Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

30.4.24

Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada 8. La Plaça Gal·la Placídia i el naixement de la Riera d'en Malla

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 








Ens dirigim cap a la parada final d’aquest itinerari, a la plaça Gal·la Placídia, molt a prop d’on la riera de Sant Gervasi desapareix i porta les seves aigües a la riera d’en Malla. 

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

La Proa del Farró

Molta gent pensa que aquest vèrtex tan particular que tanca el barri i que l’Eduardo Vicente va anomenat “la proa del Farró”, està format per la confluència entre la riera de Sant Gervasi i la riera de Cassoles, però això no és així.

La proa del Farró

El vertex del triangle farronenc està format en realitat per la riera de Cassoles i l’antic carrer Carril, avui Via Augusta, definit pel pas del ferrocarril, que no arribaria a ser un veritable carrer fins al 1931[1].

Mapa parcel·lari de 1931 on podeu veure el curs de la riera de Sant Gervasi que arriba a l’explanada anomenada La Creu Trencada una mica mes amunt del carrer Marià Cubí

La Creu Trencada

La riera de Sant Gervasi, com podem, veure al mapa, sortia a la Creu Trencada una mica més avall, a prop del carrer Maria Cubí, on s’hi va fer un embornal que intentava canalitzar l’aigua en temps de grans avingudes.

Col·lector d’aigües de la Riera de Sant Gervasi just abans d’arribar a la plaça Gal·la Placídia, prop del carrer Marià Cubí, l’any 1932. Font: Club Excursionista de Gràcia i AMDG.

Gairebé al mateix lloc on hi hagué l’embornal avui hi ha l’entrada a l’estació el ferrocarrils.


El gran espai anomenat la Creu Trencada o de la Creu de l’Olla des de temps immemorials[2], era una zona d’aiguabarreig on confluïen les aigües i els sediments que arrossegaven la riera de Sant Gervasi i la riera de Cassoles i allà s’organitzaven en dues surgències cap al mar; una que anava cap a ponent i que suposava l’inici de la riera d’en Malla i una segona, la riera de Sant Miquel, que aniria més a l'est, a trobar la zona de l’actual passeig de Gràcia.

Antigament aquest indret era també un encreuament de camins d’origen romà: el que passava per l’actual Travessera creuant tot el pla de Barcelona, i el que anava de Barcelona a Sant Cugat i que utilitzava durant un bon tram el curs de la riera de Cassoles..

El seu nom prové d’una antiga creu de terme les restes de la qual es van trobar al fer unes obres a la placeta que hi havia al davant de l’estació del ferrocarril.[3].

Basament de la creu de terme trobada el 1930 i 
publicada a l’article de Josep Barrillon

Durant molt temps, aquest descampat fronterer entre Gràcia i Sant Gervasi, creuat per rieres i camins, va ser utilitzat pels tractants de bestiar per tenir-hi els seus corrals. Des de que es va inaugurar el ferrocarril i l’estació de Gràcia (1863) estava destinat a adquirir una centralitat que, segurament degut a les dificultats que suposaven les rieres, es va fer esperar encara molts anys. Durant molt temps va ser el lloc on es muntaven les fires i els envelats de les Festes Majors de Gràcia.

Aloma, aquella noieta, mig meuca, mig criatura, amb la que Mercé Rodoreda va escandalitzar a tothom, s'hi va passajar a principis dels anys trenta.

Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.


A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets
 que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.” (4)

 


Fira de les festes de Gràcia a la Plaça Gal·la Placídia. 1940

El difícil trajecte de l’estació de Gràcia al senyorial carrer Regàs

Hi ha una història molt divertida, de finals del S.XIX, que il·lustra molt bé com en devia ser de difícil transitar per aquest lloc ple de fang, d’aigua i de tota mena de desferres. 

La riera quedava als darreres de les cases que tenien la seva façana al carrer Regàs i el seu jardí posterior a la riera. Dons be, el 1891 en Ròmul Bosch i Alsina ja era un pròsper navilier que senyorejava el comerç amb Cuba. Havia fundat les Companyies Crèdit i Docks i la Naviera Pinillos (1884) i estava començant a pensar en la casa que l’aquitecte Banaventura Bassegoda li faria a la plaça Catalunya (1892). Mentrestant el prohom vivia a una torre que tenia al carrer Regàs nº8 i cada dia, de bon matí, havia de travessar la pols o el fangar de la Creu Trencada per agafar el tren i anar a treballar.

Amb tants negocis l’home treballava de valent i havia de tornar a casa, també amb el ferrocarril, “a altas hores de la noche” i tornar a travessar el maleit fangar, cosa encara més greu, perquè a aquelles hores posava en risc la seva seguretat personal. Ja sabeu: a la riera no s’hi troba res de bo.

Així que sol·licita permís a l’ajuntament per construir, pel seu compte, un pont de ferro, amb les seves baranetes i les seves portes d’entrada i sortida, que el portin directament de l’estació al jardí de la seva propietat.

El millor del cas és que l’alcalde de Sant Gervasi li diu que si, que si, que ja ho pot fer. Tu diràs: qualsevol li diu que no a un senyor tan resolut. Això si, que miri de no embussar la riera[5].


El darrer vestigi del pas de la riera de Sant Gervasi

Entre les façanes dels números 25 i 28 de la plaça actual hi veiem el darrer vestigi certament espectacular del recorregut de la riera.

Parcel·la sense construir a la Plaça Gal·la Placídia

En una zona d’alta edificabilitat encara queda una parcel·la sense construir i que ens permet veure els darreres d’un edifici que té la seva façana al carrer Regàs. 

Si ens hi fixem be, darrera de la tanca blanca que dona a Gal·la Placídia, podem veure que la parcel.la està travessada per un mur. Es tracta del mur de contenció de la riera que resseguia els límits posteriors de les cases del carrer Regàs, abans que es construïssin els edificis que ara tenen façana a Gal·la Placídia, entre ells l’edifici d’Autopistes que fa cantó amb la Travessera.

La presència d’aquest mur de contenció i la imatge de l'embornal ens parlen de la lluita aferrissada que ha mantingut la ciutat contra la xarxa fluvial. En una zona geogràfica on la sequera estival sol seguir-se de pluges torrencials a la tardor, la ciutat ha hagut de defensar-se dels aiguats amb un seguit interminable d’obres per la construcció de col·lectors, clavegueres, pous de registre, embornals i de tota mena de murs de protecció, canalització i desviament; una lluita que no s’ha acabat de resoldre fins fa pocs anys.

La plaça Gal·la Placídia: Gràcia o Sant Gervasi?

Rememorant la centralitat del lloc a l’època romana, quan finalment el 1917 es va fer el primer pla d’urbanització, se li va donar el nom de plaça Gal.la Pacídia[6], una plaça a cavall entre Gràcia i Sant Gervasi.

