escriptura conceptual, basada en icones, a l'escriptura basada en signes que expressen sons.

Aquest darrer tipus d'escriptura ha configurat al llarg dels segles, la nostra manera de pensar i per tant la nostra cultura i el nostre cervell. 

Però avui això s'ha trencat i les noves generacions escriuen, i per tant pensen, en imatges. No, no es veritat. El salt és encara més gran: escriuen, pensen, es commouen i ens commouen en multimèdia, una màgica barreja d'imatges, paraules i sons que ens podem enviar els uns als altres a la velocitat de la llum.


I això és va fer palès ahir, un dels primers vespres d'estiu, en un ambient que preludiava la revetlla, a la presentació de DOCfield>14 a la placeta Sant Joaquim.



DOCfield>14 Fotografia documental Barcelona és la segona edició d'un festival internacional que vol mostrar i promoure el valor social de la fotografia documental. 

De maig a juliol, el festival omple la ciutat de mostres i activitats, una de les quals, DOCfield>14 al carrer és la que els ha portat al Farró amb una espectacular "mise en scene". Feia el seu efecte veure la immensa pantalla inflable ancorada als bancs de la placeta!

I com és que heu escollit aquesta plaça?-  li vaig preguntar a l'organitzadora.  I amb una mirada de complicitat em va respondre: - És que jo vaig viure un temps molt a prop d'aquí i estic enamorada d'aquest barri.

El contingut de la mostra no crec que defraudés ningú. Els desnonaments, l'atur, la guerra, les mil cares miserables del nostre món injust, van anar centellejant a la pantalla. Crits de llum en la fosca. 

Sempre em sorprèn la nostra capacitat per transformar l'horror en art. Un art que serveix a la denuncia. Que serveix per dir "las barbaras, terribles, amorosas crueldades"

Son palabras que todos repetimos sintiendo 
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado. 
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre. 
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.(1)





Però ara ja no són només paraules. Són paraules i imatges i músiques i silencis. I volen més que mai.


 (1) Gabriel Celaya. La poesia es un arma cargada de futuro

dimecres, 4 de juny de 2014

Alumbrando hasta el amanecer


Aquest mes -quin desastre..- s’ha espatllat el link de l’enquesta i hem perdut els resultats. Quan això va passar n’hi havia uns 9 o 10 i, pel que jo recordo, pràcticament totes les respostes eren encertades: el carrer Saragossa és l'únic del barri que conserva els fanals modernistes.

La historia de l’enllumenat de les ciutat és d’allò més interessant. Especialment per la basarda que ens fa als urbanites d’avui imaginar una ciutat completament a les fosques. Tanmateix així va ser durant molt temps.

Fins al S. XVII no es produeix una il·luminació regular de la via pública a base de llanternes que eren fanals de vidre amb espelmes a l’interior. Solien situar-se a les finestres dels habitatges i eren els mateixos veïns els encarregats d’encendre-les, apagar-les i subministrar les espelmes necessàries. Es tractava dons d’un enllumenat de la via pública de caràcter privat.

A principis del S. XVIII comencen a aparèixer llanternes que es pengen de les façanes amb politges i cordes, i cap a mitjans de segle es canvien les espelmes per llums d’oli potenciats amb reflectors. En aquestes dates també comença el costum de penjar els fanals a uns 5 metres d’altura, suspesos amb cordes al mig del carrer.

Un segle més endavant és quan la il·luminació fa un gran salt endavant amb l’enllumenat amb gas. A Barcelona aquest s’inicia el 1842, amb la substitució de l’enllumenat d’oli que hi havia a Les Rambles per 53 fanals de gas (1).  El Diario de Barcelona d’aquell dia ( 3 de novembre del 1842) se’n feia ressò dient:

Las calles de Barcelona han estado cuajadas de gente. Al anochecer La Rambla ha aparecido alumbrada por la primera vez por el gas y el resplandor de los candelabros daba a este paseo el aspecto de una iluminación de fiesta.”

Però xarxa de gas encarà trigarà a estendre’s més enllà de l’eixample, especialment pel cost que el gas suposava per l’Ajuntament.