Malgrat la ubicació de la creu de terme permet dir a Josep Barrillon que l’estació de Gràcia estava construïda en territori de Sant Gervasi sembla que això en època moderna no era així. Segons Carreras Candi en aquesta zona la riera de Sant Gervasi perdia la seva condició de divisòria perquè el 1859 Gràcia s’havia annexionat els camps d’en Tuset que s’estenien per la Travessera fins on ara hi el carrer que porta aquest nom. Carreres diu:

“En assolir Gràcia la seva autonomia municipal el 1859 es van segregar 30 o 40 mojades dels Josepets i del camp d’En Tuset que perdé Sant Gervasi”

Aquest autor considera que, seguint els darreres de les cases del carrer Regàs, la riera de Sant Gervasi seguia fins creuar la Travessera per desviar-se cap a l’anomenat camp d’en Tuset, on neixia la riera d’en Malla[7]. D’allí les aigües prosseguien el seu curs per entre els carrers d’un Eixample encara en construcció. 

La plaça Gal·la Placídia a inicis dels anys seixanta.[8] A la banda superior esquerra podem veure la diagonal que aboca al embornar i que acaba al davant d’un edifici d’una sola planta on hi hagué, fins fa poc, els “caballitus” El Caspolino. Més avall, al costat del gran solar buit on es construirà l’edifici d’autopistes, i veiem el petit solar travessat en diagonal pel mur de contenció de la riera.

I aquí ens acomiadem d’aquest itinerari que ens ha portat a explorar els vestigis que ens queden de la riera de Sant Gervasi, una de les 115 que conformen la densa xarxa fluvial del Pla de Barcelona, avui amagades sota la crosta grisa de la ciutat.


Distribució detallada dels principals torrents i rieres a mitjans del segle XIX 
del Llobregat al Besòs. Ferran Colombo.[9]



Notes

[1] El 1925 es va aprovar un projecte de conversió de la via del ferrocarril de Sarrià en carrer i a partir del 1928 s’inicià el soterrament de les vies que donarà pas el 1931 al naixement de la Via Augusta.

[2] Carreres Candi el cita com a documentat el 1645. Carreres Candi, F.,1910, Geografia General de Catalunya, Vol. 6, La ciutat de Barcelona, Albert Martin, Barcelona, pag. 959

[3] Barrillon, J., 1930, La Creu Trencada, Mai enrera. Butlletí del Centre Excursionista de Gràcia, agost, nº 67, pag. 104

(4) Rodoreda, Mercè: Aloma, Edicions 62, Barcelona, 1978.


[6] Segurament l’elecció del lloc va tenir també la influència de l’estrena al Liceu el 1914 de òpera Gal·la Placídia, basada en el drama que Àngel Guimerà havia escrit sobre la història d’aquesta princesa i que Jaume Pahissa havia musicat. Gal·la Placídia va ser una princesa romana, filla de l’emperador Teodosi que va ser feta presonera dels visigots per Alarico i, un cop aquest mort, es va casar amb Ataulf, el seu successor, que va tenir la seva cort a Barcino durant un temps. La nostra amiga Elvira Farreras va investigar sobre ella i va escriure “Gal·la, la reina trista de Barcelona”.

[7] Carreres Candi, F. 1910, ob. cit., pag. 988

[8] Fotografia aeria del Fons Angelini, publicada a MESTRES, J., 2018, La Plaça Gal·la Placídia, El Jardí, 21 de maig. 

[9] COLOMBO, F. i GAVILAN, F., 2022, Rieres i torrents del Pla de Barcelona: alguns vestigis a la ciutat moderna, A: VILÀ, M. (coord.), 2022, Geologia de la ciutat de Barcelona. Coneixements, condicionants i aprofitaments d’una zona urbana complexa, Col·lecció Monografíes Tècniques, 11, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, pag.,131

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  




14.4.24

Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada nº 7 : De Guillem Tell al passatge Laforja

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 









Sortim del Farró travesant el carrer Guillem Tell pel lloc on hi havia hagut un pont per sota del qual passava la riera. Aquest pont suportava les vies del tamvia 17 que venint del carrer Aribau i de la plaça Molina, entrava al Farró per Guillem Tell per girar Saragosa amunt. 

En aquest tram de l'itinerari travessarem Can Regàs i arribarem fins a un curiòs passatge. Farem el camí seguint la llera de la riera per no perdren's cap pista del seu pas.

                          Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Des de la xurreria la riera es perllonga fins el carrer Lincoln, al davant de la cruïlla amb el carrer Matilde Diaz. Aquí també la forma irregular en l’aprofitament de l’espai ens dona compte del pas de la riera.

Discontinuïtat en les façanes del carrer Lincoln, a l’alçada de Matilde Diaz.


Can Regàs i la finca dels España

A partir d’aquest punt la riera es separa definitivament del carrer Balmes per travessar la finca de can Regàs, antiga propietat del la família España. 

La cantonada de Lincoln amb el carrer Matilde Díez ens pot ajudar a situar-nos millor. Aquest carrer tan curtet va ser obert des de Saragossa a la riera quan el carrer Lincoln encara no existia. (Matilde Díez: L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs) (1).


Can Regàs era una gran propietat de més de 80.000 metres quadrats, propietat de Baltasar d’España, noble i regidor perpetuo a l’ajuntament de Barcelona, que anava des de la riera de Cassoles fins a la riera de Sant Gervasi i el carrer Alfons XII; i des del carrer Guillem Tell, abans carrer Sant Josep, fins al carrer Laforja.[2]

Plànol inclòs a l'expedient: Urbanització i Plànols de Terrenys a Sant Gervasi, Relatius a Donya Francisca Orteu d'Espanya.1874. AMDSSG

Com es pot veure al plànol que acompanya l’expedient d’urbanització del 1874, la propietat estava travessada per la riera i afectada pel pas del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Més endavant ho serà per l’obertura del carrer Balmes. 

Els España eren uns grans terratinents que posseïen extenses propietats per tot el pla de Barcelona i més enllà. Però no per això deixaven d’estar atents al que passava als voltants de les seves terres al municipi de Sant Gervasi. Segurament que el “regidor perpetuo” estava al cas dels plans de construcció del ferrocarril que havia de passar per la seva finca.

Per mala sort no ho va poder veure. Va morir un any abans que, el 1863, s’inaugurés el ferrocarril amb dues estacions que havien de revaloritzar molt els seus terrenys: la de la plaça Molina en terrenys de can Regàs i, a tocar de la propietat, l’estació de Gràcia, situada al límit entre Gràcia i Sant Gervasi.

Tanmateix la seva vídua, Francesca d’Orteu, va seguir vetllant per la fortuna de la família i ràpidament posà en marxa la urbanització de la finca[3]. El 1874 presenta el pla definitiu que convertiria el camí termener que la limitava, en el carrer Sant Josep – avui Guillem Tell- i obriria dos carrers de mar a muntanya, a banda i banda de la riera, que portaran el nom dels propietaris: España pel difunt patriarca, que correspon a l’actual carrer Lincoln; i Orteu, per la seva dona, carrer que posteriorment desapareixerà amb l’obertura de Balmes.

Al plànol podem veure que l’antiga casa de can Regàs estava situada entre el carrer del Preso[4] – actual Madrazo- i La Forja, probablement a l’alçada de l’actual número 12 de Lincoln, en una gran parcel·la que arribava fins a la riera. El projecte d’obertura del carrer parteix aquesta parcel·la pel mig i deixa la façana de la casa alineada amb el carrer España.

Es interesant observar la presencia de la riera en els perfils que acompanyen al plànol. 



En el perfil del carrer Espanya podem veure el pronunciat pendent que correspon a la llera. 


El carrer Riera de Sant Gervasi 

Arribem fins on Lincoln aboca al carrer Laforja i una mica a la dreta trobarem un dels vestigis més clars del pas de la riera. Al costat del número 9 del carrer hi ha un passatge, avui privat, on veiem el rètol del taller Auto-reparació J. Ferré.


En aquest passatge hi hagué durant molts anys una placa de les que s’utilitzen per indicar el nom del carrer que deia: Riera de San Gervasio. 

Placa situada a l’inici del passatge que surt del carrer Laforja, 9. Foto Pep Arisa, 1996


A sobre la porta podeu veure les marques de l’antiga placa arrencada. Foto A. Vilarrasa 2021.

L’existència d’aquesta placa ens faria sospitar que, almenys en algun període de temps, la riera havia tingut categoria de carrer. Segons ens han comentat el veïns el passatge va funcionar com a carrer durant molts anys. Hi havia diferents establiments que tenien porta a l’actual passatge. Això es pot veure en l’estructura de l’edifici de Lajorja 9, ja que la paret que dona al passatge no és una mitgera, sinó que presenta portes i finestres. 

Aspecte actual del passatge

On ara hi ha el taller hi havia hagut una vaqueria amb porta al carrer de la Riera. Un d’aquests establiments era un barber que diuen que quan es va jubilar es va endur la placa del carrer com a record [5]

En Josep Ferré encara conserva al seu taller aquesta argolla que s’utilitzava per fermar els animals a la vaqueria que hi hagué on ara hi ha el taller

El pendent d'aquest passatge arriba quasi al 7%, més del doble del 3% que es considera normal al Pla de Barcelona. Aixó ens fa pensar que el pendent fos modificat per ajudar a canalitzar les aigues cap a l'embornal que veurem més endavant.

Estem quasi arribant al punt on les aigues de la riera de Sant Gervasi abocaran al naixement de la riera de'n Malla. A la propera entrada veurem on passa això.

Continuarà

Notes


[2] PORTAVELLA, J., 2010, Els carres de Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, p.24.

[3] Els dos plans d’urbanització daten del 1867 i del 1874

[4] Aquest carrer, avui anomenat dels Madrazo, es va dir originàriament carrer “Progreso”, però al plànol se’l anomena “calle del Preso”. També es curiós observar com al carrer Alfons XII se’l anomena Calle del Colegio en referencia al “Colegio Carreras” que estava al costat d'on es va situar l’estació de la plaça Molina.

[5] Tot i que aquest “carrer de la riera” no consta en els nomenclàtors de carrers de la ciutat, l’hem trobat en diferents expedients. En alguns s’utilitza el nom genèric de carrer de la riera com a terme per delimitar un territori, barrejat amb noms d’altres carrers de la zona. En altres es parla específicament del “carrer Riera San Gervasi”. Presentem aquí alguns exemples d’aquest segon cas: al 1902 la Societat El Tibidabo demana permís per enllumenar diferents carrers de Sant Gervasi, entre ells el carrer Riera de Sant Gervasi. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 12, Núm. 1316 (10 set. 1902) Ed. Vespre, pag. 2); el 1922 l’Ajuntament dona permís per enrunar dues cases emplaçades als carrers Alfons XII i Riera de Sant Gervasi ( Gaceta municipal de Barcelona: Any 09, Núm. 14 (5 oct. 1922); també el 1922 es parla del carrer Riera de Sant Gervasi com a un dels afectats per l’acabament de la xarxa de clavegueram. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 32, Núm. 8275 (30 set. 1922) Ed. Vespre pag. 9) Finalment com a dada curiosa hem trobat el carrer Riera de Sant Gervasi al padró d’habitants de Sant Gervasi del 1895, on consten els habitants de només dos edificis: el número 1, amb un sol habitatge i el número dos amb baixos 1º, 2º i 3º; primer pis amb 1º i 2º porta.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

29.3.24

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada número 6. Del carrer Francolí a Balmes cantonada Guillem Tell

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 


Ens dirigim cap a la cantonada de Balmes amb Guillem Tell. Per arribar-hi recorrerem un dels trams més tortuosos de la llera de la riera, definit per dos grans meandres que ocasionaven un gran solc.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Del carrer Francolí al xamfrà del carrer Santjoanistes

Baixant pel carrer Sant Guillem, només una mica més avall, ens aturarem davant de la torre dels Marquesos de Julià, avui Escola Poeta Foix, per situar-nos en un punt on la trama urbana ha canviat molt. 

A: les 8 cases de Salvador Sallares; B la torre dels marquesos de Julià; C el xamfrà La Gleva-Santjoanistes; D la casa del Cònsol

Si observeu el mapa veureu que el carrer Sant Guillem s’acaba en un punt on conflueixen el curs de la riera, molt ampliat per efecte del meandre; un carreró avui desaparegut que recorria la finca dels Julià en direcció a Balmes i seguia més enllà, i que apareix a la documentació amb el nom genèric de carrer de la riera; i un vial que avança en diagonal i que no és altre que la terminació del carrer Farró – avui Santjoanistes-, que, a l’alçada del carrer La Gleva, es desviava formant un àngle de 45º, trencant la forma ortogonal del plano del barri.

Seguim avall, creuant la finca dels marquesos de Julià. A partir del 1929 els Julià també van parcel·lant els seus terrenys per edificar blocs de pisos. Tanmateix la historia d’aquesta família es força complicada. Les negociacions amb l’ajuntament s’allarguen en el temps i arriben fins a la guerra civil. El 1936 el cap de casa, Camilo Julià i Vilar, segon marquès de Julià, és detingut i assassinat per les milícies de la FAI. A la postguerra els nombrosos hereus, alguns exiliats i casats a l’estranger, segueixen les negociacions amb l’ajuntament, però la utilització de la torre com a escola i la defensa que en fa el veïnat, impedirà que vagi a terra i que es parcel·li tota la finca.[1]

La torre dels marquesos de Julià i el soterrament de la riera a l’alçada de la Plaça Molina. 1929. Fons Cuyàs. ICGC

Caminant pel mateix curs de la riera, pel tram encara inexistent del carrer Sant Guillem i pel també inexistent tram del carrer Santjoanistes arribem al xamfrà amb el carrer La Gleva. 

Xamfrà entre Santjoanistes i La Gleva.

La presencia de la riera en aquesta zona la tenim documentada des de molt antic. Sabem, per exemple, que el 1856 Francesc Carbonell, propietari de la fàbrica de filats que hi hagué al solar on després es construiria el convent de les monges Santjoanistes – cantonada nord de la confluència entre Saragossa i Santjoanistes –, va sol·licitar permís a l’Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles per fer una claveguera que anés pel carrer Farró fins a la riera i per construir allí un pou on poder abocar les aigües sobrants de la fàbrica.[2]

Aquest és un xamfrà únic en tota la trama urbana del barri que ens parla d’aquesta diagonal que sortia des d'aquí cap a la riera. Sembla ser que on ara hi ha la botiga de labors hi havia hagut una taverna on també es llogaven carretons de mà.