Els municipis del Pla, com Gracia o Sant Martí de Provençals, amb una forta empenta industrial ho tenen més fàcil perquè la demanda de les fàbriques fa més rentables les instal·lacions.
Però en el cas dels municipis residencials com Sant Gervasi la cosa és més difícil perquè la demanda privada és molt feble. Tanmateix  el 1866,
l’Ajuntament de Sant Gervasi acorda  substituir els fanals d’oli  per fanals de gas i en col.loca 176;  64 a la Bonanova,
 38 a  Lledó i 74 al Putxet. (2)
El nombre de fanals, així com el nombre de dies i hores en que aquests s’encenien era una conquista que els veïns es guanyaven pam a pam. N’he trobant dos exemples referits a Sant Gervasi molt il.lustratius.

El 2 d’agost del 1898, es a dir, només un any després de l’annexió, uns veïns inicien un expedient al Negociado de Fomento del Ajuntament de Barcelona (3)…..

“sobre las condiciones en que viene prestándose el alumbrado público por gas en los pueblos agregados a esta ciudad, resultando que  mientras en Gracia, S. Martin de Provençals, Las Corts, San Andrés del Palomar y Sans todo o parte del material alumbra hasta el amanecer en San Gervasi de Cassoles se apagan parte de los faroles a las diez o las once de la noche, según los meses, y los restantes a las dos de la madrugada…. “

Es curiós constatar la diligencia amb que aquest expedient passa per les informacions de diferents tècnic fins que el mateix 25 d’agost “el Ingeniero Jefe de Inspeccions Indústrial” informa de l’acord municipal del dia 19 d’agost  de que:

las 241 farolas existentes en la barriada, que fue pueblo de Sant Gervasi de Cassoles continúen alumbrado hasta el amanecer”.

Al mateix any, molt a prop del Farró, Enrique Casas, veí del carrer Brusi, presenta una instancia per demanar la col·locació d’un fanal entre el carrer del Carril i el de Sant Eusebi (4)….

que se halla falto del alumbrado correspondiente, quedando el centro de dicho trozo de calle completamente a oscuras en prejuicio de la moral y de la seguridad de los transeúntes y vecinos, como lo demuestra que en menos de un mes hayan sido asaltadas tres veces las tapias de los jardines por malhechores amparados por la falta de alumbrado”

Els fanals que avui veiem al carrer Saragossa hi van ser col·locats el 1912 corresponent ja a una ampliació de l’enllumenat que va afectar a tot el Pla.

Es tracta d’un fanal de ferro fos, molt comú, de disseny de inspiració francesa, que es defineix com a Fanal Mural amb globus penjat coronat (5). En el seu disseny cal destacar l’harmònica estructura de l’escaira amb la que s’agafa a la paret, sovint a l’alçada del primer pis; la corona que llueix al cim del globus i l’escut de la ciutat a l’anella. Aquest mateix tipus de fanal el podem veure al carrer Gran de Gracia, i al  carrer Princesa.
El mateix model de globus s’utilitzava com a base pels models amb dos i tres globus penjats que enllumenaven carrers més principals.
Fanals de la Plaça Sant Jaume


Amb el temps els fanals van ser adaptats per l'electricitat però aquest va ser un procès molt llarg. Jo encara recordo la figura del fanaler que engegava el gas, així que això debia durar fins als anys cincuanta.


FONTS:

(1)         Arroyo Huguet, m., La industria del gas a Barcelona 1841-1933, Ed. Serbal, 1996, Barcelona
(2)       Arisa, J., Apunt i records per a la història del barri: el carrer Saragossa, A: Coses del Farrò, n 1, Sant Josrdi 2014, AVV i Comissió de Festes del Barri del Farró i col.laboradors.
(3)         Comissions de Fomento. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Años 1898-99, Expediente  nº 2727
(4)         Comissions de Fomento. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Años 1898-99, Expediente nº 2805

(5)         Garcia, M., Els fanals de gas, nostalgia d’una Barcelona pretèrita, Catalana de Gas y Electricidad 1976