Més o menys on ara hi ha la cafeteria, hi havia La casa del cònsol. En aquest post en Pep Arisa ens va explicar els amors entre Josep Pla i l’Adi Enberg, la filla del cònsol de Dinamarca, però en aquest cas el que ens interessa observar és com la tanca que recorre la banda sud del carrer Santjoanistes està molt més elevada que el jardí i la casa.

La casa del cònsol. Arxiu familiar Arisa

El mateix Pep recorda que les cases de la seva família tenien la façana a la diagonal del carrer Santjoanistes i els patis del darrera al carrer La Gleva. Els patis estaven a uns 3 o 4 m. per sota del nivell del carrer La Gleva.

“Per salvar aquest desnivell hi havia una escala que servia per pujar fins a la porta del darrera de la casa, la que donava a La Gleva i que després, fent un gir, continuava fins el terrat on hi havia una torratxa amb els dipòsits d'aigua i el colomar. La riera devia passar pel darrera d'aquesta casa a un nivell més baix encarà. 

A casa havia sentit a dir que, fins i tot, en alguna forta rierada l'aigua havia arribat a entrar, carrer avall, per la porta de la casa del carrer Farró i arribar fins al pati del darrera. En època de forts aiguats recordo que els avis explicaven que havien passat la nit en vetlla, amb unes fustes que tenien ja preparades per posar a la portà, vigilant el nivell de la llera”.[3]

Podem observar que des del carrer Saragossa el terreny va fent un pendent suau fins on ara hi ha Balmes, que és on hi havia el meandre. El passatge Sant Felip fa el mateix pendent. 

El 1940 el carrer Santjoanistes es prolonga fins al carrer Balmes, abandonant l’antiga diagonal. Posteriorment, ja cap als anys 50, es cobreix definitivament la riera i el carrer Sant Guillem es continua fins a Santjoanistes completant així la forma que té el plànol actual.[4]


Del carrer Santjoanistes al carrer Guillem Tell

Seguirem pel carrer Lincoln avall, per retrobar el tercer gran meandre. Ens aturarem davant de la casa del carrer Lincoln 53. Aquesta casa, construïda sobre una parcel·la triangular, té una estructura ben curiosa. Diríeu que és un decorat de pel·lícula on, de tan estret com és l’edifici al vèrtex del triangle, la façana s’aguanta sola sense res al darrera.

Vista del carrer Lincoln i perfil de la casa del número 53

Aquesta estranya planta s’explica pel revol del tercer gran meandre de la riera, que va condicionar la forma de les parcel·les.


A: edificis que impedien la prolongació del carrer Lincoln fins a Santjoanistes

Al mapa podeu veure com la futura obertura del carrer Lincoln fins a Santjoanistes vorejava el vèrtex del meandre. Podem també observar com la banda esquerra de la riera, que correspon al Farró, està densament edificada. Al mateix vèrtex del meandre l’existència d’un grup de cases va impedir l’obertura de Lincoln fins a Santjoanistes, fins a mitjans del S.XX. 

Per contra, l’altra banda de la riera, per davant de la torre dels Julià ofereix un ampli espai sense edificar que era probablement un areny i que correspon a la gran parcel·la que avui ocupa la gasolinera.

Parcel·lari actual

Es curiós observar com el pas de la riera es fa palès encara en la forma del parcel·lari actual.

Seguim fins a la confluència de la riera amb Guillem Tell, entre Lincoln i Balmes, pel lloc on encara trobarem un altre indici del seu pas.


El petit edifici on hi ha la xurreria marca un espai balder entre dues grans parcel·les, que delata el pas de la riera.


Balmes  cantonada Guillem Tell

Arribem així a la parada número 6 que marca el final d’aquest tram de l'itinerari. Gràcies a aquesta fotografia de Josep Branguli podem veure com ha evolucionat el paissatge d'aquest lloc, identificable nomès per la presencia constant de la torre Julià.


1930. El carrer Balmes a l'alçada de Guillem Tell. J. Branguli


El proper tram d'aquest itinerari ens portarà fins a la Creu Trencada, on la riera de Sant Gervasi confluïa amb la riera de Cassoles.

[1] Vegeu més detalls d'aquesta història a Arisa, J., (2014), De la Torre d’estiueig dels marquesos de Julià a l’escola Poeta Foix, Coses del Farró, nº2, Tardor, pag. 9 

[2] Exp. 0526 AMDSSG

[3] Pep Arisa, comunicación personal

[4] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, pag. 230


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

17.3.24

Polèmica sobre el futur aspecte de la Casa Tosquella. Vols signar una petició per la modificació del projecte actual?

Araceli Vilarrasa

El novembre del 2021 el Districte de Sarrià-Sant Gervasi anunciava la compra de la casa Tosquella per rehabilitar-la i posar-hi un casal d’avis (Vegeu l’entrada La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró). Aquell va ser un dia de gran alegria per a tot el veïnat.

Dos anys després ha saltat a l’actualitat la polèmica sobre el projecte guanyador del concurs que va convocar l’Ajuntament per la seva rehabilitació i adequació al servei que s’hi vol instal·lar. 


Com serà la casa Tosquella en el futur si ningú no hi fa res?

Es tracta d’un projecte signat per l’estudi arquitectònic UTE Clara Solà-Morales i Metròmon que construeix un edifici nou de 135 m2 adossats a la paret mitgera on ara hi ha el Centre de Jardineria Putxet. L’edifici recupera les línees ondulants del modernisme i el color verd del les ceràmiques de la façana, però alça una muralla que, prenent un extraordinari protagonisme, no serveix a la recuperació de la imatge de la torre, sinó que la transforma, substitueix i invisibilitza.

Aquesta situació ha fet que un grup d’experts en patrimoni, arquitectes i historiadors, hagin presentat un escrit a l’Ajuntament sol·licitant la reconsideració i modificació del projecte. En aquest text es diu: “L’entrada amaga la Casa Tosquella per les formes cilíndriques i el volum creat impedeix el diàleg que s’hauria d’establir entre tots dos elements. Tampoc hi ha diàleg amb l’entorn de la Ronda General Mitre, la qual adquireix la seva forma actual al voltant dels anys 60-70 i l’estètica dels edificis que en ella es troben correspon a les tendències d’aquell moment. Per tant les reminiscències medievals d’aquesta entrada són una disrupció del conjunt tant modernista com urbà."

Els veins de la Plataforma Ballester, que actualment estan en fase de constituir una plataforma més àmplia que vetlli pel benestar del veins del Putxet Sud, estan d'acord amb aquesta demanda i ja n'han parlat amb la regidora Maria Eugènia Gay. Des de la seva perspectiva, la casa Tosquella hauria de ser una peça clau en el marc d'un projecte integral que, jugant amb altres elements com la pacificació de Ballester i l'escola Montessori a la Villa Angelita, avui en construcció, podrien fer d'aquest sector un punt fort per trencar l'aillament al que Mitre ha sotmès la zona durant tant temps. 

En paraules d'un dels veins impusors de la plataforma "la façana de la Casa Tosquella que dona a Mitre hauria de ser un element amigable, bonic i atractiu que convidi a traspaspassar d'una banda a l'altre de Mitre. Aixó, junt amb una continuació de la pacificació del tràfic hauria d'obrir un accès fàcil fins al parc que tornaria la vida veinal als carrers de Putxet". La imatge de muralla del projecte es contradiu amb aquesta idea.

La historiadora, Roser Diaz, experta en la història i arquitectura de la casa, ha expressat al Diari El Jardí la seva opinió. Segons ella el problema és la incoherència entre les característiques de l'espai i la funció a la que es vol dedicar. Efectivament, l’aplicació rígida de les necessitats d’un programa de casal d’avis a una torre d’estiueig de mides reduïdes i amb un extraordinari valor en l’ornamentació dels espais interiors crea dificultats de tota mena de difícil resolució. Donat que estem parlant d’una casa modernista catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) des de 1974, l’estudiosa proposa adaptar una mica les necessitats de l’equipament a la Casa i no la Casa a les necessitats del casal. 

Creació i rehabilitació en el món de l'arquitectura

Sabem que en aquest tema ens situem en una vella polèmica entre la creació arquitectònica i la sensibilitat estètica de la població del moment. A la majoria dels nostres besavis no els agradava gens el modernisme. No fa tans anys, en 2005, també es van fer molts escarafalls davant l'obra de remodelació de la plaça Lesseps signada per Albert Vilaplana, amb le seves metàfores del canal de Suez que ningú no entenia. 

En aquest cas però no estem parlant d'una obra de nova creació sino de la rehabilitació d'un be patrimonial i aixó situa el debat en una altra dimensió. Té dret el projecte de rehabilitació a ocultar i contradir l'obra que es vol conservar?

Voleu signar per la reconsideració del projecte?

La vicepresidenta de la Unión de Asociaciones de Defensa del Patrimonio Cultural y Natural, María Cruz Santos, impulsora i signant del document presentat a l’Ajuntament, ha llançat una petició a la plataforma change.org on es demana “que es reconsideri la decisió presa i es reforci el protagonisme de la Casa Tosquella des de tots els angles, especialment des de la banda de la Ronda General Mitre que és, precisament, des d’on més ciutadans la poden fruir”. Els que hi esteu d’acord la podeu signar aquí. Jo ja ho he fet.

És interessant conèixer i comparar les imatges de la resta de projectes que van concursar. En aquest link els podeu trobar. Comprovareu alló de que la discreció i l'elegancia són un component esencial de la bellesa.

Finalment hi ha la qüestió dolorosa del Centre de Jardineria El Putxet que, a part de donar un bon servei al veïnat, durant molts anys ha estat un dels pocs punts verds de Mitre. Pel que sé el terreny està afectat de fa temps, però crec que qualsevol canvi s’hauria de fer amb el màxim de bon tracte i pensant en conservar pel barri el servei i els llocs de treball de les persones que s’hi guanyen la vida. Els propietaris del Centre hem diuen que, a hores d’ara, ningú s’ha posat en contacte amb ells oficialment. No anem be. Amb una mica d’imaginació no veig cap contradicció en la coexistència de la venda de plantes amb un jardí obert al públic. De ben segur que en moltes ciutats europees en podem trobar exemples.

27.2.24

La Bienfaisance française, entitat centenària radicada al Farró

Araceli Vilarrasa

El passat 22 de febrer es va celebrar al Salo de Cent l’acte de reconeixement de l’ Ajuntament de Barcelona a 32 entitats centenàries de la ciutat en reconeixement de la seva trajectòria. Entre elles n’hi ha una del Farró: la l’Associació La Beneficència Francesa de Barcelona, creada el 1845.

En saber-ho em vaig acostar als seus locals del carrer Lincoln 55. Uns baixos endreçats i acollidors. Em va rebre en Serge Bourgeois, que és el president, amb la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard que formen l’equip de treball social. La conversa va sorgir de manera àgil i afable. Charmante, com diríem en francès. M’expliquen que l’origen de l’entitat consta a l’acta de constitució: un paper escrit a mà amb data de l’any 1845. 

SB.- Aquesta entitat va néixer sota l’impuls del cònsol de França a Barcelona Ferdinand de Lesseps. En aquells anys, Lesseps era una persona de gran prestigi a la ciutat degut al seu paper durant el conflicte civil del 1842. Sembla que la seva intervenció va ser clau per convèncer al General Espartero de que aturés el bombardeig de la ciutat des de Montjuïc i va ajudar a molta gent durant la repressió posterior als fets. La ciutat va quedar molt afectada i ell creia que havia d’ajudar. 

En Serge em regala un interessant llibre publicat per ells[1] on es recull la història del francesos a Barcelona. Allà he pogut llegir que el 31 d’agost de 1845 es creà la Société Française de la Bienfaisance amb el suport de 54 socis, sota el protectorat del consolat de França a Barcelona. 

SB.- Amb el temps, per qüestions legals, van haver d'independitzar-se del consolat i constituir-se com a Associació. L'associació es va constituir oficialment davant les autoritats espanyoles el 13 de febrer de 1898 amb la denominació de Societat General Francesa de Beneficència amb el suport de 145 socis. Entre aquests socis hi havia cognoms coneguts per ser empresaris i financers francesos com Cros, Moritz o Lebon que, atrets per l’activitat econòmica de la ciutat en els anys previs a l’Exposició Universal del 1888, havien establert els seus negocis a Barcelona. La reunió es va fer als locals de la Càmera de Comerç Francesa.

FF.- Llavors Ferdinand de Lesseps ja era lluny d’Espanya.

Retrat de Ferdinand de Lesseps jove, al temps en que era diplomàtic

SB.- Si, però havia estat clau. Lesseps no només la va impulsar la Bienfaisance sinó que la va ajudar econòmicament de forma molt important regalant-li accions de l’empresa del Canal de Suez. Ell va estar a Barcelona fins al 1848. Desprès va anar a Madrid, com a ambaixador i allí va fer el mateix; va crear una associació benèfica i unes escoles franceses.

Efectivament, Lesseps va tornar moltes vegades a Barcelona, on va mantenir l'amistat de moltes persones rellevants com Antoni de Brusi i Ferrer, propietari del Diari de Barcelona.

FF.- Quina era la actuació de l'Associació en aquell temps?

SB.- Des de l’inici es va orientar a ajudar de manera molt pragmàtica a les persones de la comunitat francesa que tenien problemes socials, de salut i d’educació. Així que hi havia tres seccions: la beneficència, la mútua i les escoles. Durant els primers anys, encara al S. XIX, les tres seccions estaven als locals de l'Església de Sant Felip Neri que els va cedir Isabel II després de la Desamortització de Mendizabal. Des dels locals annexes a l'església es feien quilos i quilos de pa que es repartien a la gent. Més endavant l’Associació es va traslladar on encara ara hi ha les Escoles Franceses, que ara porten el nom de Ferdinand de Lesseps, a la cantonada de Gran Via amb el carrer Sicília.

FF.- I també donaven atenció medica?

SB.- Fins als anys 60 encara hi havia una mútua mèdica molt important. L’associació ha estat especialment activa quan la ciutat ha passat per problemes, epidèmies, la grip del 1918. Durant la guerra civil molts dels francesos residents a Barcelona van marxar, però altres es van quedar i l'Associació va seguir ajudant-los des dels locals de les escoles de la Gran Via i també des d’uns altres locals que tenien a prop de la plaça d’España, on també feien classes. Aquest locals van ser totalment destruïts per les bombes franquistes, sortosament quan no hi havia ningú i no hi va haver víctimes. En aquestes èpoques la part mèdica era molt important, Van arribar a tenir un hospital propi: l’Hospital Francès, que estava a la Avinguda Verge de Montserrat cantonada Castillejos. Aquest hospital va ser molt actiu durant la guerra civil i després, durant la guerra mundial va ser molt utilitzat per acollir temporalment als francesos que fugien de la França ocupada i que passaven per Barcelona de camí cap a altres països.

A poc a poc aquestes tres branques es van anar independitzant i adaptant-se a les necessitats dels nous temps.

SB.- Fins fa 10 anys les escoles encara formaven part de l'Associació i nosaltres, com a part social, estàvem on ara hi ha els menjadors de l’escola.

F. F.- I amb quins recursos s’ha finançat tot aixó?

SB.- Hem tinguts donants de tot tipus: francesos residents a Barcelona i sense descendents directes que decidien deixar un edifici. També donacions d’empreses d’origen francès com la Damm o la Moritz. Hem rebut deixes importants que han permès que avui l’associació visqui del capital immobiliari que té. Som propietaris d’uns 40 pisos a Barcelona. Als anys 50 l’hospital estava molt deteriorat i havia perdut la seva utilitat. Es va vendre i amb els diners es van comprar aquest edificis al Farró.

Al Saló de Cent, al centre M. Serge Bourgeois, president de l'entitat mostrant la distinció, a la seva esquerra M. Jean-Michel Casa, embaixador de França i a la seva dreta M. Olivier Ramadour, cònsul general.

FF.- Per això vau arribar al barri..

SB.- Quan fa uns 12 anys les escoles van tenir la necessitat d’ampliar els menjadors ens vam traslladar a aquests edificis que ja eren nostres. Va ser casual la proximitat a la plaça dedicada a Lesseps. 

Comentem que Ferdinand de Lesseps va viure, durant un temps, a una torre a la vora de la riera de Cassoles, on ara hi ha la plaça que porta el seu nom. Es diu que cada dia baixava a peu des de la seva casa de Gràcia fins al consolat de França. Després va viure a la Barceloneta on hi ha una casa amb la placa commemorativa. Però el que ens fa més present el seu nom és, sens dubte, la plaça i la parada de metro.

FF.- Anem a parlar de l’actualitat. Avui la Bienfaisance correspon a l’antiga branca social, dedicada a ajudar als francesos que viuen a Barcelona.

SB.- Ajudem a persones de nacionalitat francesa i residents a Catalunya. Som una entitat original que només existeix a Barcelona i dona servei a tot Catalunya, però el 90 % dels atesos viuen a Barcelona. Cada vegada n’hi ha menys del perfil que abans era més comú. Per exemple una senyora que va venir a ensenyar francès a una casa de la burgesia de Barcelona i que quan es fa gran es troba que no ha cotitzat mai i no té dret a una jubilació; o francesos que aconsegueixen cobrar un ajut de l’estat però que és tan petit que no els permet allotjar-se i menjar. Persones grans o amb discapacitats que no poden treballar, famílies que es separen i la dona queda sola amb els fills o perd el treball. Aquí procurem donar-los un ajut que els permeti reencaminar la seva vida

Entre les persones que ajuden n'hi ha moltes que tenen la doble nacionalitat. 

SB.- Tenim casos de francesos de tercera, quarta o cinquena generació i que potser ja no parlen ni una paraula de francès. Avui estem ajudant a unes 30 famílies. En pocs casos és una ajuda permanent. Són gent sense recursos, no tenen família, no tenen amics. Però la majoria són ajudes temporals per persones que necessiten una petita ajuda econòmica, de coatching personal, o per ajudar a fer unes gestions administratives. Una petita empenta perquè puguin tornar a anar sols pel camí de la vida. Això és el que ens dona més satisfacció, saber que han pogut revertir una mala situació.

Actualment a l'Associació hi ha dues treballadores, la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard, que actuen com a assistents socials. 

D'esquerra a dreta, els nostres informants, la Peggy-Laure Bernard, en Serge Bourgeois i la Patricia Klein  a l'ajuntament de Barcelona.

PK.- Treballem en permanent contacte amb els serveis socials del consolat de França que són els primers en assabentar-se dels casos de necessitat. Per contra tenim poca relació amb les associacions del barri. Ens agradaria millorar aquest aspecte. 

Tenen un pis que dediquen a poder allotjar temporalment a persones amb risc d’exclusió.

SB.- Actualment temin uns 90 socis que paguen una quota anual (30 e. per persona i 50 e. si són un matrimoni). Voldríem tenir-ne més, però créixer costa molt. Antigament havíem arribat a tenir més de 500 socis. Ara cada any estem guanyant 2 o 3 socis i els que tenim són molt estables. No perdem. Això és important.

FF.- I com funciona organitzativament l’Associació?

PK.- A més de les dues treballadores fixes hi ha una persona externa que porta l’administració i la resta són treballador voluntaris. Hi ha un Consell d'Administració amb set membres i un president que és en Serge. Cada any es fa una reunió amb tots els socis als locals de les Escoles Franceses.

SB.- També fem algunes activitats socials per crear relacions i dinamitzar la comunitat francòfona. Cada any fem un recital o un concert aprofitant les instal·lacions de l’Institut Francès del carrer Moyà i una obra de teatre feta per artistes que venen a actuar gratuïtament. Per festejar els 175 anys vam fer un sopar de gala

FF.- Abans dèieu que el perfil dels usuaris ha canviat amb el temps

PB.- Així és, els usuaris d’avui són més joves que abans. Amb els canvis del context econòmic hem d’atendre cada cop més infants i adolescents. Els problemes socials emergents donen nous perfils amb necessitats d’atenció. Apareix la figura de la família monoparental. Mares soles amb fills al càrrec.

SB.- Alguns joves francesos poden venir atrets per una falsa imatge de país amable, amb sol, on tot seran facilitats. Després es troben que no hi ha feina, que els sous són més baixos que a França i els ajuts públics més difícils de gestionar. Impera la regla comunitària segons la qual tu reps l'ajuda del país on resideixes, així que els joves que viuen aquí perden la possibilitat de rebre ajuda dels Serveis Socials de França. 

PB.- Nosaltres enfoquem la nostra feina per ajudar a la gent a recrear les seves vides i deixar de ser depenents. Per això ens valem tant d’ajudes materials com psicològiques que els permetin descobrir el potencial que tenen.

FF.- Quin és el perfil de persones que us arriben actualment... 

PB.- De tot tipus. El nou context social ho ha canviat tot profundament. Avui no podem pensar que les persones en risc són persones amb carències. N’hi ha amb una formació superior que pasen per una crisi, altres amb estudis de grau mitjà i també persones sense estudis. El perfil clàssic, que era una persona d’edat sense formació ni recursos familiars, està sent substituït per perfils d'edat i formació molt diversa. Algú que passa per un mal moment. Actualment tothom està en risc de perdre allò que tenia: treball, família, salut. Qualsevol de nosaltres pot necessitar ajuda per no caure en l’exclusió social.

Déu-n’hi-do! Per això les causes solidaries tenen cada cop més sentit. Me'n vaig recordant allò de que “la solidaritat és la forma d’egoisme més intel·ligent”. Felicitats a la Bienfaisance i esperem que resteu molt de temps al Farró i que es vagin fent més estrets els vincles entre l’entitat i el barri.

Notes

[1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siègle, Bienfaisance Barcelona.

I ara: Fenêtres du Farró

La Bienfaisance Ens ha fet arribar aquesta versió de l'entrevista en frances que han fet arribar als seus associats i no ens resistim a possar-la aquí. 

Fenêtres du Farro. Un blog créé par Araceli Vilarrasa qui nous invite à parcourir le quartier ouvrant de nouveaux espaces au regard ; observer les rues et les maisons avec des yeux pleins de questions ; découvrir les secrets de chaque lieu. Les histoires, les personnages, les voisins qui nous racontent le passé, le présent et l'avenir du quartier du Farró (quartier de Barcelone situé entre Gracia à l’est, Vallcarca au nord-est, le Putxet au nord et Sant Gervasi de Cassoles au sud et à l’ouest).

La Bienfaisance Française de Barcelone, organisation centenaire basée à El Farró. Araceli Vilarrasa

Le 22 février dernier, la mairie de Barcelone a célébré au Saló de Cent la cérémonie d’hommage des 32 organisations centenaires de la ville en reconnaissance de leur parcours. Parmi elles, il y en a une de El Farró : l'Association La Bienfaisance Française de Barcelone, créée en 1845.

Quand je l'ai découvert, je me suis rendue dans leurs locaux au 55 de la rue Lincoln, un rez-de-chaussée soigné et confortable. J'ai été reçue par Serge Bourgeois, qui en est le président, avec Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard qui font partie de l'équipe sociale. La conversation s’est déroulée avec vivacité et affabilité. Charmante, comme on dirait en français. Ils m'expliquent que l'origine de l'organisation se trouve dans l'acte de constitution : un papier manuscrit daté de 1845.

SB.- Cette organisation est née sous l'impulsion du consul de France à Barcelone Ferdinand de Lesseps. Dans ces années-là, Lesseps était une personne de grand prestige dans la ville en raison de son rôle lors du conflit civil de 1842. Il semble que son intervention ait été déterminante pour convaincre le général Espartero d'arrêter le bombardement de la ville depuis Montjuïc et il a beaucoup aidé de personnes pendant la répression après coup. La ville a été durement touchée et il a cru qu’il devait l’aider.

Serge m'a donné un livre intéressant publié par l’association [1] qui traite de l'histoire des Français à Barcelone. J'y ai pu lire que le 31 août 1845, la Société Française de la Bienfaisance était créée avec le soutien de 54 membres, sous le protectorat du consulat de France à Barcelone.

SB.- Au fil du temps, en raison de problèmes juridiques, ils ont dû devenir indépendants du consulat et se constituer en association. L'association est officiellement créée devant les autorités espagnoles le 13 février 1898 sous le nom de Société Générale Française de Bienfaisance avec le soutien de 145 membres. Parmi ces associés figuraient des noms connus pour être des entrepreneurs et des financiers français comme Cros, Moritz ou Lebon qui, attirés par l'activité économique de la ville dans les années précédant l’exposition universelle de 1888, avaient établi leurs entreprises à Barcelone. La réunion s'est tenue dans les locaux de la Chambre de Commerce Française.

FF.- Alors Ferdinand de Lesseps était déjà loin de l'Espagne.

SB.- Oui, mais ça avait été la clé. Lesseps a non seulement promu la Bienfaisance, mais l'a également aidée financièrement de manière très importante en lui donnant des actions dans la société du canal de Suez. Il resta à Barcelone jusqu'en 1848. Puis il se rendit à Madrid comme ambassadeur et là il fit de même ; il crée une association caritative et des écoles françaises.

En effet, Lesseps est retourné à plusieurs reprises à Barcelone, où il a entretenu l'amitié de nombreuses personnes importantes telles qu'Antoni de Brusi et Ferrer, propriétaire de Diari de Barcelona.

FF.- Quelle était l’activité de l'Association à cette époque ?

SB.- Dès le début, il s'agissait d'aider de manière très pragmatique les personnes de la communauté française qui rencontraient des problèmes sociaux, sanitaires et éducatifs. Il y avait donc trois sections : la charité, la mutuelle et les écoles. Durant les premières années, encore au XIXème siècle, les trois sections se trouvaient dans les locaux de l'église de Sant Felip Neri qu'Isabelle II leur céda après la confiscation de Mendizábal. Depuis les locaux du cloître attenants à l'église, des kilos et des kilos de pain étaient fabriqués et distribués à la population. Plus tard, l'Association s'installe en 1901 là où se trouvent encore les écoles françaises, qui portent aujourd'hui le nom de Ferdinand de Lesseps, à l'angle de la Gran Via et de la rue Sicilia.

FF.- Et ont-ils également fourni des soins médicaux ?

SB.- Jusque dans les années 60, il existait encore une mutuelle médicale très importante. L'association a été particulièrement active lorsque la ville a traversé des problèmes, des épidémies, la grippe de 1918. Pendant la guerre civile, de nombreux Français résidant à Barcelone sont partis, mais d'autres sont restés et l'Association a continué à les aider

depuis les locaux des écoles à la Gran Via et également d'autres locaux qu'ils possédaient près de la Plaça d'España, où ils donnaient également des cours. Ces locaux ont été complètement détruits par les bombes de Franco, heureusement alors qu'il n'y avait personne et qu'il n'y a eu aucune victime. À cette époque, la partie médicale était très importante. Ils avaient même leur propre hôpital : l'Hôpital Français, qui se trouvait sur l'Avinguda Verge de Montserrat, au coin de Castillejos. Cet hôpital fut très actif jusqu’à la guerre civile. Durant la guerre mondiale, il fut largement utilisé pour accueillir temporairement des Français fuyant la France occupée et passant par Barcelone en route vers d'autres pays.

SB.- En 2009, notre association fonda la fondation École Française Ferdinand de Lesseps, ou fut intégré les écoles et nous, en tant que Bienfaisance, étions installés là où se trouve aujourd'hui la cantine.

F. F.- Et avec quelles ressources tout cela a-t-il été financé ?

SB.- Nous avons eu des donateurs de toutes sortes : des Français résidant à Barcelone et sans descendance directe qui ont décidé de donner un immeuble. Également des dons d'entreprises d'origine française comme Damm ou Moritz. Nous avons reçu d'importants dons qui permettent à l'association de vivre aujourd'hui du capital immobilier dont elle dispose. Nous possédons environ 40 appartements à Barcelone. Dans les années 1950, l’hôpital était très vétuste et avait perdu son utilité. Il a été vendu et le produit de la vente a permis d’acheter ces bâtiments à El Farró.

FF.- C'est pour ça que vous êtes venus dans le quartier.

SB.- Lorsqu'il y a environ 12 ans, les écoles ont eu besoin d'agrandir la cantine, nous avons déménagé dans ces bâtiments qui étaient déjà à nous. La proximité de la place dédiée à Lesseps était une coïncidence.

Nous mentionnons que Ferdinand de Lesseps vécut, un temps, dans une villa au bord du ruisseau de Cassoles, là où se trouve aujourd'hui la place qui porte son nom. On raconte que tous les jours il se rendait à pied jusqu’au consulat de France. Il a ensuite vécu à la Barceloneta où se trouve une maison avec une plaque commémorative. Mais ce qui rend son nom plus présent pour nous, c'est sans aucun doute la place et la station de métro.

FF.- Parlons de l'actualité. Aujourd'hui la Bienfaisance correspond à l'ancienne branche sociale, dédiée à l'aide aux Français vivant à Barcelone.

SB.- Nous aidons les personnes de nationalité française et résidant en Catalogne. Nous sommes une entité unique qui n'existe qu'à Barcelone et fournit des services dans toute la Catalogne, mais 90% des personnes aidées habitent à Barcelone et sa ceinture. On retrouve de moins en moins le profil qui était autrefois plus courant. Par exemple, une dame venue enseigner le français dans une maison de la bourgeoisie de Barcelone et qui, en vieillissant, découvre qu'elle n'a jamais cotisé et n'a pas droit à une pension ; ou encore des Français qui parviennent à percevoir une aide de l'État mais qui est si minime qu'elle ne leur permet pas de se loger et de manger. Des personnes âgées ou handicapées qui ne peuvent pas travailler, des familles qui se séparent et la femme se retrouve seule avec ses enfants ou perd son emploi. Ici, nous essayons de leur apporter une aide qui leur permet de réorienter leurs vies.

Parmi les personnes qui reçoivent une aide, beaucoup ont la double nationalité.

SB.- Nous avons des cas de Français de troisième, quatrième ou cinquième génération qui ne parlent peut-être plus un mot de français. Aujourd’hui, nous aidons une trentaine de familles. Dans quelques cas, il s'agit d'une aide permanente. Ce sont des gens sans ressources, sans famille, sans amis. Mais la plupart d’entre eux, reçoivent soit une aide financière temporaire, soit une action de coaching personnel ou une aide dans ses démarches administratives. Un petit coup de pouce pour qu'ils puissent reprendre seuls le chemin de la vie. C’est ce qui nous donne le plus de satisfaction, savoir qu’ils ont su renverser une mauvaise situation.

L'Association compte actuellement deux employées, Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard, qui agissent comme travailleuses sociales.

PK.- Nous travaillons en contact permanent avec les services sociaux du consulat de France qui sont les premiers informés des cas de besoin. En revanche, nous avons peu de relations avec les associations de quartier. Nous aimerions améliorer cet aspect.

Ils disposent d'un appartement dédié à l'hébergement temporaire de personnes en risque d’exclusion.

SB.- Actuellement, il y a environ 90 membres qui paient une cotisation annuelle (30€ par personne et 50€ la cotisation de couple). Nous aimerions en avoir davantage, mais il est difficile de faire croître les adhésions. Dans le passé, nous avions atteint plus de 500 membres. Désormais, chaque année, nous gagnons 2 ou 3 cotisants et ceux que nous avons sont très stables. Nous n’en perdons pas. C'est important.

FF.- Et comment fonctionne l’Association sur le plan organisationnel ?

PK.- En plus des deux travailleurs permanents, il y a une personne externe qui s'occupe de l'administration et le reste sont des bénévoles. Il y a un Conseil d'administration composé de neuf membres et d'un président qui est Serge. Chaque année a lieu une Assemblée Générale de tous les membres dans les locaux des Écoles françaises.

SB.- Nous organisons également quelques activités sociales pour créer des relations et dynamiser la communauté francophone. Chaque année, nous offrons un récital ou un concert à l'Institut français de la rue Moià et une pièce de théâtre réalisée par des artistes qui viennent gratuitement. Pour fêter nos 175 ans, nous avons organisé un Dîner de Gala.

FF.- Vous avez dit auparavant que le profil des utilisateurs avait changé avec le temps.

PB.- C'est vrai, aujourd'hui nos assistés sont plus jeunes qu'avant. Avec l’évolution du contexte économique, nous devons nous occuper de plus en plus d’enfants et d’adolescents. Les problèmes sociaux émergents donnent de nouveaux profils avec des besoins d’accompagnement. La figure de la famille monoparentale apparaît. Mères célibataires avec des enfants à sa charge.

SB.- Certains jeunes Français peuvent être attirés par une fausse image d'un pays convivial, ensoleillé, où tout leur sera facilité. Ils constatent alors qu'il n'y a pas d'emploi, que les salaires sont plus bas qu'en France et que les aides publiques sont plus difficiles à gérer. La règle communautaire prévaut que vous recevrez une aide du pays où vous résidez, les jeunes qui y résident perdent donc la possibilité de recevoir une aide des Services sociaux de France.

PB.- Nous concentrons notre travail sur l’aide aux personnes pour recréer leur vie et cesser d’être dépendantes. C'est pourquoi nous apportons une aide tant matérielle que psychologique pour leur permettre de découvrir leur potentiel.

FF.- Quel est le profil des personnes qui vous contactent actuellement...

PB.- De toutes sortes. Le nouveau contexte social a tout changé profondément. Aujourd’hui, on ne peut plus penser que les personnes à risque sont des personnes déficientes. Il y a ceux qui ont fait des études supérieures et qui traversent une crise, d'autres qui ont fait des études secondaires et aussi des gens sans formation. Le profil classique, celui d'une personne âgée sans éducation ni ressources familiales, est remplacé par des profils d'âge et d'éducation très divers. Quelqu'un qui traverse une mauvaise période. Aujourd’hui, tout le monde risque de perdre ce qu’il avait : son travail, sa famille, sa santé. Chacun d’entre nous peut avoir besoin d’aide pour ne pas tomber dans l’exclusion sociale.

Mon Dieu ! C’est pourquoi les causes solidaires prennent de plus en plus de sens. Je pars en me rappelant que "la solidarité est la forme d'égoïsme la plus intelligente". Félicitations à la Bienfaisance et nous espérons que vous resterez longtemps à El Farró et que les liens entre l'organisation et le quartier se resserreront.

Remarques

[1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siècle, La Bienfaisance de Barcelone.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.